L’orquestra

Llegeixo “Chagrin d’école” (“Mal d’escola”, Empúries, 2008), les reflexions de Daniel Pennac sobre l’educació dels infants, tant des de la perspectiva del mal alumne que l’autor va ser com la del mestre de primària que esdevindria amb el temps. És un llibre amè, escrit des de la reflexió i l’experiència; potser massa enamorat de la seva retòrica (un vici molt francès); però ple de fragments dignes de cita.

Un dia Pennac visita una classe que ha llegit un dels seus llibres i queda sorprès (per a bé) de la resposta entusiasta, informada i ben fonamentada de tots els alumnes. El novel·lista pregunta a la mestra quin és el seu secret per aconseguir la compenetració de tota la classe.

Va considerar les meves preguntes, va reflexionar un poc i va respondre: 

—Quan sóc amb ells o amb els seus treballs, no sóc a cap altre lloc. 

Va afegir: 

—Però, quan sóc a un altre lloc, no sóc de cap manera amb ells. 

El seu altre lloc, en aquest cas, era un quartet de cordes que exigia del seu violoncel l’absolut que reclama la música. A més hi veia una relació entre la natura d’una classe i la d’una orquestra. 

—Cada alumne toca el seu instrument, no val la pena anar-hi en contra. La gràcia és conèixer bé els nostres músics i trobar l’harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa una sola simfonia. I si has heretat un petit triangle que només sap fer ting ting, o una guimbarda que només fa bloing bloing, tot consisteix a que ho facin en el bon moment, el millor possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt. Com que el gust de l’harmonia els fa progressar a tots, el petit triangle també acabarà coneixent la música, potser no de forma tan brillant com el primer violí, però coneixerà la mateixa música. 

Va fer una ganyota fatalista: 

—El problema és que volem fer-los creure en un món on només compten els primers violins. 

Una pausa: 

—I que alguns col·legues es prenen per Karajan i no suporten haver de dirigir l’orfeó municipal. Somien tots en la Filharmònica de Berlín, és comprensible… 

Després, quan ja ens acomiadàvem, com que jo li repetia la meva admiració, va respondre: 

—Cal dir que vostè ha vingut a les deu. Ja s’havien despertat.