L’art de la guerra

Avantatges de la VO, o com fer el ridícul en tres idiomes diferents

“The Monuments Men” es basa en la història real d’un grup aliat que durant les darreries de la Segona Guerra Mundial es va ocupar de buscar i preservar obres d’art i altres peces culturalment rellevants que estaven en mans de l’exercit alemany. És una història suggeridora que podria donar peu a una bona pel·lícula; malauradament la versió que ens ofereix George Clooney és sens dubte la baula més fluixa en la seva carrera com a director.

I no es que la cinta sigui abismalment dolenta, però es presenta tan carregada de problemes que no sé ni per on començar. El guió, per exemple, episòdic, nebulós, sense propòsit aparent, especialment a una primera part on l’equip apareix disseminat per diversos escenaris sense que quedi clar que se suposa que està fent cadascun d’ells. Tot queda tan aigualit, tan desproveït d’objectiu que l’espectador no sap ben bé que esperar. És una comèdia, és una pel·lícula d’aventures, un drama bèl·lic? “The Monuments Men” intenta jugar totes aquestes cartes sense cap convicció: no és divertida, ni trepidant, ni emociona i quan vol ser sentimental esdevé vergonyosament sentimentaloide.

El repartiment és farcit de grans actors o grans estrelles (George Clooney, Matt Damon,   Bill Murray, John Goodman, Cate Blanchett, Jean Dujardin, Bob Balaban, Hugh Bonneville), cadascú amb alguna escena on poder lluir-se; però amb una durada de menys de dues hores difícilment tenen l’oportunitat de crear figures sòlides i el que acaba veient l’espectador és a en Murray, en Goodman i aquell que surt a “Downton Abbey” i no els seus personatges.

Tampoc com a document històric ofereix gaire credibilitat, no només per unes resolucions que depenen de casualitats inversemblants, sinó també per simplificacions que atempten qualsevol lògica. Ja és difícil creure que l’exèrcit nazi derrotat tingués com a prioritat destruir les obres d’art que tenien en el seu poder; però el que no m’empasso de cap de les maneres és que no tinguessin cap cura de les obres mestres que custodiaven i utilitzessin un retaule renaixentista com si fos una prestatgera d’IKEA, tal com mostra el film. Sense que vingui gaire a tomb, els russos són pintats com a antagonistes a batre i poc sensibles a l’art.

L’equip original de Monument Men comptava amb centenars de membres procedents de tretze nacionalitats. A la pel·lícula l’equip el formen set persones (i encara en sobren!), cinc nordamericans, un francès i un britànic. Només la dinyen els dos que no són ianquis, no em direu que no plana a l’ambient una mica de xovinisme americà. Però és que tota la pel·lícula sembla pensada perquè l’entengui (i no la gaudeixi) un granger d’Omaha. Una d’aquelles pel·lícules on una imatge de la Tour Eiffel es veu acompanyada de l’inevitable rètol “Paris, France”. Una pel·lícula on, per fer-ho tot més planer, les obres mestres a rescatar es resumeixen en el retaule de l’anyell místic de Gant i l’estàtua de la mare de déu de Miquel Àngel que hi ha a Bruixes. I per respondre els demagogs que podrien opinar que valia més la pena que tot aquest esforç s’hagués dedicat a matar alemanys (i a salvar jueus diuen els més demagogs de tots), enlloc de salvar figuretes de pessebre, l’autoritzada veu en off de George Clooney s’embolica en un raonament bastant discutible on sembla dir que un ésser humà, fàcilment replicable, no importa tant com una taula a l’oli dels Van Eyck.

I a més, el pecat pitjor de tots, “The Monuments Men” és tediosa, tediosa, tediosa, tediosa, tediosa. No és tòxica, però us la desaconsello igualment. Desempallegueu-vos de manies envers el cinema espanyol i aneu a veure la del Trueba d’enmig, “Vivir es fácil con los ojos cerrados”. És bona, bonica i barata. Ben interpretada, sense cap excés i emociona de debò.

La solitud era jo

Dos hiverns enrere, a París, on havia anat a passar uns dies coincidint amb el meu trenta-setè aniversari, mentre contemplava el famós quadre de Girodet, "El somni d'Endimió", al Museu del Louvre, igual que al jove déu il·luminat per un raig de lluna, em va venir a mi una idea en forma de revelació.

El llibre m’havia estat perseguint de fa temps i potser li he fet cas quan ja era massa tard. Es titula “L’aprenentatge de la soledat”, el va escriure David Vilaseca (Barcelona, 1964), i va guanyar el Premi Octubre de l’any 2007 (per això fou editat per 3i4). A hores d’ara encara constitueix una autèntica raresa en el panorama literari català. Es defineix com a novel·la, però es tracta del diari mal dissimulat de l’autor: canvia alguns noms i converteix la seva germana en un germà i amb això ja creu que ens mantindrà enganyats. No, de fet no s’ho creu, però juga amb l’ambigüitat.

Villaseca, que era expert en teoria “queer” i en allò que s’ha anomenat “literatura del jo”, s’adona en arribar als trenta-set anys que tot l’aparat crític que fins al moment ha utilitzat per analitzar l’obra autobiogràfica d’autors com Salvador Dalí, Juan Goytisolo o Jaime Gil de Biedma el pot utilitzar per explicar la seva pròpia vida amb l’ajuda dels dietaris que ha anat escrivint de forma discontínua. Té la impressió que els últims anys viscuts han estat crucials per fer d’ell una persona diferent, potser més madura, i pretén cartografiar l’itinerari que l’ha dut fins allí. El seu projecte respon a un gènere clàssic com és el del “Bildungsroman” o novel·la de formació, només que bastit amb dades reals, el que fa de “L’aprenentatge de la soledat” un retrat molt versemblant que s’ajuda d’una prosa tan articulada com competent.

Llevat d’un pròleg a la universitat d’Indiana i algun parèntesi barceloní, la major part del llibre té lloc a la ciutat de Londres, on David Vilaseca va desenvolupar el nucli de la seva tasca acadèmica. La descomunal metròpoli de Londres, viscuda en el dia a dia del foraster que evita tanmateix les festes dels catalanets expatriats i nostàlgics, pren el paper protagonista. També són il·luminadors i impagables els apunts sobre l’enrarit submón de les universitats catalanes, del qual el memorialista en fuig, cames ajudeu-me.

Però és clar que el punt d’interès més original del text de Vilaseca és la narració de la seva experiència com a homosexual, el seu flirteig amb una llarga col·lecció d’homes de tota edat i condició. Amb permís de Terenci Moix, de Biel Mesquida i de Joan Maria Todó, crec que a l’escassa tradició memorialista gai i catalana es trobava a faltar un relat tan franc, tan impúdic, on de forma concisa però directa es parli sense embuts de pràctiques sexuals, de parafílies, de l’ambient, de les alegries i les tristeses del sexe a primera vista (i també de malalties de transmissió sexual). L’autor, implacablement analític, dissecciona cadascuna de les seves històries amoroses passades per esbrinar on estava l’error que les conduí al fracàs i pel camí no fa cap esforç per embellir la seva part. En un determinat moment busca l’ajuda de la psicoanàlisi i la lectura dels seus actes en aquesta clau és el que menys m’interessa del llibre.

Com he dit, David Vilaseca no té por de mostrar-se sota la llum menys propícia i de mica en mica, a mesura que avança el llibre, descobrirem el seu costat menys empàtic i més desarrelat. Així, aquest aprenentatge de la soledat —que abasta des dels vint-i-tres fins els trenta set anys—, es diria més aviat un aprenentatge de l’egoisme i de com sobreviure’l, on cada dia que passa es veurà més autosuficient i també més pobre en amors, en amics i en tracte amb la família. Tanmateix el memorialista interpreta aquests canvis com l’accés a un nova etapa de coneixement i, quan s’acomiada del lector l’any 2002, sembla donar la benvinguda a una vida més conscient i adulta.

“L’aprenentatge de la soledat” conté també un punyent component extraliterari, que només afectarà al lector ben informat; aquell que sàpiga que el 9 de febrer del 2010 un camió envestí la bicicleta d’en David i li segà la vida als 46 anys. Acabaren així, de cop, tots els bons propòsits amb els que tancava el seu text autobiogràfic. Però no voldria abandonar l’autor amb una nota tan necrològica i des d’aquí vull reivindicar-lo com una veu imprescindible d’una cultura catalana que, o serà també “queer” o millor que no m’incloguin al club.

Tristan (i no el de Wagner)

A la classificació mundial de les illes deixades de la mà de déu l’arxipèlag de Tristan da Cunha ocupa una posició especial, el de la terra habitada més remota, o sigui la més allunyada de qualsevol massa continental. Uns 2.774 quilòmetres de res el separen del cap de Bona Esperança, mentre que Rio de Janeiro queda a 3.340 quilòmetres. La seva illa principal, que intencionadament també s’anomena Tristan da Cunha, ocupa uns poc espaiosos 104 quilòmetres quadrats —un quadrat de deu quilòmetres de costat, per entendre’ns—, o sigui que cal deduir que els seus diumenges a la tarda són particularment melancòlics.

Per curioses raons geopolítiques aquesta colònia britànica forma una unitat territorial amb les distants illes de Santa Helena i Ascensió, encara que de la més septentrional a la més meridional s’hi poden comptar 3.642 quilòmetres d’oceà Atlàntic, amb totes les seves onades incidentals i el seu color blau celest que es pot consultar a les pàgines de qualsevol atles. Aquesta unió contra natura es gestà a principis del segle XIX, quan Napoleó patí el seu definitiu exili a Santa Helena i la corona britànica decidí desplaçar guarnicions preventives a les illes “veïnes”, per un si de cas de nostàlgics de l’Imperi.

L’illa havia estat descoberta l’any 1506 per l’explorador portuguès Tristão da Cunha, que va tenir temps de batejar-la, encara que no la va poder trepitjar per les pèssimes condicions de les onades. Els colonitzadors posteriors adaptaren el nom a la fonètica anglosaxona i començaren a habituar-se a una illa no gaire hospitalària. La major part del territori l’ocupa el volcà actiu dedicat a la reina Mary (2.062 metres d’altura), sovint cobert de neu durant els mesos de l’hivern (austral). A l’única àrea plana de l’illa es troba la seva capital (i única conurbació digna de ser destacada), que du el meravellós nom d’Edinburgh of the Seven Seas, o sigui Edimburg dels Set Mars, perquè vingui i ho vegi Sant Robert Louis Stevenson. Des que sé que Edwin Heron Dodgson, el germà petit de Lewis Carroll, hi va treballar com a missioner anglicà, no trobo el moment per comprar un passatge i traslladar-me amb armes i bagatges a un indret tan propici.

El clima és entre plasent i fresquet, segons m’informa la Wiki, i la població actual no sobrepassa els tres-cents habitants. Tots són cristians, repartits desigualment entre els anglicans i els catòlics. Hi ha 80 famílies a l’illa i només vuit cognoms: Glass, Green, Hagan, Lavarello, Patterson, Repetto, Rogers i Swain. No seré jo el primer que parli del brou genètic incestuós.

Pel costat més cultural i digne de respecte, han dit o escrit sobre l’illa autors com Edgar Allan Poe, Jules Verne, Primo Levi o Patrick O’Brian. Ignoro si ho feren amb coneixement de causa. Crec recordar que també un “blue meanie” parlava de Tristan da Cunha a “Yellow Submarine”, la pel·lícula d’animació psicodèlica que The Beatles es van deixar fer l’any 67.

Amb tot el que antecedeix, crec que la recomanació a viatjar a Tristan és indiscutible. O és que no us agradaria ser ara mateix allà on no hi hagués ni relació cultural ni cobertura per cap d'aquests mòbils-polls ressuscitats que ocupen els caps més buits del congrés de telefonia dels collons que envaeix la ciutat?

L’orquestra

Llegeixo “Chagrin d’école” (“Mal d’escola”, Empúries, 2008), les reflexions de Daniel Pennac sobre l’educació dels infants, tant des de la perspectiva del mal alumne que l’autor va ser com la del mestre de primària que esdevindria amb el temps. És un llibre amè, escrit des de la reflexió i l’experiència; potser massa enamorat de la seva retòrica (un vici molt francès); però ple de fragments dignes de cita.

Un dia Pennac visita una classe que ha llegit un dels seus llibres i queda sorprès (per a bé) de la resposta entusiasta, informada i ben fonamentada de tots els alumnes. El novel·lista pregunta a la mestra quin és el seu secret per aconseguir la compenetració de tota la classe.

Va considerar les meves preguntes, va reflexionar un poc i va respondre: 

—Quan sóc amb ells o amb els seus treballs, no sóc a cap altre lloc. 

Va afegir: 

—Però, quan sóc a un altre lloc, no sóc de cap manera amb ells. 

El seu altre lloc, en aquest cas, era un quartet de cordes que exigia del seu violoncel l’absolut que reclama la música. A més hi veia una relació entre la natura d’una classe i la d’una orquestra. 

—Cada alumne toca el seu instrument, no val la pena anar-hi en contra. La gràcia és conèixer bé els nostres músics i trobar l’harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa una sola simfonia. I si has heretat un petit triangle que només sap fer ting ting, o una guimbarda que només fa bloing bloing, tot consisteix a que ho facin en el bon moment, el millor possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt. Com que el gust de l’harmonia els fa progressar a tots, el petit triangle també acabarà coneixent la música, potser no de forma tan brillant com el primer violí, però coneixerà la mateixa música. 

Va fer una ganyota fatalista: 

—El problema és que volem fer-los creure en un món on només compten els primers violins. 

Una pausa: 

—I que alguns col·legues es prenen per Karajan i no suporten haver de dirigir l’orfeó municipal. Somien tots en la Filharmònica de Berlín, és comprensible… 

Després, quan ja ens acomiadàvem, com que jo li repetia la meva admiració, va respondre: 

—Cal dir que vostè ha vingut a les deu. Ja s’havien despertat.

Mestres russos

Limónov: atractiu als 70

No sempre la vida dels grans creadors està a l’alçada de les seves obres. Per a mi ni Charles Dickens, ni encara menys Lewis Carroll, superaren en vida seva (i només els salvaria al límit amb l’excusa dels seus actes) els fabulosos llibres que havien escrit. Però existeixen personatges —segurament menors i destinats a un oblit històric unànime— que amb la seva extravagància mereixen que es rescati la seva biografia, que supera amb excés el seu paper a la posteritat. Tal seria el cas de l’Eduard Limónov, rescatat per l’ambiciós àmbit de les lletres europees gràcies a Emmanuel Carrère, un dels grans escriptors de la seva generació, que ja ens havia ofert anys enrere una altra biografia novel·lada a la magistral “L’adversari”.

“Limónov” (Anagrama, 2013; traducció de Jaime Zulaika) és doncs el retrat lliure d’un personatge real amb una vida tan increïble que es diria producte de la ficció. Carrère la resumeix així:

Limónov, en cambio, fue un gamberro en Ucrania; ídolo del “underground” soviético; mendigo y después ayuda de cámara de un multimillonario de Manhattan; escritor de moda en París; soldado perdido en los Balcanes; y ahora, en el inmenso desmadre del poscomunismo, viejo jefe carismático de un partido de jóvenes desesperados. Él mismo se ve como un héroe y se le puede considerar un canalla: me reservo la opinión sobre este punto.

Carrère, fill d’una sovietòloga i amb ascendència russa, és una veu autoritzada per escriure sobre aquest aventurer a qui havia conegut a l’època que triomfava a la vida literària parisenca; però constitueix també la seva contrafigura, en declarar-se el novel·lista com a persona d’ordre i de biografia tant plàcida com burgesa en el sentit més francès de la paraula. Amb tanta fascinació com dubtes pels dilemes morals que planteja, Carrère va desgranant els episodis de la vida intensa d’Eduard Veniaminovitch Savenko (dit Eduard Limónov) que començà el 22 de febrer de 1943 prop de Gorki i ha estat present a totes les grans vicissituds de la Rússia moderna, encara que fos des de la dissidència i l’exili.

El llibre no té preu com a crònica d’un país i d’una època, des dels baixos fons comunistes, fins a l’oposició de tuf feixista a la Rússia de Putin, passant per la contracultura al Moscou dels 60. Difícilment trobareu un altre títol on Garry Kasparov convisqui amb Andy Warhol, Philippe Sollers, Joseph Brodsky, Anna Politkóvskaia i Lou Reed. Però el seu protagonista és encara millor, perquè amb totes les seves inconseqüències i estirabots, presenta una ètica tan ambigua com la dels brètols de Genet o els endimoniats de Dovstoievsky, capaços d’escenificar una veritable muntanya russa d’emocions en la qual es pot robar per generositat i assassinar per compassió. En algun moment, com per exemple quan Limónov flirteja amb els serbis de Radovan Karadžić, tant a l’autor com al lector els agafen ganes d’enviar el llibre a la paperera; però finalment són aquests comportaments extrems, que ens interpel·len directament, els que justifiquen la vàlua d’una experiència lectora.

“Limónov” m’ha absorbit, m’ha fascinat; i no sóc ni molt menys el primer, perquè la “novel·la” va guanyar com a culminació d’altres premis el “Prix des Prix” del 2011. La meva objecció principal, que és més aviat un dubte, té a veure amb l’originalitat del treball de Carrère; ja que, en ser gairebé tota l’obra literària de Limónov de caire autobiogràfic, es diria que és fàcil restituir a partir d’aquesta una biografia decent.

Sigui com sigui, continuo atrapat a “Limónov”, als seus inesperats girs i a les estranyes reflexions que invoca. Avui, encara sota el reflux d’una crisi ucraïnesa que sembla gestada en un altre món, ens calen manuals de conversa per aquest nou/vell idioma de l’orient europeu, que alguns no considerarien europeu, però que sempre semblarà oriental. Lectura molt aconsellable.

Amor digital

Tots manipulats!

Una altra pel·lícula que sembla haver agradat a tothom: “Her” de Spike Jonze. 

En un futur proper (2025, diu la Wiki) Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), un escriptor de Los Angeles en procés de divorci, s’instal·la a l’ordinador un nou sistema operatiu intel·ligent que s’anomena Samantha i té la veu de cassalla de Scarlett Johansson. Se n’enamora. Durant dues hores de pel·lícula.

Sí, el conflicte al cor de “Her” està aviat explicat i ni tan sols resulta gaire original: vénen al cap, començant pel mite de Pigmalió, “Tamaño natural” de Berlanga, o “I love you” de Ferreri, “Electric Dreams” de Steve Barron o “S1m0ne” d’Andrew Niccol. Cent vint-i-cinc minuts (la meitat dels quals consisteixen en primers plans de Phoenix), per narrar una història d’amor curiosament no tan diferent de qualsevol altra, pequen d’excessius. Cal dir però que el protagonista, en un paper que no té gaire rerefons al que agafar-se, comunica molt bé la seva fragilitat i la seva eufòria amorosa, registre atípic en un actor que ens ha acostumat als tipus de caire psicopàtic. El treball de la Johansson ha sigut també molt lloat, i no és que no ho faci bé, però m’imagino que pels espectadors mascles, en sentir la veu que té el sistema operatiu en la versió original, s’hauran imaginat el cos de l’actriu i així és fàcil justificar qualsevol enamorament. M’ha agradat una desmaquillada Amy Adams —l’únic altre rol amb una mica de consistència—, com a amiga en qui recolzar el cap.

“Her” té coses bones, com per exemple la imatge del futur que pinta, un disseny que resulta creïble pel poc que es diferencia del nostre present. La Los Angeles actual es fusiona digitalment amb Xangai per oferir una visió pulcra i espaiosa, potser massa optimista de l’any 2025. Visualment és molt bonica: barreja contradictòria però harmònica de reflexos d’acer i vidre amb taques de colors vitals (taronges, roses, grocs). La partitura, si exceptuem una cançó pedestre de Karen O., és adequada i “moderna”, com no podria ser de cap altra manera quan hi ha implicats Arcade Fire i Owen Pallett.

Pel costat no tan bo, jo diria que el guió (que també el firma Jonze) no ha sigut degudament reflexionat. No tinc ni idea de com ha d’evolucionar un sistema operatiu que aprèn sobre la marxa; però em sembla la via més còmoda suposar que acabarà reaccionant com una dona arquetípica de la vida real, amb les seves gelosies i les seves indiscrecions. Tampoc resulta gaire clarivident augurar que en un futur proper es reviscoli l’intercanvi de cartes manuscrites (per encàrrec), treball en el que Theodore excel·leix. Suposo que amb aquesta acotació mal adreçada es pretén suggerir que el protagonista és ànima sensible, opinió subjecta a discussió. Per a Josep i per a mi, la prosa que gasta en les seves cartes i en directe ens ha semblat d’un ensucrament de digestió complicada. Ens hem avorrit.

“Her” tanmateix agrada. És una metàfora poc subtil de l’actual deshumanització de les relacions interpersonals. No sé perquè, però agradarà sobretot a aquells que més critica: els ansiosos del smartphone, els cuiners de “cupcakes” en technicolor, els que creuen que la vida és un “selfie” permanent. Ens hem avorrit.

(63) Dos tipus de persones

Hi ha dos tipus de persones:
a) el meu amor i jo
b) els altres
dos tipus de persones:
1) els mediocres
i 2) jo i el meu amant 

Tothom cau en una de dues categories
que sempre dues seran:
aquells perduts en la foscor i sense un llum
i llavors,
el meu amor i jo…

Em recorda allò de: hi ha 10 tipus de persones, els informàtics i tota la resta. 

No, ara de veres,  aquí canta un borratxo a la porta del "pub", un borratxo amb un sentit binari de la vida.

Codi desconegut

Prossegueixo la meva personal repassada de l’obra del fenomenal coreògraf Busby Berkeley, ara amb “Gold Diggers of 1933” dirigida pel sòlid i polifacètic Mervyn LeRoy. Apart de compartir amb “42nd Street” bastants actors (Ruby Keeler, Dick Powell, Ginger Rogers, Guy Kibbee o Ned Sparks), igual que en aquell film els números musicals es concentren al principi i sobretot al final, mentre que el cos de la pel·lícula l’ocupa la seva trama, en aquest cas un joc d’identitats equivocades amb arrels a una obra teatral d’èxit del mateix títol.

Té “Gold Diggers of 1933” alguns detalls que poden sobtar a un espectador modern, perceptibles ja a l’inicial “We’re in the Money” on un grup de coristes seminues amaguen les seves formes darrera de grans monedes de dòlar, mentre canten alegrement que han deixat enrere les penes de la Depressió (la depressió econòmica, s’entén). No és difícil deduir que la seva sobtada fortuna s’ha obtingut per mitjans no del tot honestos. En el número següent (“Pettin’ in the Park”) les ombres xinesques suggereixen la nuesa (falsa) de les ballarines i de fet les tres noies protagonistes (les buscadores d’or del títol) no perden ocasió de mostrar-se lleugeres de roba mentre es passegen pel seu glamurós apartament.

L’escena clau que precipita la conclusió sembla extremadament atrevida per l’època. Un dels homes protagonistes s’emborratxa i s’adorm. Les noies el despullen, el fiquen al llit d’una d’elles i l’endemà el fan creure que els hi ha fet l’amor. Li exigeixen un pagament a canvi dels suposats favors i l’home s’afanya a signar el xec. Hi ha en tot això tant de cinisme, tanta venalitat a penes amagada que sorprèn trobar-ho en un film de gènere musical. [Per altres motius també sembla fora de lloc el número final “Remember My Forgotten Man”, un homenatge reivindicatiu als oblidats veterans de la guerra del 14, en un to fosc i expressionista].

Llegint una mica aquí i allà, veig que el motiu de la meva estranyesa té molt a veure amb la implantació de la censura —el mal anomenat Codi Hays— a Hollywood a principis dels anys 30. Les lleis que posaven límit al que es mostrava en pantalla havien entrat en vigor l’any 1930, tot i que no es va començar a exigir el seu estricte seguiment fins l’u de juliol de 1934. Abans d’aquesta data, el cinema havia sigut extremadament franc a l’hora de mostrar tots els aspectes de la societat començant per un tractament del sexe sense falsos pudors. Les pel·lícules anteriors a 1934, categoria en la qual “Gold Diggers of 1933” s’inscriu, podien parlar de prostitució, de drogues, d’avortament, de relacions interracials, d’homosexualitat sense buscar falsos subterfugis (tot i que de vegades es rodaven dobles versions per no ofendre els estats més puritans). Aquesta producció del primer Hollywood sonor, el que s’ha batejat com “Pre-Code”, es caracteritza per dones de fort caràcter com la imparable Barbara Stanwyck o les bisexuals Garbo i Dietrich; és també temps de glorificar els gàngsters (Paul Muni, Edward G. Robinson, James Cagney) i fer-los herois populars. Hi ha moments també per les picardies, els dobles sentits i l’esmolada vulgaritat dels números de revista: que entrin doncs en escena Jean Harlow, Mae West, W. C. Fields o els germans Marx.

La pel·lícula que ara m’ocupa té com a protagonista femenina Joan Blondell, que aquí es mostra deliciosament descarada, amb cuixes a dojo. Gaudí d’una llarga i digna carrera que més o menys acabà amb “Grease” (1978) de Randal Kleiser i amb “Opening Night” (1977) de John Cassavetes (parlant de contrastos). El seu coprotagonista Warren William ha estat batejat amb el bon-nom de “king of pre-code”. Immensament famós a la seva època, ara ningú no el recorda. Tampoc recorda ningú que Hollywood va ser durant una curta temporada un reducte de mirades lliures, una avançada cultural.

La implantació de la censura l’any 1934 ens obligà a esperar dècades fins que Hollywood es posés a la nostra altura i ens parlés de nou en un llenguatge comprensible i adult. Entre tant, hem perdut molts anys i molta paciència que no sé a qui haurem d’anar a reclamar.

Saint Kilda

Desplacem-nos mentalment a l’arxipèlag de Saint Kilda, segurament l’indret més remot del Regne Unit, i amb tota certesa el que presenta els seus penya-segats més alts (427 metres de caiguda lliure sobre el mar a l’illa de Hirta). Objectivament no som gaire lluny de casa, perquè només seixanta quilòmetres ens separen de les Hèbrides Exteriors escoceses; però les condicions geo-estratègiques ens condemnen a un aïllament que ja ve de segles. Durant els mesos de tardor i d’hivern l’accés per mar és impossible i fins i tot  quan arriba el bon temps desembarcar-hi és una tasca atzarosa.

Poblades des de la prehistòria, les illes no han superat mai els dos-cents habitants. Constitueixen literalment un món apart, aliè a la nació a la qual pertanyen; els monarques poden canviar, les guerres esclatar i extingir-se sense que tingui cap efecte en les seves vides. De fet, s'afirma que ni un sol home de l’arxipèlag ha lluitat mai en cap guerra. Durant segles l’únic mitjà de comunicació amb la civilització consisteix en fer una foguera al punt més alt de l’illa. A partir de 1877, si bufa el vent del nord-oest, s’empren també els missatges dins d’una ampolla. Amb una mica de sort els recolliran a les Òrcades, en el pitjor dels casos es perdran a les costes noruegues.

El mar intransitable que envolta l’arxipèlag fa de la pesca una activitat poc aconsellable: la gent de Saint Kilda s’ha d’apanyar amb el que dóna la terra: patates i ordi. També hi ha dues races d’ovelles com no se’n troben arreu del món: d’elles obtenen carn, llana i llet per fer formatges. La dieta es complementa amb les aus marines que abunden a les illes: fulmars, mascarells i frarets. Solen robar els ous i les cries dels nius que es troben als penya-segats, una activitat perillosa que exigeix serioses aptituds d’escalador.

Malgrat les privacions que imposa la vida a les illes, un visitant de finals del segle XVII descriu aquesta gent com a més feliç que la resta de la humanitat i els únics que gaudeixen d’una veritable llibertat. És cert que en la llarga història d’aquesta comunitat no es recorda cap fet violent i que el seu funcionament no podria ser més democràtic: a l’inici de cada dia, un cop acabades les pregàries, tots els mascles adults es troben al carrer i decideixen el programa d’activitats de la jornada. D’aquí a pensar que St. Kilda fou l’Arcàdia, l’utopia i la Citera (tres en u) que tots havíem estat somiant, queda un pas, que no penso fer. De totes maneres, el segle XIX amb la seva incipient globalització marcarà l’inici de la seva fi.

Primer arriben els missioners, que opinen que a les illes hi ha una religiositat massa laxa. S’imposa una dieta luterana de sermons de tres hores i proscripció culpable dels petits plaers de la vida. Després arriba el turisme passavolant, que compra les teles de “tweed” locals i els ous de fulmar, mentre contempla els aborígens com pinzellades de pintoresquisme, cosa que no contribueix per a res a augmentar la seva autoestima. El contacte amb el món foraster introdueix malalties desconegudes fins ara com el còlera, la verola i el tètanus infantil. La població disminueix dramàticament. La causa no és sempre la malaltia: la Primera Guerra Mundial ha descobert als illencs que més enllà del seu horitzó existeix un món que es mou. Tots els homes joves emigren a Austràlia.

Dels que queden, la grip en mata quatre el 1926. Ara la població comptabilitza només 37 caps i això ja comença a semblar els “Deu negrets” d’Agatha Christie. Les darreres collites han sigut totes nefastes i, per acabar-ho d’adobar, Mary Gillies pateix una apendicitis a la qual (malgrat ser transportada a terra ferma per operar-la) no sobreviurà. Els 36 supervivents es rendeixen i abandonen la seva llar el 29 d’agost de 1930. Els replanten a Morvern, a la costa occidental escocesa.

Des de llavors Saint Kilda és víctima del destí gris que comparteixen totes aquelles terres remotes, però no massa inaccessibles: oficialment inhabitada, rep visites puntuals de militars, d’ecologistes i de turistes d’aventura. Forma part del patrimoni que protegeix la UNESCO, en el doble vessant de natura i de cultura. Saint Kilda també ha inspirat una òpera i una de les primeres pel·lícules del gran Michael Powell. Després de tot el que antecedeix, mereix que li dediqueu un somni improbable: el paradís que potser fou i que finalment no pogué ser.

Comptaré fins a tres. Després, desperteu.

Miniatura de la Gran Guerra

Estic convençut que la nostra creixent afició a commemorar dates històriques i celebrar els aniversaris de naixement o defunció de figures il·lustres ha propiciat l’aparició d’un gènere literari oportunista que podríem denominar el de la narrativa-efemèride. Aprofitaria aquest gènere l’empenta promoguda per saraus commemoratius subvencionats per la cosa pública per trobar una inspiració que els permetria pujar-se al seu carro o trobar-hi sinergies (que dirien els adeptes a la neo-parla). Seria exemple del que dic l’allau de novel·les, novel·letes i novel·lots sobre els fets del 1714 que ens han caigut recentment a sobre, començant pel “Victus” d’en Pinyol. I també, encara sense moure’ns de casa, amb la “nouvelle” que Sebastià Alzamora bastí l’any passat entorn de l’amistat entre Rosselló-Pòrcel i Espriu.

Encara que a França es publicà el 2012, diria que “14” de Jean Echenoz tenia molt present l’imminent centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial i que volgué sortir el primer abans que el mercat quedés saturat de productes referits a l’anomenada Gran Guerra. Com ja haureu comprès, el críptic “14” del títol remet a 1914, l’any en el qual esclatà la “guerra que havia de posar fi a totes les guerres” (però que no ho va aconseguir). És una simplificació una mica enganyosa, perquè de fet l’acció del llibre s’estén fins el 1918, però (com ja es veurà) per a Echenoz l'el·lipsi és mitja vida.

“14” és un llibre molt breu: cent vint-i-cinc pàgines d’una lletra apropiada per a ancians amb vista cansada (el que equival a unes cinquanta planes en format més estàndard). Tanmateix el que s’hi explica podria omplir enciclopèdies, si al timó hi hagués un autor més loquaç que Echenoz. Cinc amics se’n van a la guerra, queda enrere una noia embarassada. Alguns nois moren al front, uns pocs sobreviuen (amb la seva anatomia seriosament compromesa). Mentrestant, la vida continua. Amb aquest resum, crec que hauríeu de donar el llibre per llegit i us aconsellaria que passéssiu a textos més saborosos.

És evident que en poc més de cent pàgines no es poden resumir quatre anys de guerra, ni la vida (i la mort) de sis personatges, comptant-hi la mossa prenyada. Per tant, no espereu aquí cap esforç per caracteritzar o dotar de psicologia els protagonistes. Fins i tot queda proscrita qualsevol invitació a l’empatia: el novel·lista s’estima més una crònica parcial, objectual i arbitrària de la guerra del 14. Els diferents capítols salten de la micro a la macrohistòria amb alegria inconseqüent: ara es parla de les peces diverses que constitueixen el parament militar, ara es parla del mobiliari al dormitori de Blanche, ara es parla del bestiari que conviu amb els camps de batalla… En un moment donat, quan s’entra una mica més en detall a la guerra de trinxeres, Echenoz sembla impacientar-se amb el tema que ell mateix ha escollit, i afirma que tot això ja s’ha explicat masses vegades (?) Que ho compari amb l’avorriment d’un espectacle operístic no ens el farà més simpàtic.

He llegit “14” un matí de dilluns a la meva biblioteca i l’experiència que ha durat un parell d’hores m’ha deixat una marca escassa i m’ha semblat del tot prescindible. De fet, amb “Ravel” del mateix autor, em va passar el mateix i em vaig fer creus de tanta irrellevància. L’única redempció possible que l’hi veig és el de l’estil de la seva prosa, ajustada i concreta, potser hereva de Flaubert; però encara que al país veí els perdi allò del mot just, per a mi no és suficient.

En un gest desesperat per saber quina gràcia hi han trobat altres lectors, he acabat deduint que la major virtut de “14” rau en tot el que no diu. En definitiva, cal muntar-se la pel·lícula a partir de dades mínimes i subjectes a tota mena de connexions ocioses. No sé, sona a excusa pobra o a solució fàcil per a crítics mandrosos. No serà un cas més d’incapacitat per denunciar que l’emperador es passeja nu? Bé, l’Enrique Vila-Matas la va deixar molt bé en el seu moment, o sigui que és molt possible que vagi errat i que no entengui res de res (o que en Vila-Matas i l’Echenoz siguin amics de l’ànima i avui per a tu demà per a mi). Sigui com sigui, tot parafrasejant Paco Martínez Soria, Echenoz no és per a mi.

Hi ha edició catalana a Raig Verd, traducció d’Anna Casassas (que té reputació de bona traductora). Jo la vaig llegir en V.O.

Me’n recordo (LVII)

A l’època del meu naixement no existien encara les llars d’infants o sigui que la meva incorporació al sistema escolar fou tardana i una mica redundant. Devia tenir gairebé cinc anys quan vaig trepitjar per primera vegada aquell parvulari de la Gran Via i ja havia après a llegir de forma autodidacta, tot seguint el laboriós mètode de preguntar-li a la mare el so de cadascuna de les lletres dels meus “Dumbo”.

No cal dir que els recursos audiovisuals es trobaven als seus inicis, i el pinyol pedagògic de moltes de les classes es centrava en un elaborat dibuix que ocupava tota la pissarra. Recordo amb especial precisió els corresponents a la Història Sagrada: el d’Adam i Eva expulsats del Paradís, l’Arca de Noè sota la pluja, la filla del Faraó entre els joncs… Es tractava d’imatges més esquemàtiques que naturalistes, però donaven una idea molt concreta del que pretenien representar.

No sabria dir si la meva senyoreta, de la qual no recordo ni nom ni trets físics, era destra o no en les arts del dibuix, però sí que em vaig fixar que es deixava guiar per un curiós llibre en espiral amb fulls de cartró negre. Es titulava “Encerado y clarión”, dues paraules incomprensibles llavors i gairebé ara, que es poden traduir com “Pissarra i guix”. Separades per pestanyes temàtiques similars a les d’un directori telefònic, el quadern repertoriava models de dibuixos pedagògics de fàcil translació a la pissarra.

Tant em va fascinar l’existència d’aquell llibre màgic, que no vaig dubtar a incloure’l en la meva següent carta als reis, tot ignorant que no era aquell material destinat als infants. Però com que això no és un conte d’Andersen i la mare tenia recursos, aquell sis de gener aparegué un exemplar nou de “Encerado y clarión” al meu balcó. Perquè l’havia demanat? Certament no per copiar els seus dibuixos, cosa que mai no faria, però sí per gaudir de la seva ambició de reflectir tota la realitat que tan atractiva em resultava. Encara no sabia que el meu delit de classificació universal trobaria millor satisfacció en exhaustives enciclopèdies de múltiples volums; però de moment volia creure que en aquelles desenes de planes s’hi enquibia tot el que hi havia al món. En blanc sobre negre: els tres estadis de la matèria, el descobriment d’Amèrica, els ossos de la cama, els animals de la granja, la fugida a Egipte, els fenòmens meteorològics, classes d’insectes, Miguel de Cervantes i el Quixot, les figures del pessebre, tipus de triangles, la Mare de Déu del Pilar patrona d’Espanya…

A partir de llavors dormiria millor.

Rojals 2.0

Part del Putget amb la Jaume Fuster a la dreta

Quin compromís el de la Marta Rojals, després d’haver perpetrat allò de “Primavera, estiu, etcètera” èxit boca-orella de la temporada primavera-estiu 2011 (i sembla que va ser ahir!), que va encaterinar-nos a lectors i crítica amb similar intensitat, cosa que no succeeix gens sovint. Quedava clar que la seva segona novel·la seria contemplada amb prejudici extrem i disseccionada amb pinces per tots aquells que no li perdonaren haver triomfat amb tanta lleugeresa en un territori on ells i elles s’hi havien trencat les banyes durant innombrables temporades successives.

I bé, tenim aquí des de mitjans del mes passat la seva segona novel·la. Es diu “L’altra” (La Magrana, 2014) i la Rojals ha tingut el bon criteri de fer amb ella un artefacte superficialment diferent, perquè ningú no l’acusi de repetir-se. Vejam: ha substituït la primera persona, per una tercera persona en present, l’origen de la protagonista és vagament gironí, enlloc d’ebrenc, i l’ambientació és urbana-barcelonina en contraposició a l’hiperrealisme rural de la novel·la anterior. En el seu cor persisteix però una dona professional, immersa en una avançada trentena, i sotmesa a potents pulsions eròtiques que en cap moment fan pensar ni remotament en el best-seller de les ombres grises.

Marta Rojals ha apostat fort amb “L’altra” i ha assajat una història més ambiciosa i d’estructura més complexa que al llibre anterior, encara que no estic gens segur que la narració no estrictament cronològica que escull sigui sempre l’opció més adequada; almenys a mi m’ha deixat alguns punts del relat perduts en una certa nebulosa. També, en un context tan fermament quotidià, es diria que hi ha un excés d’incidents dramàtics que pesa sobre el passat dels personatges, tot i que aquests fets s’utilitzen instrumentalment en el motiu temàtic dels “oblits” (voluntaris o no) de l’Anna protagonista.

El que sí que m’ha semblat fallida és la conclusió de la novel·la, les seves tres pàgines finals, on una inesperada revelació —introduïda de forma totalment arbitrària i que suposa una fractura amb el que l’ha precedit— obliga a revisar tot el que s’ha llegit prèviament. L’efecte resulta postís i m’ha sonat a trampa il·lícita que “L’altra”, tal com la coneixem, no s’havia guanyat el dret a usar.

Deixant de banda aquesta pega important, la novel·la acumula virtuts que fan de la seva lectura un plaer constant. Rojals continua demostrant que posseeix allò que a l’anterior apunt vaig anomenar “el do”: la capacitat d’explicar totes les situacions, des de les més vulgars a les més insòlites, amb un to original i ple de gràcia que defuig el clixé i denota una aguda percepció. El seu domini dels diversos registres del llenguatge exhibeix una orella molt fina pels col·loquialismes (quin nivell pels diàlegs) i s’acarnissa aquí de forma hilarant amb els idiotismes del català bastard propi de Barcelona.

Magnífica la composició dels personatges i les seves interrelacions, en especial pel que fa a la dinàmica de la parella protagonista. M’ha agradat molt (i m’ha trencat el cor) en Manel, aquest gegant protector i fràgil, tan errat com carregat de bones intencions; mentre que la seva companya, que és la protagonista nominal del llibre, intriga i frustra de forma molt addictiva (i també molt calculada, com se sabrà al final).

L’argument, del que no penso fer cap sinopsi, es mou en territoris d’estricta actualitat que incideixen (sense fer-ne un tòpic) en punts com ara els E.R.O., la bombolla immobiliària, la fagocitació xinesa dels bars de barri o l’Administració com a motor econòmic secundari. Hi ha també una presència important de noves tecnologies: l’autora es revela experta tant en les minúcies del disseny gràfic per ordinador com en les caramboles perverses que propicien les xarxes socials. Em pregunto si algunes d’aquestes planes s’entendran quan la fal·lera del whatsapp hagi passat al fons de la Història.

Amb tot, “L’altra” manté Marta Rojals a l’envejable categoria (personal i intransferible) dels autors als que llegiré d’immediat cada vegada que els editin un nou llibre: pura vitamina per a lectors hedonistes que no vulguin passar per lectors “fàcils”. Recomanada, molt recomanada.

El Farró, el barri de Mercè Rodoreda i Marcos Ordóñez

Misèries rurals

No m’allargaré gaire perquè “Nebraska” d’Alexander Payne, malgrat els premis guanyats i els que espera guanyar, no dóna per a més. El director de pel·lícules més interessants —com ara “Election” o “Entre copes”—, decideix homenatjar el seu estat natal amb una petita història ambientada en els seus pobles anodins i les seves inacabables planúries.

El protagonista és Woody Grant (Bruce Dern), un ancià amb símptomes clars de repapieig qui, en rebre publicitat enganyosa que el fa creure que ha guanyat un milió de dòlars, es proposa viatjar des de Billings (Montana) fins a Lincoln (Nebraska) per cobrar el premi. El seu fill petit (Will Forte) decideix acompanyar-lo en cotxe, més que res per treure-li la idea del cap tot enfrontant-lo a la pura realitat. Com sol passar a totes les “road movies” que es fan i es desfan, en el decurs del viatge pare i fill estableixen inusitats lligams de complicitat, o si més no el fill s’assabenta d’alguns detalls de la vida passada del seu progenitor.

De fet, la suposada “road movie” acaba aviat, perquè per motius que ara no explicaré, el viatge encalla a l’imaginari poble de Hawthorne, on Woody va néixer i va créixer. Allí, la seva extensa família, davant de la possibilitat d’un parent milionari, mostra la seva cara més lletjament interessada. Payne el director, segurament estima el seu estat natal, però a l’hora de descriure els seus conterranis no podria mostrar-se més misantrop (quina colla de pòtols venals habiten Hawthorne!)

La Nebraska de “Nebraska”, retratada en estètic blanc i negre per Phedon Papamichael, és un lloc d’horitzons desolats que hem après a mitificar gràcies a Terrence Malick o Bruce Springsteen, però que té similar categoria de cul de sac existencial a la que podreu trobar a la Manxa o els Monegres. Malgrat l’escassa qualitat humana de molts dels personatges que habiten el film, s’intenta amb desigual fortuna alguns moments de tendresa o d’humor amable que me l’han fet molt més passador.

Bruce Dern va guanyar un premi d’interpretació a Cannes mostrant-se confús i senil, actituds que no crec que li costessin tant de representar. La veterana June Squibb, que fa el paper de la seva dona, ha rebut també bones crítiques i nominacions, més merescudament que Dern. De la resta del repartiment, molts d’ells no professionals, citaré Stacy Keach en un paper extremadament antipàtic i Bob Odenkirk (sí, el Saul de “Breaking Bad”), com a fill gran (a qui m’agradaria que se li dediqués més metratge).

“Nebraska” és el tipus de pel·lícula amb gust de vainilla, que no ofèn, però que tampoc entusiasma. Quan arribin els Oscar, l’haurem oblidada i per tant no es menjarà res. L'oracle Allau ha parlat.

(62) No et puc tornar a tocar

Vols saber
si ens vam enamorar massa ràpid
Vols saber
si això és, vaja, massa bo per durar
Fas les preguntes equivocades
Obres les portes equivocades
T’estimo
No et puc tornar a tocar
No et puc tornar a tocar
Hi ha tants motius per odiar-te
T’estimo
No et puc tornar a tocar
Vols explicar-me
les 50 maneres com has deixat els teus amants
Vols explicar-me
com vas estimar uns altres 200…

Apart d’una referència a la cançó de Paul Simon “50 Ways to Leave Your Lover”, no tinc ni idea de què va aquesta cançó: la podria haver escrit Dovstoievsky un dia que se sentís particularment sinistre. Feliç Sant Valentí!

Lego, o el món com a voluntat i representació

"No sóc creatiu", confessió trobada al cor de Londres.

Tot just acusava ahir la casa Lego de no predicar amb l’exemple i avui me n’hauré de desdir una mica; perquè si bé és cert que la majoria dels seus productes comercials són molt més dirigistes del que el missatge d’apologia a la inventiva que destil·la la seva pel·lícula deixa suposar, han tingut altres gestos, no per contradictoris menys valuosos. Em refereixo sobretot a l’aplicació de construcció virtual “buildwithchrome”, creada per promocionar el seu film i que, com el seu nom indica, funciona sobretot en el navegador Chrome.

Tant el catàleg de peces que té disponibles com la seva gamma cromàtica és limitada, però el seu funcionament és prou senzill, suficient per (si vingués al cas) desplegar una exacerbada creativitat. Pels més obtusos existeix un tutorial molt relaxat que també fa de passada propaganda subliminar de la pel·lícula. Potser perquè em vaig criar en un món bàsicament analògic, no m’acaba de convèncer aquest sistema de construcció en el qual no pots sentir el tacte de les peces entre els dits: els resultats, per molt espectaculars que siguin, acaben presentant un vessant molt decebedor.

Com és de rigor a qualsevol producte dissenyat per a la xarxa, les creacions individuals es poden fer públiques i emplaçar-les en alguna de les parcel·les d’un mapamundi que Google Maps ha reservat per l’ocasió. Com és de rigor també, quan es tracta de posar a prova la creativitat a la xarxa, de seguida hi és present un component primari barreja de narcisisme, nacionalisme de poca volada, estirabot i depauperació arquitectònica: ben poc digne de dedicar-hi una segona ullada. És trist reconèixer-ho, però el que predomina és la pixarada territorial que esborra fronteres: o si no, qui és el maco capaç d’identificar a quines ciutats corresponen les quatre imatges següents?

Bé, en el cas de la primera i la darrera no és tan difícil; però oi que juguen a despistar?

D’acord amb el manual d’instruccions

No fa ni quinze dies que vaig descobrir que estava a punt d’estrenar-se quelcom anomenat “The Lego Movie”, una descarada estratagema comercial de viabilitat artística impossible destinada a explotar l’absència de criteri dels més petits de casa (què vindrà després, “Scrabble, the movie”?) Contra tot pronòstic, un cop perpetrada l’estrena, la crítica en pes va rendir-se als dubtosos encants de l’invent i li donà la benvinguda com una de les més entretingudes i creatives mostres de diversió familiar dels últims mesos. Jo, que no escarmento i que a la vora de la jubilació encara busco subterfugis per sentir-me com un menor d’edat de cor, no necessitava cap altra excusa per autoconvidar-me a una projecció de “The Lego Movie”. I sí, el resultat és admirable; però no, definitivament no tinc l’edat.

A l’univers de “The Lego Movie” tot està construït amb les peces del conegut joc danès i aquest és l’aspecte més tècnicament espectacular de l’assumpte; encara que, en realitat, les construccions són més aviat simulacions per ordinador, fet que no treu mèrit a l’extrema complexitat del projecte. Són dignes de veure’s (i admirar) els efectes de fum o de tempesta oceànica realitzats exclusivament a partir de simulacres de petits maons de plàstic. En altres casos les complicades arquitectures sembla que es prenguin algunes llibertats a partir de peces no presents al catàleg estàndard, però fa tant de temps que no jugo amb el meu Lego que és possible que hagi quedat desfasat.

Com era de preveure, els actors del film, que segueixen l’encarcarada anatomia de les figuretes articulades de la marca, no són un model d’expressivitat (si s’exceptua la mobilitat afegida de les seves faccions). Llegeixo que els actors que han aportat les seves veus a la versió anglesa destaquen per la seva implicació i pel plaer que es desprèn del seu treball. Com que entre ells s’hi troben Liam Neeson i Morgan Freeman, lamento que ni un sol cinema de Barcelona dels dotze que l’exhibeixen passi la versió original.

El guió de “The Lego Movie”, per si algú ho vol saber, és un mix impossible de super-herois, fantasmes de la Terra Mitja de Tolkien, ments criminals destinades a la dominació mundial i faula distòpica antitotalitària. Per descomptat en un primer nivell té voluntat paròdica, tot jugant amb el fons d’armari de figures d’estil de la cultura pop; però per a un espectador seriosament adult la diversió acaba aviat i es dissol en frenètiques escenes d’acció i un missatge únic que de tan repetit cansa. La moral de la pel·lícula, que defensa l’ús de la creativitat per damunt de l’acceptació obedient de la norma (o del llibre d’instruccions, ja que es tracta d’un joc), em sembla digna de recolzament i molt saludable per a un públic de totes les edats. Tanmateix, no sembla que aquesta sigui la filosofia actual de la casa Lego, la qual enlloc de potenciar l’estil de construcció lliure comercialitza majoritàriament kits per ensamblar models predeterminats, sigui la cova de Gollum, la nau de Luke Skywalker o l’establia de l’unicorn rosa.

De fet “The Lego Movie” ha generat diverses capses de “merchandising” amb les quals construir alguns dels escenaris de la pel·lícula: difícilment una invitació a la creativitat. Però siguem seriosos, en quin moment del segle XXI Hollywood ens ha considerat com alguna cosa més que una colla de consumidors?

Solitud

Quan el terreny de joc són les illes remotes, la paraula “solitud” pren tot el sentit; això és el que significa el seu apel·latiu noruec d’Ensomheden o el rus d’Oстров Уединения. La relativa proximitat a Nova Zembla (330 quilòmetres) o a l’arxipèlag rus de Terra del Nord (300 quilòmetres) ens la presenten enganyosament acompanyada; però el cert és que aquests vint quilòmetres quadrats de desolació àrtica no és el lloc més aconsellable on passar l’estona.

Fou descoberta el 26 d’agost de 1878 pel capità noruec Edvard Holm Johannesen que va ser qui la va batejar. Els russos, a qui pertany políticament l’illa, erròniament van sospitar durant molt de temps que Solitud era la primera baula d’un arxipèlag orientat en direcció al Pol Nord. El seu relleu és irrellevant, amb una alçada màxima de 30 metres i presenta algunes llacunes pantanoses, una d’elles prou gran com per fer-lo assimilar a un atol. Les temperatures al llarg de l’any són consistentment fastigoses, encara que durant els mesos de juliol i agost es pot gaudir d’una mitjana de 0ºC. En aquest temps d’estiu hi creix una mica de vegetació pròpia de la tundra.

Durant molts anys la Unió Soviètica hi tingué plantada una estació meteorològica, que un submarí alemany destruí durant la Segona Guerra Mundial, però que fou reconstruïda a la postguerra. Les instal·lacions foren abandonades definitivament l’any 1996; des de llavors Solitud està oficialment exempta de població humana. En la seva qualitat de reserva natural s’hi poden trobar però óssos polars, foques, morses i gran varietat d’aus.

Com passa cada cop més sovint en aquest planeta superpoblat on hi ha gent disposada a ficar el nas pertot arreu, Solitud rep visites esporàdiques d’eremites vocacionals i d’arqueòlegs del present que de segur fantasiegen davant dels retrats de Stalin i els pòsters de palmeres tropicals a tot color. O la barreja impossible de “Estació Polar Zebra” i “La Cosa”.

Literatures de la literatura

“La noche en que Frankenstein leyó el Quijote” (Planeta, 2012) del valencià Santiago Posteguillo és una miscel·lània de curiositats literàries més o menys conegudes, destinades a un públic ampli i no gaire exigent. La seva lleugeresa i el to divulgatiu delata que foren publicades originalment (i en versió més reduïda) al periòdic llevantí “Las Provincias”. El millor que puc dir d’elles és que algunes de les anècdotes relatades no les coneixia i m’han convidat a investigar més al respecte. I, de les que m’eren familiars, sempre és bo recordar algun detall mig oblidat.

D’entre les històries a descobrir o recuperar: la invenció de l’ordre alfabètic; la discutida autoria de les obres de Shakespeare; l’assassinat i posterior resurrecció de Sherlock Holmes en mans del seu autor; els persistents fracassos editorials de Jane Austen i J. K. Rowling; el destí pòstum dels papers de Kafka; el caràcter de filla il·legítima de Rosalía de Castro; el negre oficial d’Alexandre Dumas; l’experiència a les trinxeres de  Raymond Chandler a la Primera Guerra Mundial; o la competició estèril entre Galdós i Guimerà per obtenir el Nobel.

Posteguillo, que ha fet la seva fortuna literària amb les novel·les històriques de romans, dramatitza aquests fragments amb un cert suspens (tot amagant el nom de l’escriptor retratat fins ben avançat l’article) i enormes dosis de “kitsch” (que s’encomana a les toves il·lustracions de Joan Miquel Bennasar i Josep Torres). Vegem, per exemple, a Max Brod el marmessor de Franz Kafka, en el punt que es disposa a cremar els manuscrits del seu amic:

De pronto, los ojos de Max se detuvieron sobre el título de aquel primer gran grupo de folios. Y las dos palabras le atraparon. Se reclinó en la butaca y, a la luz del fuego de la chimenea y de la pequeña luz de gas que tenía encendida, empezó a leer. A fin de cuentas, había aceptado quemarlos, pero no habían concretado que él no pudiera leer antes aquello que luego tendría que destruir. Y leer era como volver a recuperar un poco la voz inconfundible de Franz. El relato le atrapó. Max no paró de leer en varias horas. Era una novela inquietante, asfixiante y, sin embargo, no podía dejar de leerla.

No sé vosaltres, però jo això no m’ho crec de cap de les maneres, pur embelliment d’una realitat que devia quedar originalment en prosa. O en sentit contrari, aquests detalls naturalistes entorn de la creació d’”Arxipèlag Gulag”.

Brézhnev inspiró aire y algo de mocos. Arrastraba un estúpido resfriado que no parecía darle descanso.
—Ese manuscrito no debe salir nunca a la luz— respondió.

Només hi trobo a faltar una agent de KAOS. Enteneu ara perquè li tinc tanta mania a la novel·la històrica? I amb Posteguillo ni tan sols s’hi val la coartada d’una investigació ben documentada del passat: sense que jo sigui especialista en res li he pescat dues inexactituds flagrants. Parla d’Eisenhower com a president dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, quan els presidents de llavors foren Roosevelt i, en menor mesura, Truman. També escriu que Charles Dickens treballà de nen en una fàbrica de sabates, quan en realitat es tractava d’una fàbrica de betum. Santiago, treu les teves urpes mercenàries de Dickens! (Això ha estat una exclamació retòrica).

Ah, i Frankenstein no va llegir mai el Quixot, però oi que el títol enganxa i ven? Encara que només sigui pels lectors de “Las Provincias”.