D’acord amb el manual d’instruccions

No fa ni quinze dies que vaig descobrir que estava a punt d’estrenar-se quelcom anomenat “The Lego Movie”, una descarada estratagema comercial de viabilitat artística impossible destinada a explotar l’absència de criteri dels més petits de casa (què vindrà després, “Scrabble, the movie”?) Contra tot pronòstic, un cop perpetrada l’estrena, la crítica en pes va rendir-se als dubtosos encants de l’invent i li donà la benvinguda com una de les més entretingudes i creatives mostres de diversió familiar dels últims mesos. Jo, que no escarmento i que a la vora de la jubilació encara busco subterfugis per sentir-me com un menor d’edat de cor, no necessitava cap altra excusa per autoconvidar-me a una projecció de “The Lego Movie”. I sí, el resultat és admirable; però no, definitivament no tinc l’edat.

A l’univers de “The Lego Movie” tot està construït amb les peces del conegut joc danès i aquest és l’aspecte més tècnicament espectacular de l’assumpte; encara que, en realitat, les construccions són més aviat simulacions per ordinador, fet que no treu mèrit a l’extrema complexitat del projecte. Són dignes de veure’s (i admirar) els efectes de fum o de tempesta oceànica realitzats exclusivament a partir de simulacres de petits maons de plàstic. En altres casos les complicades arquitectures sembla que es prenguin algunes llibertats a partir de peces no presents al catàleg estàndard, però fa tant de temps que no jugo amb el meu Lego que és possible que hagi quedat desfasat.

Com era de preveure, els actors del film, que segueixen l’encarcarada anatomia de les figuretes articulades de la marca, no són un model d’expressivitat (si s’exceptua la mobilitat afegida de les seves faccions). Llegeixo que els actors que han aportat les seves veus a la versió anglesa destaquen per la seva implicació i pel plaer que es desprèn del seu treball. Com que entre ells s’hi troben Liam Neeson i Morgan Freeman, lamento que ni un sol cinema de Barcelona dels dotze que l’exhibeixen passi la versió original.

El guió de “The Lego Movie”, per si algú ho vol saber, és un mix impossible de super-herois, fantasmes de la Terra Mitja de Tolkien, ments criminals destinades a la dominació mundial i faula distòpica antitotalitària. Per descomptat en un primer nivell té voluntat paròdica, tot jugant amb el fons d’armari de figures d’estil de la cultura pop; però per a un espectador seriosament adult la diversió acaba aviat i es dissol en frenètiques escenes d’acció i un missatge únic que de tan repetit cansa. La moral de la pel·lícula, que defensa l’ús de la creativitat per damunt de l’acceptació obedient de la norma (o del llibre d’instruccions, ja que es tracta d’un joc), em sembla digna de recolzament i molt saludable per a un públic de totes les edats. Tanmateix, no sembla que aquesta sigui la filosofia actual de la casa Lego, la qual enlloc de potenciar l’estil de construcció lliure comercialitza majoritàriament kits per ensamblar models predeterminats, sigui la cova de Gollum, la nau de Luke Skywalker o l’establia de l’unicorn rosa.

De fet “The Lego Movie” ha generat diverses capses de “merchandising” amb les quals construir alguns dels escenaris de la pel·lícula: difícilment una invitació a la creativitat. Però siguem seriosos, en quin moment del segle XXI Hollywood ens ha considerat com alguna cosa més que una colla de consumidors?