Rojals 2.0

Part del Putget amb la Jaume Fuster a la dreta

Quin compromís el de la Marta Rojals, després d’haver perpetrat allò de “Primavera, estiu, etcètera” èxit boca-orella de la temporada primavera-estiu 2011 (i sembla que va ser ahir!), que va encaterinar-nos a lectors i crítica amb similar intensitat, cosa que no succeeix gens sovint. Quedava clar que la seva segona novel·la seria contemplada amb prejudici extrem i disseccionada amb pinces per tots aquells que no li perdonaren haver triomfat amb tanta lleugeresa en un territori on ells i elles s’hi havien trencat les banyes durant innombrables temporades successives.

I bé, tenim aquí des de mitjans del mes passat la seva segona novel·la. Es diu “L’altra” (La Magrana, 2014) i la Rojals ha tingut el bon criteri de fer amb ella un artefacte superficialment diferent, perquè ningú no l’acusi de repetir-se. Vejam: ha substituït la primera persona, per una tercera persona en present, l’origen de la protagonista és vagament gironí, enlloc d’ebrenc, i l’ambientació és urbana-barcelonina en contraposició a l’hiperrealisme rural de la novel·la anterior. En el seu cor persisteix però una dona professional, immersa en una avançada trentena, i sotmesa a potents pulsions eròtiques que en cap moment fan pensar ni remotament en el best-seller de les ombres grises.

Marta Rojals ha apostat fort amb “L’altra” i ha assajat una història més ambiciosa i d’estructura més complexa que al llibre anterior, encara que no estic gens segur que la narració no estrictament cronològica que escull sigui sempre l’opció més adequada; almenys a mi m’ha deixat alguns punts del relat perduts en una certa nebulosa. També, en un context tan fermament quotidià, es diria que hi ha un excés d’incidents dramàtics que pesa sobre el passat dels personatges, tot i que aquests fets s’utilitzen instrumentalment en el motiu temàtic dels “oblits” (voluntaris o no) de l’Anna protagonista.

El que sí que m’ha semblat fallida és la conclusió de la novel·la, les seves tres pàgines finals, on una inesperada revelació —introduïda de forma totalment arbitrària i que suposa una fractura amb el que l’ha precedit— obliga a revisar tot el que s’ha llegit prèviament. L’efecte resulta postís i m’ha sonat a trampa il·lícita que “L’altra”, tal com la coneixem, no s’havia guanyat el dret a usar.

Deixant de banda aquesta pega important, la novel·la acumula virtuts que fan de la seva lectura un plaer constant. Rojals continua demostrant que posseeix allò que a l’anterior apunt vaig anomenar “el do”: la capacitat d’explicar totes les situacions, des de les més vulgars a les més insòlites, amb un to original i ple de gràcia que defuig el clixé i denota una aguda percepció. El seu domini dels diversos registres del llenguatge exhibeix una orella molt fina pels col·loquialismes (quin nivell pels diàlegs) i s’acarnissa aquí de forma hilarant amb els idiotismes del català bastard propi de Barcelona.

Magnífica la composició dels personatges i les seves interrelacions, en especial pel que fa a la dinàmica de la parella protagonista. M’ha agradat molt (i m’ha trencat el cor) en Manel, aquest gegant protector i fràgil, tan errat com carregat de bones intencions; mentre que la seva companya, que és la protagonista nominal del llibre, intriga i frustra de forma molt addictiva (i també molt calculada, com se sabrà al final).

L’argument, del que no penso fer cap sinopsi, es mou en territoris d’estricta actualitat que incideixen (sense fer-ne un tòpic) en punts com ara els E.R.O., la bombolla immobiliària, la fagocitació xinesa dels bars de barri o l’Administració com a motor econòmic secundari. Hi ha també una presència important de noves tecnologies: l’autora es revela experta tant en les minúcies del disseny gràfic per ordinador com en les caramboles perverses que propicien les xarxes socials. Em pregunto si algunes d’aquestes planes s’entendran quan la fal·lera del whatsapp hagi passat al fons de la Història.

Amb tot, “L’altra” manté Marta Rojals a l’envejable categoria (personal i intransferible) dels autors als que llegiré d’immediat cada vegada que els editin un nou llibre: pura vitamina per a lectors hedonistes que no vulguin passar per lectors “fàcils”. Recomanada, molt recomanada.

El Farró, el barri de Mercè Rodoreda i Marcos Ordóñez