2%

Calculo que aquí va pel 28%

A casa m’insisteixen encaridament que no expliqui que hem vist la pel·lícula; com si fos un acte vergonyós permetre’s de tant en tant contemplar amb un cert plaer una veritable inanitat cinematogràfica. Els més llestos entre el públic ja hauran endevinat que m’estic referint a “Lucy”, la més insigne parida que ha engendrat mai el generador de parides per excel·lència, el francès Luc Besson.

S’inicia el film amb una mena de cèl·lules-bunyol que es dupliquen per mitosi, mentre els títols de crèdit (superposats) anuncien la presència de Scarlett Johansson. [Alguns espectadors, sobretot masculins, comencen a fantasiejar sobre la relació entre libido i genètica]. Apareix en pantalla un homínid, lleig (o molt mal maquillat) com ell sol, que beu aigua d’un rierol, mentre la veu de la Johansson en mode masturbatori diu quelcom similar a “La vida ens va ser donada fa mil milions d’anys. Què n’hem fet?” Tall sobtat i muntatge accelerat de ciutats modernes, gratacels, cotxes, contaminació i centres comercials, tot molt a la “Koyaanisqatsi”. Així d’entrada hom diria que no està tan malament el que hem aconseguit en temps històrics, però se suposa que no és aquesta la resposta esperada.

De sobte som a Taipei (Taiwan) i Scarlett Johansson és Lucy una estudiant gens brillant, com ho demostra la seva expressió beneita, i la seva recent relació amb un jove modern de barret i ulleres ultra-ridícules. El fulano intenta convèncer-la de lliurar un maletí a la planta de dalt de l’edifici. S’intercala la imatge d’un ratolí que s’apropa a una trampa amb formatge. Subtil no ho és. El xicot comenta “en passant” que (contra tot pronòstic) ha visitat un museu i que ha descobert que “Lucy” és el nom la primera homínida “Australopithecus” del món. S’intercala imatge del museu i d’un ninot que representa Lucy. Subtil, molt subtil. Finalment, la Lucy moderna entra a l’edifici amb el maletí i comencen a aparèixer homes orientals de sinistres intencions. S’intercalen imatges d’un guepard perseguint una gasela. Subtil, molt subtil. I encara no han passat ni cinc minuts de pel·lícula.

Faig via: Lucy és forçada a transportar una nova droga potentíssima, la qual per accident acaba introduïda en el seu metabolisme, tot provocant-li l’adquisició de super-poders. El film utilitza com a eslògan aquella frase amb tan poc fonament científic segons la qual l’ésser humà només utilitza el 10% de la capacitat del seu cervell. Uns rètols aniran intercalant-se per indicar-nos com va augmentant el percentatge de l’ús del cervell de Lucy, qui acabarà fent coses tan portentoses com ridícules.

Segurament Besson, que no s’adona que està jugant amb material de sèrie B, pensa que ens està explicant qüestions transcendentals i per això introdueix l’ingrat personatge de Morgan Freeman, un científic especialista en tot, talment un tertulià. Malauradament, cada vegada que el pobre Freeman surt a lliurar les seves parrafades pseudo-científiques, la pel·lícula frena totalment el seu ritme, que per a la resta del metratge és tan trepidant com un tomb en muntanya russa. Hi ha a “Lucy” coses molt excitants i molt ben fetes, com una persecució en cotxe pels carrers de París, efectes de telequinèsia, visualitzacions de realitat augmentada i coloracions psicotròpiques: tot superfície sense substància, per això el paper és tan apropiat per la Johansson que, quan més cervell fa servir, més idiota sembla.

“Lucy” té el doble mèrit de ser la pel·lícula més estúpida i també la més divertida de la cartellera. Potser només suposa un plaer culpable, però presa amb convenient sentit de l’humor, no té preu.

VD: èxit letal

Vainica Doble havia viscut gran part de la seva carrera amb la discreció del que se suposava el secret millor guardat del pop espanyol. A tocar de la tercera edat, Carmen i Gloria (potser totes dues amb una cigarreta als llavis), continuaven fotent-se del mort i de qui el vetlla. Però al seu voltant una generació molt més ignorant i jove —Carlos Berlanga, Los Planetas, Grupo de Expertos Sol y Nieve, LeMans, Paulina en la Playa—començava a homenatjar-les com a precursores de l’indie espanyol.

Fou llavors quan la indústria discogràfica va decidir finalment apostar pel duet i així nasqué, tretze anys més tard de la seva última obra en estudi, “Carbono 14” (1997), una producció Polygram que arribaria a ser el seu disc més venut, però també el que més odiem els fans de les Vainica. No es pot negar que la discogràfica va invertir molts de quartos en l’enregistrament, part del qual es va efectuar a Londres. Els músics, els millors professionals que el talonari es podia permetre, des de Pepe de Lucía a Joan Bibiloni; i després col·laboracions “especials” de gent com Miguel Bosé, Ismael Serrano, Alejandro Sanz, Jorge Berlanga, Paco Clavel, La Rata de Antequera, Germán Coppini, Iñaki Glutamato, Fernando Márquez o Luis Pastor.

“Carbono 14” sona molt competent però té molt poca ànima, més que ofegada per una producció de nou ric. El repertori és entre irregular i mediocre; inclou coses tan rares com una nadala cuqui (“Oh, Jesús”) i el pasdoble de la sèrie “Juncal”. El disseny de la coberta i el llibret interior, cosa de Txomín Salazar, són un pur horror.

Si he d’escollir una mostra d’aquest despropòsit, que sigui “Dame tu amor”, el molt convencional “hit” de “Carbono 14”. Va ser escrita perquè la cantés Alejandro Sanz, que aquí fa segones veus. Com a mínim el tema té fusta d’estàndard; si no, no l’haurien gravat també Niña Pastori, Jaume Sisa, Mariona Sagarra o Luz Casal. Cal reconèixer que la guitarra espanyola de Joan Bibiloni aquí va finíssima.

Tu eres mi ceguera,
mi sarampión,
eres mi existencia entera,
mi eterna pasión,
eres mi libertad
y mi prisión,
eres mi sola ambición.

Eres mi quimera,
mi confusión,
creces como enredadera
en mi corazón,
eres mi fuerza,
mi respiración,
eres mi gran obsesión.

Mi norte y mi guía,
mi perdición,
mi acierto, mi suerte,
mi equivocación,
eres mi muerte
y mi resurrección..

Eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Dame tu alegría,
tu buen humor,
dame tu melancolía,
tu pena y dolor,
dame tu aroma,
dame tu sabor,
dame tu mundo interior.

Dame tu sonrisa
y tu calor,
dame la muerte, la vida,
tu frío y tu ardor,
dame tu calma,
dame tu furor,
dame tu oculto rencor.

Dame tu osadía
y tu candor,
dame tu sabiduría,
dame tu error,
todo lo malo y todo lo mejor.

Dame tu eterna compañía,
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Menjar i beure a Irlanda

L'antiga cervesera Beamish and Crawford a Cork, clausurada i probablement destinada a centre comercial.

A Irlanda li passa igual que a Catalunya, i que a Espanya, i que a la resta del món: que té ganes d’exhibir una orgullosa identitat, però que s’adona que cada dia que passa s’assimila més als seus veïns globals. Així que la suposada cuina irlandesa, per poc que hi gratis, revelarà les seves arrels nefastes, gasòfia compartida a totes dues illes britàniques. Mal m’està dir-ho, però sento un punt de simpatia per la injuriada cuina britànica. Potser és culpa de la lectura extensiva i indiscriminada de l’obra d’Enid Blyton, però tant els sandvitxos de cogombre, com els pastissos de carn i la tarta de ruibarbre em semblen atraccions gastronòmiques irresistibles (i totes elles perfectament aclimatades a Irlanda).

Dins de la rutina diària el primer que destaca cronològicament és l’esmorzar, un festival de colesterol molt similar al que es celebra a la veïna Gran Bretanya. Hi trobareu tots els sospitosos habituals: els ous remenats o ferrats (més aviat plastificats), la cansalada cruixent, les salsitxes curtes i revellides, el mig tomàquet escaldufat i les seques amb salsa de tomàquet (hi ha res més pervers que unes “beans on toast”?) Els “hash browns” —patates tallades en juliana, passades i compactades a la paella en formes regulars— no podrien ser més irlandesos pel seu component principal, encara que diuen que s’inspira en la “Rösti” suïssa. Però potser l’element més autènticament irlandès són els talls de botifarró (pudding) blanc o negre. El primer és el que no inclou la sang entre els seus ingredients. Si aquí els botifarrons es divideixen entre els d’arròs i els de ceba, allà l’element foraster és la civada.

Un plat que es pot trobar en múltiples variacions a qualsevol establiment, des del carret ambulant fins el restaurant més sofisticat, és l’humil combinació de “fish & chips”, sempre amb un arrebossat que li va tres talles gran al peix de rigor. Per cert, les patates continuen sent una part important de la dieta del país, encara que jo diria que passa el mateix a tot Occident (i em pregunto com ens apanyàvem abans del descobriment d’Amèrica). Una altra presència que no falta a cap menú és la sopa del dia, estupenda forma d’aprofitar les sobres dels dies anteriors sense desvetllar gaires sospites. S’acompanya indefectiblement de pa, que gairebé sempre és rústic i deliciós. És molt freqüent trobar pa de soda, on el llevat ha estat substituït per bicarbonat, sense que la diferència es faci gaire aparent. El tast puntual d’alguna alga podria considerar-se també típic del país, tot i que més que una experiència culinària sembla una confraternització alienígena.

Tanmateix, gràcies als beneficis tecnològics del segle XX, tant a la capital Dublin com al poblet més remot, podreu degustar exquisideses asiàtiques i també un “pesto” acceptablement genovès, cuina francesa, gaspatxo i fins i tot una graellada mongola (i no estic sent hiperbòlic). Mentrestant, a dues taules de distància els pares contemplen satisfets com les seves filles amortitzen el curs d’anglès que els han costejat, quan les veuen fer les comandes sense necessitat de traductor.

En quant a la beguda, deixant de banda el potent te irlandès de l’esmorzar, la reina continua sent la cervesa, que resisteix prou bé els atacs globalitzadors del vi i el gintònic especiat. Evidentment les cerveses negres tipus “stout”, amb la Guinness al capdavant, representen prop d’un 40% del consum nacional. Curiosament, malgrat la forta presència de microbreweries artesanals, el mercat de la universal cervesa rossa el monopolitza l’holandesa Heineken.

Serà pel substrat catòlic del país, el qual (a través de les obres de misericòrdia) aconsella donar de beure a l’assedegat, a tots els bars i restaurants et serveixen de franc una ampolla d’aigua de l’aixeta (de vegades fins i tot refrigerada). L’aigua corrent té el mateix pèssim gust que trobareu arreu i m’imagino que a casa nostra ningú no et negaria un got d’aigua, si li ho demanes; però s’agraeix que ja et vingui de sèrie.

També existeix una ambrosia que es denomina “whisky irlandès” i que té en la marca Jameson’s el seu representant més cèlebre. Una perpètua discussió, sense dictamen a la vista, sobre si va ser abans el whisky irlandès o l’escocès podria quedar en empat. Malgrat la mala fama que em volen penjar d’alcohòlic irredempt, durant les vacances no he tastat res amb més graduació que un tinent-coronel de Colmenar Viejo. No, seriosament, una pinta de Guinness va ser suficient per rematar-me.

Tal com van ser

Tradicionalment s’ha acusat les lletres hispanes de la seva poca tirada al gènere memorialístic, la biografia o el dietari; almenys, en comparació amb el món literari britànic, tan ancestralment dedicat a la introspecció com al safareig prestigiós. Darrerament això ha canviat a casa nostra, segurament perquè s’ha posat de moda la indiscreta “literatura del jo”, o directament perquè impera l’egocentrisme sense fronteres, on només l’autoretrat (amb smartphone o amb sense) és l’expressió més acurada del moment present. En tot cas “El invitado amargo” (Anagrama, 2014) suposa una anomalia en forma de llibre que em costaria de classificar. Aquesta memòria comuna l’escriuen mà a mà Vicente Molina Foix i Luis Cremades.

Tant el novel·lista i crític Molina Foix com el poeta Cremades són alacantins, però una quinzena d’anys d’edat els separa. Es conegueren al Madrid de la “movida” a principis dels 80 i mantingueren una relació que es va prolongar durant gairebé dos anys. El llibre rememora aquest afer i el seu entorn més de trenta anys després a través de capítols d’autoria sovint alternada. Algunes cartes intercanviades a l’època afegeixen un punt de valor documental al conjunt.

Si, per una banda s’agraeix la franquesa d’explicar detalls de la “petita història” que sovint ens havien estat escamotejats a la literatura de la memòria, per l’altra fa l’efecte que l’experiència ha sigut magnificada pel telescopi del record. El títol “El invitado amargo”, referència shakespeariana a la gelosia, no és representatiu d’una narració on aquest sentiment no té un paper preponderant. De fet, malgrat la pretensió de Molina Foix de presentar la seva aventura amb Cremades com un fet transcendental de la seva vida, l’eco del qual encara és present a l’actualitat, la descripció que en fa aquest parell no reflecteix cap gran passió. És més aviat una trobada, com n’hi ha tantes, entre un intel·lectual madur amb dèries de Pigmalió i un jovenet ambiciós, enllaminit per les possibilitats del sexe i amb voluntat de no deixar-ne passar una. Un aparellament d’aquest tipus havia de ser necessàriament efímer i de petja superficial, la resta són ganes de posar-hi literatura, com testimonien les retòriques cartes creuades que s’adjunten.

Dels dos autors, Cremades, que és el que té menys experiència escrivint prosa, sembla el més sincer i interessant, mentre que Molina Foix juga amb cartes de gat vell i un pèl trampós. El llibre es complementa amb una pila d’informació no directament relacionada amb l'idil·li Cremades/Molina Foix, però que documenta morboses intimitats d’altres personatges ben coneguts. Encara que no vinguin molt a tomb, sempre fa gràcia assabentar-se dels esplendors i misèries sexuals de gent que es diu Juan Benet, Emma Cohen, Francisco Umbral, Luis Antonio de Villena, Fernando Savater o Javier Marías.

Una resta de pudorós neguit et fa preguntar si realment calia escriure aquest tros de memòria ornamentada que és “El invitado amargo”. Prop ja de la conclusió, s’albira una mena de justificació del text, quan es revela que Luis Cremades, molt cruelment afectat pel virus del VIH, feia més d’una dècada que ja no escrivia. La invitació a compartir aquesta partida de ping-pong, de respostes alternatives i contradictòries, pot haver-li servit d’eficaç teràpia per retornar al món de l’escriptura. No estic tan segur de la bondat d’haver-la fet pública.

Mans lliures

Fins al moment, el més distingit en la carrera de Steven Knight havien sigut els guions de “Negocis ocults” de Stephen Frears (amb Audrey Tatou i Sergi López) i “Promeses de l’est” de David Cronenberg. Ara, si cal atendre a les opinions majoritàries, hi pot afegir el film “Locke”, que va escriure i dirigir l’any passat amb la inestimable col·laboració de Tom Hardy.

Ivan Locke (Hardy) és un capatàs de la construcció a Birmingham que un vespre, en sortir del treball, enlloc de dirigir-se a casa on l’esperen per veure el partit la seva dona i els seus fills, pren la direcció oposada amb unes intencions que s’aniran descobrint de mica en mica, però que tindran importants conseqüències tant en la seva vida familiar com en la seva vida laboral. El detall que diferencia “Locke” d’altres drames de similar calibre és que té lloc exclusivament dins del BMW del protagonista on, durant el seu viatge a Londres, va parlant amb diferents personatges del seu entorn familiar i laboral a través del telèfon mòbil.

L’autoimposada unitat d’espai i la presència en pantalla d’un sol personatge, obliga Knight a recórrer a tota mena d’estratagemes. Visualment canvia contínuament el punt de vista i retrata el conductor per davant i pel darrera, lateralment, en escorç, a través del parabrises o reflectit al retrovisor, sempre amb un rerefons de fars desenfocats tan atmosfèrics com la banda sonora de l’ex-Tinderstick Dickon Hinchliffe. Argumentalment, durant la primera mitja hora, mentre es va descobrint mitjançant les diverses converses successives l’abast de la situació, l’interès es manté; després tot esdevé repetitiu i forçadament complicat.

Tom Hardy, a qui només coneixia per fer papers de bestiota als films de Christopher Nolan, passa amb notable el seu inevitable “tour de force” actoral, especialment quan expressa sense parlar la seva frustració o la seva honestedat; però el personatge, amb el seu cúmul de decisions equivocades, no fa de bon empatitzar i les seves bones intencions acaben irritant. La pel·lícula dura a penes 84 minuts i se li noten tots i cadascun d’ells.

Els exercicis d’estil estan molt bé, sempre que no actuïn com a enemics de la millor versió possible de la història que es vol explicar. “Locke” satisfarà a ultraformalistes sense interès en figures humanes reconeixibles.

Menjar amb la vista

De la segurament llarga carrera de Jon Favreau no puc recordar res més que la direcció del primer “Iron Man” i la seva aparició en un episodi de la segona temporada de “The Sopranos”. Llegeixo que els recents mig-fracassos de Favreau com a director comercial (“Iron Man 2”, “Cowboys & Aliens”) l’han fet refugiar-se en el cinema “indie”, on havia triomfat en els seus inicis (que no conec).

“Chef”, el producte fílmic fruit d’aquest replegament, difícilment es podria qualificar com a res assimilable a l’adjectiu “indie” i, amb la seva història de reconnexió entre pare i fill és el farcit ideal per a un telefilm de sobretaula. Per descomptat, només gràcies als contactes de Favreau amb la indústria de Hollywood, es pot permetre contractar en paperets menors a primeres figures com Dustin Hoffman o Robert Downey Jr. (realment graciós, aquest segon, tot s’ha de dir). Detecto per cert una mica de barra en el fet que el ben poc apol·lini Favreau (que aquí actua com a director, guionista, productor i actor principal) s’adjudiqui l’explosiva Sofia Vergara com a ex-esposa i la rogallosament sexy Scarlett Johansson com a amant ocasional. Segurament seran molts els que trobaran aquesta decisió totalment comprensible, encara que a nivell de guió entri de ple en la inversemblança.

La trama de “Chef” s’explica en un no res i, finalment, no té gaire sentit. Favreau fa de cuiner d’un prestigiós restaurant de Los Angeles, el qual veu constreta la seva creativitat per un propietari (Hoffman) que prefereix jugar sobre segur i satisfer el que s’esperen els clients. El xef deixa la feina i, a través d’una “road movie” que passa per Miami, recupera tant l’afecte del seu fill com les ganes de cuinar. Que un cuiner a la recerca de la creativitat perduda la retrobi gràcies a la venda ambulant d’entrepans cubans resulta tan absurd i ofensiu com que Ferran Adrià acabi topant-se amb la redempció servint pa amb tomàquet a “Cal Boter”.

Però el film té prou temps per ofendre també altres col·lectius, com el del blogaires. El seu representant fictici és el del crític gastronòmic Ramsey Michel (Oliver Platt) qui, ran d’una crítica totalment justificada, s’ha de sentir dir allò tan masegat: que és molt costós l’acte creatiu i molt fàcil criticar-lo, enfonsant en cinc minuts l’obra de moltes hores d’esforç. Suposo que aquí Favreau, a través del seu xef, ataca tots aquells que han criticat algunes de les seves pel·lícules. Si té la pell tan fina, caldrà que es busqui una altra feina, perquè qui exposa la seva obra al públic ha d’estar preparat per les opinions desfavorables; si només busques copets a l’esquena, limita’t a ensenyar-li el que fas a la teva àvia.

Inesperadament “Chef” esdevé també un espot publicitari sobre les xarxes socials, o un “Twitter for Dummies”, quan el fill preadolescent del protagonista li ensenya les tècniques de promoció vírica via YouTube, Vine o Facebook. Els missatges piulats i sobreimposats en pantalla i els ocellets blaus animats avui esgarrifen per quecos. Tot això, ja ho sabem, esdevindrà vell abans que passin dos anys.

Malgrat tot, aquesta fotesa està agradant bastant a crítica i públic per les seves virtuts més epidèrmiques (no, ara no parlo de la Vergara i la Johansson). Dinàmics muntatges d’un viatge en carretera de costa a costa al so de molt encomanadissa música llatina i unes preparacions gastronòmiques que triomfarien a Instagram i que justifiquen l'apel·latiu de “Food Porn” faran les delícies de la generació “selfie”. Ja veieu com és de barat el triomf d’un menjar ràpid que vol passar per alta cuina. Només per bulímics.

VD: taquicàrdies

Abans de deixar “Taquicardia”, el tema que dóna títol al disc. No té la complexitat lírica i musical de la resta de l’obra; però no se li pot negar ni encant ni originalitat: no abunden, que jo sàpiga, les cançons dedicades a una patologia. Sembla, a més, que respon a una malaltia ben real; de fet, està dedicada als doctors Matute, Márquez, Bermúdez, Miras, Monzón, Jiménez i Caricó. En els cors, Luis Pastor, Pablo Guerrero i Antonio Resines.

M'hi jugo un pèsol que el doctor Monzón és el Gran Wyoming, a qui en els crèdits del disc li agraeixen no haver comparegut.

Doctor,
hágame un electrocardiograma
porque tengo delicado el corazón.

¡Ay qué palpitación!
Cómo late late late mi corazón.
Sístole diástole...

¿Dónde está ese médico de guardia
para que me cure esta taquicardia?

Flors a la cuneta

“Els nois” de Toni Sala (l’altra editorial, 2014) no és el tipus de llibre que hom associaria amb unes vacances i tanmateix m’ha acompanyat la segona quinzena de juliol a Irlanda i m’ha deixat una petja que temo que serà duradora. Res per tant de lleuger o superficial en aquesta novel·la breu que explora fets incòmodes i comuns, com ho és la pròpia mort.

El lloc és Vidreres, l’estació, l’hivern. Dos joves, germans, han mort de matinada en un accident automobilístic quan tornaven d’una festa: un dels drames rurals més freqüents d’aquest segle i part de l’anterior. “Els nois” dissecciona en quatre capítols, cadascun centrat en un punt de vista diferent, les repercussions que ha tingut l’esdeveniment dins de la petita comunitat. Toni Sala, amb la mateixa admirable transversalitat que demostra a la seva celebrada sèrie sobre “el cas Pujol”, construeix un tetraedre fosc i perfecte ben representatiu d’un lloc i un moment, de l’ara i l’aquí, on la mort només és el detonador que despulla les pulsions més vergonyoses d’una comunitat.

L’autor demostra conèixer el paisatge selvatà que descriu i els seus habitants amb una visió gens idíl·lica de la vida rural, on les xacres clàssiques (endogàmia, hipocresia, rapacitat, xenofòbia...) s’amaneixen amb els signes del present: els treballs semiclandestins que la crisi propicia, la prostitució de carretera, la sexualitat anònima d’internet. No és en cap cas una visió tranquil·litzadora i els seus protagonistes fluctuen entre els que volen ser un altre i els que volen ser pur no res.

Des de la lectura de “Rodalies” (2004) sóc un admirador de la prosa de Sala, una de les més exactes, riques i tanmateix “naturals” del català que ara s’escriu. No per això el seu estil deixa d’abundar en expressions i en figures retòriques noves i interessants.

Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d’hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l’escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d’un monstre enterrat, les espines d’uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig dels camps figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques.

Malgrat el seu contingut pertorbador, que incideix en allò que amaga el pitjor de cada casa, “Els nois” és hipnòticament atractiva i per tant impossible de deixar a mitges. Sense cap dubte un dels grans llibres de l’any, per posar un límit de temps raonable a un text que té fusta de clàssic maleït.

Per què havia deixat anar el fre? Per què no l’havia aguantat fins a l’últim moment? S’havia rendit? Havia entès que no hi havia res a fer? Ni refrenar l’envestida, per poc que fos? O és que quan no hi ha res a fer el cos mateix es relaxa i accepta? O el conductor va voler deixar el cotxe? Va voler -se escapar en mig segon? Mig segon? Què és, mig segon? Però igualment va intentar-ho? Alguna cosa has de fer amb el temps, per poc temps que sigui, alguna cosa amb una espera tan desesperant, un moment així, i potser el cos se li va concentrar en aquella escletxa, es va encongir tot ell dolorosament per passar-hi i saltar del cotxe en mig segon? El conductor no sabia què era, mig segon. No en tenia ni idea. Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon. Però va resultar que no en tenia ni idea. Quant duraria? Tenia temps? Potser no duia el cinturó posat. Quina sort! Amb el pànic, la idea va córrer a la velocitat de la llum. Va esponjar-se i ramificar-se al cervell. La sang es va tornar adrenalina. Dinamita. Va inundar el mig segon o el que quedés del mig segon, el mig segon més llarg de la seva vida, mig segon d’explosius, mig segon que el conductor hauria allargat o escurçat infinitament però que només va poder convertir en el mig segon més aprofitat, el més viscut de la seva vida: un comiat de terror...

Port Desgraciat

Saint Colman

Tot seguint el riu Lee des de Cork aviat s’arriba a Cobh, port natural de la ciutat. La vila, d’uns deu mil habitants, sembla no haver canviat durant els últims cent anys i al seu encant caduc de lloc d’estiueig només li caldria una mica de platja i uns cels més alegres. Domina el conjunt la catedral catòlica de Sant Colman, un descomunal embalum neogòtic dissenyat per a una població decididament més gran que aquesta.

De totes maneres la raó de ser de Cobh és el seu port, ho ha sigut en èpoques passades, i encara ho és avui dia com a únic lloc de la costa irlandesa on poden amarrar els grans creuers (el passatges dels quals desembarca aquí, però escapa aviat cap a altres destins). Com a última parada abans d’emprendre les grans travessies transatlàntiques, el lloc està amarat d’històries tristes quan no tràgiques. Aquest fou l’últim contacte amb el continent europeu de molts reus destinats a la gran colònia penitenciària que fou Austràlia.

També partiren d’aquí milers d’emigrants decidits a fer les “amèriques”, molt especialment en el període conegut com la Gran Fam Irlandesa (1845-1851), quan l’escassetat de patates deguda tant a un fong parasitari com a una inepta planificació governamental causà un milió de morts i dos milions de desplaçaments. L’emigració als Estats Units en molt insalubres condicions convertia l’aventura en una aposta a vida o mort, no endebades els vaixells que transportaven aquests emigrants havien sigut batejats com “coffin-ships” (vaixells-taüt). Tanmateix els que arribaren amb vida al nou continent hi plantaren serioses arrels irlandeses, molt visibles per exemple a la ciutat de Boston, a la nissaga dels Kennedy o al llinatge més multicolor de Barack Obama.

L'encant indefinible de moltes cases iguals

De Cobh també va sortir una mica més tard Annie Moore i els seus dos germanets. L’únic interès que té la figura de la noia és que va inaugurar l’u de gener de 1892 el nou centre d’immigració d’Ellis Island a Nova York. Una estàtua kitsch ho commemora des d’aquesta riba.

Però, si fins aquest punt tot això no era gaire divertit, les veritables desgràcies comencen ara. Per exemple un 11 d’abril de 1912 quan un transatlàntic de nom Titanic s’acomiadava d’Europa durant el seu viatge inaugural (i únic). Al poble hi ha un petit museu (sospito que bastant carronyaire) entorn del Titanic. Llegeixo que el museu “bo”, “The Titanic Experience”, el trobareu a Belfast, seu de les drassanes on van construir l’animalada de vaixell.

Tres anys més tard, ja començada la Primera Guerra Mundial, el transatlàntic de passatgers Lusitania va ser enfonsat, camí de Liverpool, per un submarí alemany prop de Kinsale (veure apunt futur). Moriren 1.198 passatgers, mentre que 700 foren rescatats. Tant els supervivents com els difunts foren transportats a Cobh. Més d’un centenar dels cadàvers estan enterrats al cementiri local. Al poble hi ha monuments en record de les víctimes del Titanic i del Lusitania. També hi ha un parc dedicat al President Kennedy. Una japonesa em pregunta si en algun punt de la costa es pot gaudir d’un tros de platja. Cobh és una alegria.

Monument a les víctimes del Lusitania amb adolescents consumistes en segon pla.

Gaeilge

Aquest apunt serà encara una mica més indocumentat del que sol succeir en el meu blog, i la sola excusa és que la seva existència obeeix a la inquietud que agita els catalans quan visitem un país amb llengües cooficials.

Tothom mínimament informat deu saber que la República Irlandesa parla oficialment en anglès i en gaèlic (dit també “irlandès” o “gaèlic irlandès” (per distingir-lo del “gaèlic escocès”(i del de l’illa de Man))). El país compta amb una mica més de quatre milions i mig d’habitants, dels quals només 130.000 (un 2,83%) consideren el gaèlic com la seva llengua materna. I encara que fins 1,77 milions (el 39%) declarin que l’entenen i el poden parlar, són xifres que (un cop repensades) no fan saltar d’alegria a qui ens agrada la pervivència de tota llengua.

En una primera ullada, trobes el gaèlic pertot arreu, habitualment com a opció preferent davant de l’anglès a totes les retolacions públiques (noms de carrer, senyalització d’autopistes, normes i sancions urbanes, cartells de museu…) Des del 2003, la llei ho mana i, si s’hagués de prescindir d’una de les dues versions, hauria de ser de l’anglesa. D’entrada sembla curiosa i fins i tot admirable aquesta prelació, quan se sap que l’irlandès només té un pes digne de consideració a algunes petites zones rurals de l’Oest de l’illa. Una segona reflexió et fa adonar que moltes altres qüestions igualment importants no es tradueixen gairebé mai al gaèlic: almenys jo no he vist ni una sola carta de restaurant expressada en l’alternativa cooficial.

Dels sis als quinze anys l’aprenentatge del gaèlic és obligatori a l’escola, però tots aquells que no el tenen com a llengua materna, l’aprenen a un nivell força rudimentari i sense gaire motivació; jo diria que se’l deuen prendre com una assignatura de tipus “maria”. Com que, malgrat tot, el sentiment nacionalista irlandès és potent, “a posteriori” tot déu se sent culpable per les seves mancances lingüístiques i lamenta no haver aprofitat millor els anys d’escola.

Irlanda, vista com a camp d'experimentació dels que saben o entenen el gaèlic.

El turista que senti alguna curiositat per saber com sona la llengua pot sentir-se descoratjat per explicacions com les de la guia Lonely Planet que, després d’informar que combinacions de lletres com “mh” i “bhf” sonen igual que la “w”, es queda tan ampla afirmant que les consonants es pronuncien en general igual que en anglès, com si la pronúncia de la parla anglesa es pugui emprar enlloc com a referent sòlid i fiable. Tot parant l’orella pels carrers de ciutats i pobles irlandesos hom pot arribar a creure que sent algunes frases en gaèlic (tot i que l’anglès que es parla a Irlanda és prou idiosincràtic com per erigir-se en “terra inaudita”). El més segur és que la parla no identificada sigui finalment estonià, eslovè o urdú, tals són els riscos de la globalització. Per tant, per escoltar gaèlic fora de tot dubte, el millor és sintonitzar TG4, la cadena pública en aquest idioma (sovint subtitulada en anglès) i el seu galdós 2,2% de “share”.

Confessaré que, visualment, la llengua se’m fa estranya quan me la trobo a qualsevol racó oficial del país. Vejam, un simple “moltes gràcies” es transmuta en “Go raibh mile maith agat”, que no m’evoca res lingüísticament conegut més enllà d’una pel·li de marcians de sèrie B. Per a un foraster poc informat el gaèlic guarda un aroma ranci de vestigi del passat, amb els seus romanços medievals i les seves balades líriques sobre grans enciseres. Com diria Adolfo Suárez, no sembla l’idioma més adequat per ensenyar física quàntica. No sé si el fet que TG4 fos la primera televisió europea que emetés “Breaking Bad” o “The Wire” juga al seu favor, o és només una victòria pírrica.

Permeteu-me una predicció agosarada: potser en aquest món descastat de “lingua franca” ja universal, troquel·lada sobre el patró de l’anglès, hi ha més futur del que ens pensem pels cavalls perdedors, com ho és la llengua irlandesa. No menystinguem el “crowfunding” romàntic, encara que el seu encaminament no sigui del tot perfecte.

De la vida a la faula

Mirada superficialment, “Belle” podria semblar la típica pel·lícula de prestigi (potser adaptada a partir de Jane Austen), que tant abunda a la cinematografia britànica. No hi falten ni la impecable ambientació d’època en escenaris reals, ni un acuradíssim vestuari; el to és civilitzat i un punt irònic; els intèrprets estan tots immaculats; i la banda sonora la firma Rachel Portman. La seva única distinció és que ni la seva directora, ni les guionistes, ni la protagonista són de raça blanca (evidentment, tampoc són homes), fets que conflueixen per oferir una visió des de la perifèria d’una societat sovint representada, però rarament des d’aquesta perspectiva.
Per descomptat Dido (el nom amb el qual tothom la tracta dins del film i que mig invalida el “Belle” del títol) ocupa una posició de privilegi dins de la molt estratificada societat britànica gràcies al seu llinatge, mentre que la seva pell mulata actua com a incòmode factor de desorientació social. Però Dido és també una dona i, com a tal, el seu destí predeterminat és el del matrimoni, una institució regida llavors per les implacables lleis del mercat. De nou el privilegi (en aquest cas una fortuna rebuda per herència) li permetrà una llibertat d’elecció que li estarà vedada a la seva cosina Elizabeth, obligada al regateig humiliant al que es veuen condemnades les noies sense dot.

A les crucials qüestions de raça i gènere cal afegir el fet que a finals del segle XVIII a Anglaterra encara existia l’esclavatge, detall que justifica que la protagonista (en la seva versió de ficció) s’interessi per la seva abolició. El marc del film coincideix amb el d’un judici cèlebre que fou conegut com la massacre del Zong, en la qual el propietari d’un vaixell esclavista va llençar la seva càrrega humana al mar, amb el pretext que no hi havia suficient aigua potable a bord, per després reclamar a l’asseguradora una indemnització per la pèrdua de la càrrega. El paral·lelisme entre el valor de canvi de les dones en edat de merèixer i el dels esclaus explotats per l’imperi colonial és diàfan i “Belle” ho integra hàbilment a la trama. El majordom amb el que acabaria casant-se la Dido real esdevé aquí un advocat d’idees progressistes que potencia el factor amorós de la trama. Res a objectar.

Tampoc oposaré cap però a la bella i vivaç Gugu Mbatha-Raw com a Dido, molt creïble conductora de la història. La resta dels actors (Sam Reid, Sarah Gadon, Matthew Goode...) confirmen per enèsima vegada la fiabilitat de l’escola d’interpretació britànica. Encara millors les veteranes Emily Watson, Miranda Richardson i Penelope Wilton; i, ja superlatiu, el grandíssim Tom Wilkinson com un Lord Mansfield que ha de lluitar entre l’apoltronament, la justícia i les pulsions del cor.

Com avançava ahir, els detalls biogràfics de Dido a la pel·lícula es corresponen només grollerament als de la Dido real —la vida rarament ofereix trames tan ben acabades i rodones—; però “Belle” es segueix amb intriga i plaer; i convida a reflexions tan pertinents actualment com la de l’hipotètic valor econòmic de les persones. Només un ingenu prendrà com a veritat universal que les vides humanes no tenen preu. El film ens recorda ben didàcticament d’on venim.

Del llenç a la pantalla

Per un moment he estat temptat d’escriure que és rar el cas d’un quadre, d’una obra pictòrica real, que hagi sigut l’origen d’una ficció cinematogràfica; però de seguida m’he hagut de corregir mentalment perquè, sense esforçar-m’hi gaire, m’han vingut al cap alguns contraexemples (i no tan sols el de “La noia de la perla” de Vermeer, que prové d’una intercessió novel·lística, o el de la molt possible futura adaptació de “La cadernera” de Donna Tartt), com són “La ronda de nit” de Peter Greenaway a partir de Rembrandt, “El molí i la creu” de Lech Majewsky a partir de Bruegel, alguns vídeos de Bill Viola a partir de d’escenes religioses clàssiques o, l’encara present a la cartellera, “Shirley, visions d’una realitat” de Gustav Deutsch entorn d’Edward Hopper. Encara així em sembla curiosa la història que explica el productor Damian Jones sobre l’origen de la pel·lícula “Belle”:

Vaig topar-me amb el quadre en una visita a Kenwood House al nord de Londres. Vaig quedar embadalit quan vaig veure aquest retrat tan ambigu de dues dones enlluernadores, una negra i una altra blanca. Eren amigues?, eren germanes?, una d’elles era una serventa? No se sabia. S’estan tocant, tenen un somriure irònic… és fascinant. A la majoria dels retrats de l’època no apareixien persones negres, a no ser que fossin servents o esclaus, és clar. Aquesta és la raó per la qual volia continuar investigant.

El quadre del que parla Jones data de 1779 i en principi va atribuir-se a Johann Zoffany, un pintor alemany que va treballar sobretot a Anglaterra; actualment, però, se’l considera d’autor desconegut. És comprensible la sorpresa que produeix la primera visió d’aquest doble retrat, i fins i tot la incòmoda sensació de trobar-nos davant d’un pastitx: car la pàl·lida figura de la dreta sembla complir a la perfecció tots els cànons estètics del galant segle XVIII, mentre que l’espavilada mulata de l’esquerra ens increpa des d’un món molt més proper al nostre. I tanmateix el retrat correspon a dues persones molt reals, Dido Belle Lindsay i la seva cosina Elizabeth Murray, òrfenes de sengles nebots de William Murray, Lord Mansfield, el qual les va acollir a la seva mansió de Hampstead, Kenwood House.

El pare de Dido fou l’almirall Sir John Lindsay, mentre que de la seva mare l’únic que es coneixia era l’evidència de la seva raça (no així el fet de si era o no una esclava). Tot i ser filla il·legítima, Sir John Lindsay va reconèixer la paternitat, motiu pel qual els seus oncles-avis es veieren obligats a acollir-la. Dido visqué a Kenwood House durant gairebé trenta anys i dels detalls d’aquesta vida es desconeix gairebé tot (com, per altra banda, de la majoria de dones de l’època). Més dama de companyia de la seva cosina Elizabeth que no pas criada, sembla ser que rebia un tractament respectuós, però una mica discriminatori, similar al que es dedicaria a una parenta pobra. Per no ofendre les visites, no sempre era present a les reunions socials, especialment als àpats on hi havia convidats. Ha quedat constància que sovint ajudava Lord Mansfield amb la seva correspondència, una tasca habitualment masculina, fet que denota una bona educació.

Després de la mort del seu oncle el març de 1793, Dido va casar-se amb John Davinier, un francès que treballava de majordom. Tingueren tres fills, els bessons Charles i John (1795), i William Thomas (1802). Dido Belle Davinier va morir el 1804 a l’edat de quaranta-tres anys. El seu marit es va tornar a casar i tingué dos fills més amb la seva segona dona.

Sense el poder de la imaginació aquesta vida poc extraordinària podria acabar aquí (o amb un últim descendent que va morir sense fills el 1975 a Sud-Àfrica); entri doncs ara el quadre de dalt, actualment resident al Scone Palace de Perth a Escòcia, i exhibit temporalment a la seva morada original de Kenwood House, per tal que un productor inquiet s’empesqui una faula encisadora i bàsicament falsa. El resultat és “Belle”, dirigida per Amma Asante, una pel·lícula que es fa perdonar les seves imprecisions històriques per l’interès que desvetlla. Demà ho explico.

VD: autoestima zero

Les Vainica es podrien penjar una medalla per haver escrit a “Cero a la izquierda” sobre maltractament de gènere, una qüestió que l’any 1984 no estava ni molt menys tan present com ara; però prefereixo observar el reguitzell de metàfores entre còmiques i terribles que conformen una altra lletra genial. Ah, i no em pregunteu de què va això del ”gato de Polansky”.

Cero;
a la izquierda cero
El gato de Polansky se pudre en el ropero
Cero;
cero a la izquierda
Como el gato de Polansky
me convierto en mierda
Como el gato
Algo sólo para pasar el rato

Sé que soy tan sólo un cero a la izquierda
Sé que soy tan sólo una pobre lerda
Que limpia tus zapatos
y friega tu cocina
mientras tú te la pegas con la vecina

Sé que yo para ti siempre he sido
aunque por “A” comienza mi apellido
el último nombre en tu libreta
en el último lugar de la letra “Z”
El garbanzo negro de tu cocido
Una desarticulada marioneta

O sea nada
Una maceta
Un plumero
Una ensaimada
Una tarjeta
Un babero
O sea nada

Cero;
a la izquierda cero
El gato de Polansky se pudre en el ropero
Cero;
cero a la izquierda
Como el gato de Polansky
me convierto en mierda
Como el gato
Algo sólo para pasar el rato

Soy el último mono de tu zoológico
Un simple experimento fisiológico
La tonta del harén
que se tiene de retén
por si falla alguna de las otras cien

Sé que para ti yo siempre he sido
una sombra en un rincón perdido
La foto olvidada en la maleta
El céntimo inútil de una peseta
Poso de un café ya consumido
Una desbaratada bicicleta

O sea nada
Una etiqueta
Un perchero
Una pomada
Una peineta
Un lapicero
O sea nada...

Lleugera d’equipatge

Amb discreció estiuenca s’estrena l’atractiva “Viaggio sola”, èxit italià de l’any passat. Dirigeix Maria Sole Tognazzi, la filla petita d’Ugo Tognazzi, en el seu quart treball darrera de la càmera.

Irene (Margherita Buy) és una dona soltera en plena quarantena que treballa com a inspectora d’incògnit en hotels de luxe de tot el món. Quan para a Roma, entre viatge i viatge, gaudeix de la companyia de la seva germana, el seu cunyat i les seves petites nebodes. El seu millor amic és el seu ex Andrea (Stefano Accorsi) amb qui encara l’uneix una gran complicitat. Diversos fets fortuïts faran plantejar-se a Irene el seu estil de vida i es qüestionarà fins a quin punt la seva llibertat no l’està condemnant a la solitud final.

El “tema” (i la resolució que s’hi troba al film) em sembla particularment interessant, i més encara en procedir d’un país tan tradicionalment familiar com és Itàlia. M’ha fet recordar “Up in the Air”, aquella pel·lícula on George Clooney treballava de liquidador de llocs de treball i passava mitja vida als aeroports. El moralisme de Hollywood acabava condemnant el personatge de Clooney per la seva voluntària absència de llaços familiars. Almenys a “Viaggio sola”, malgrat els habituals cants de sirena de la maternitat i l’auguri d’una vellesa solitària, s’opta per la via de la ruptura individualista.

En realitat el film és agradable, proper com només ho poden ser les cintes italianes de tots els temps, però segurament no gaire profund. Compta amb la bella i gran actriu Margherita Buy (una de les meves febleses confessades), que va guanyar el seu sisè David di Donatello (l’equivalent als Goya espanyols) gràcies a aquest paper. També hi surt Lesley Manville, actriu britànica i amiga de Mike Leigh que vam veure fa quatre dies a “Topsy-Turvy”.

I per afegir una mica més d’interès a la faula, “Viaggio sola” ofereix l’oportunitat única de visitar per dins hotels de luxe de tot el món, d’aquells que rarament trepitjarem ni tan sols el vestíbul a menys que els papàs ens hagin pagat la nit de noces en alguna de les seves suites. Parlo de l’Hotel de Crillon a París, de l’Hotel Adlon Kempinski a Berlín, del Palais Namaskar a Marrakech i del Gstaad Palace a… Gstaad! Si es fa cas a la pel·lícula, els hotels més luxosos del món disposen d’un servei aclaparador que no farà feliç a ningú; mentre que la seva decoració fosca i bigarrada serà l’antítesi del somni d’IKEA.

“Viaggio sola” funciona bé a molts nivells, no és revolucionària, però incita a la simpatia. Agrada.

Fantasies musicals d’avui i de sempre

El director dublinès John Carney va saltar a la fama l’any 2006 amb l’èxit independent “Once”, la història d’amor entre dos músics de carrer, que va endur-se l’any següent l’Oscar a la millor cançó original. [No vaig arribar a veure-la, però la seva bona reputació i el fet que s’ambienti als carrers de Dublín són dos motius per buscar-la]. El 2013 Carney va reprendre amb “Begin Again” un guió superficialment similar al de “Once”, però amb actors professionals i un escenari infinitament més conegut: els carrers de la bohèmia de Nova York.

“Begin Again” narra l’aventura americana de Gretta (Keira Knightley), una cantautora britànica a qui el seu xicot (Adam Levine) ha deixat abandonada en començar a tastar les mels de l’èxit. L’encontre amb Dan (Mark Ruffalo), un productor en hores molt baixes, tant a nivell professional com familiar, desencadenarà un procés d’entusiasme absurd que acabarà materialitzant-se en un disc d’èxit (o no). Sí, com ja anuncia el poc imaginatiu títol, aquesta és una història de segones oportunitats, i com que el realisme no sembla ser la prioritat del director, tot acabarà de la millor forma possible per les parts implicades. De fet, la facilitat amb la que se solucionen totes les dificultats acosta perillosament la pel·lícula al conte de fades i una cullerada més de sucre podria ser-li fatal.

Ningú no pretendrà que el film té cap caràcter documental sobre com es gesta una obra discogràfica, importarà molt més retratar l’energia euforitzant que provoca el treball en equip. Uns carrers de Nova York, no per coneguts menys eficaços, completaran la postal estiuenca. Knightley, una actriu que no sol entusiasmar ningú, aquí m’ha semblat força encertada, encara que la seva veu difícilment li garantiria un contracte discogràfic. Ruffalo està tan deliciosament perdulari com sempre i la resta de l’elenc també és ideal amb la genial Catherine Keener robant totes les escenes on hi apareix. Només Levine deixa clar que no és actor professional (de fet és el cantant del grup Maroon 5).

Un handicap de la pel·lícula és que les cançons de Gregg Alexander són bastant fluixes, el que podria ser un pecat mortal en un títol amb aspiracions musicals com és aquest. Per fortuna, uns arranjaments inspirats dissimulen la qualitat del material; i després està John Carney. El director demostra una empatia encomanadissa amb les joies que proporciona la música, tant a l’intèrpret com al públic. Escenes com l'orquestració mental que fa un Dan passat de copes de la cançó de Gretta o el passeig nocturn dels dos compartint walkman són d’aquelles que eixamplen el cor de l’espectador i gairebé fan oblidar la poca substància de tot plegat.

Ideal per un cinema a la fresca.

Recordeu-me que l’odii

És una veritat universalment acceptada que tota persona que gaudeixi d’una envejable carrera pública en qualsevol àmbit que tingui poc a veure amb la literatura, necessitarà en algun moment de la seva vida escriure una novel·la per sentir-se totalment realitzat. Els exemples de polítics, cantants, locutors o proxenetes esdevinguts novel·listes ocasionals són tan incomptables com malauradament impossibles d’oblidar, però ara em centraré en el cas del cineasta Álex de la Iglesia —qui, quan es dedica al cinema, em sol interessar i fins i tot entusiasmar—, el qual després de la sàtira “Payasos en la lavadora” (2009), reincideix amb “Recuérdame que te odie” (Planeta, 2014) [I que ningú em pregunti perquè perdo el temps amb aquestes lectures condemnades de bon antuvi; doneu-li la culpa a la irresistible temptació d’un llibre a l’abast de la mà i bones dosis de sadisme descontrolat].

El narrador és un tal Rubén Ondarra, editor de còmics a la recerca del dibuixant uruguaià Bruno Kosowski, el qual ha desaparegut del mapa després d’haver rebut una bestreta per un treball encara per lliurar. Bé, aquesta és l’excusa lleugerament misteriosa de la novel·la, que pretén ser també còmica, grotesca i trepidant, tot seguint l’estela marcada per Vonnegut, Kennedy O’Toole, Tom Sharpe i altres gegants humorístics dels setanta i vuitanta. En realitat l’argument s’improvisa sobre la marxa, cada fragment successiu sembla fruit d’una sessió única davant de l’ordinador (un cop les nenes han anat al llit) sense relació amb el que el precedeix i el que el segueix. El desenllaç és pur WTF (i no aguanta dues pensades).

Les poc més de dues centes pàgines del llibre s’han inflat amb incidents dilatoris i argumentalment estúpids. Per exemple, quan Rubén entra a l’apartament a les fosques de Bruno, no tan sols s’adona del terra inundat, sinó que el repassa a quatre grapes, en una mena de comunió amb Lovecraft que no ve gaire a tomb però que dura moltes pàgines. Un capítol més tard se li acut recuperar la verticalitat i prémer l’interruptor de la llum. Així de malament funcionen els cervells que han creat “Recuérdame que te odie”.

Com que, a més, Álex de la Iglesia és llicenciat en filosofia per la Universidad de Deusto, es pot permetre ser pedant sense que sigui justificable la seva lapidació. Així, mentre que el Rubén narrador encara s’arrossega per un passadís fosc madrileny, ple de caos fluid, podreu llegir pel mateix preu sobre el mecanisme que impedeix que les rentadores d’extracció horitzontal deixin escapar el seu contingut líquid. També obtindreu com a “bonus” una catàleg de joies del còmic universal. I cites d’Erwin Panofsky i Ramón y Cajal.

“A mi derecha, bilis de pasillo, repletas de tebeos. Un par de recopilaciones de Krigstein sobre una estantería. Ditko. El póster colosal de Frankenstein de Jack Davies, a tamaño natural…”

Com a premi pòstum del rasca-rasca, tot l’invent literari es basa en el “Melencolia” d’Albert Durer, fill insigne de Nuremberg. Miguel Brieva l’ha recreat des del seu Madrid d’adopció (a dalt).

Corcó a Cork (4)

Tècnicament aquesta entrada té un mal títol, perquè avui no penso fer gaire el corcó per parlar de la Crawford Art Gallery, el museu nacional de belles arts de Cork. La institució es distribueix entre una bell edifici del segle XVIII que havia allotjat la duana i una extensió moderna realitzada aprofitant el canvi de segle. La presentació de les col·leccions oscil·la entre el classicisme i la modernitat, l’entrada és gratuïta, com passa amb tots els museus nacionals de la República, i la cafeteria de la planta baixa és ideal tant per un te amb pastissos com per un deliciós dinar de menú. L’única pega que se li pot posar a la Crawford és que el seu contingut té un interès molt relatiu: hi ha pocs pintors irlandesos universalment coneguts i ja us avanço que Francis Bacon no figura als fons de la galeria.

Però sí que tenen un poc característic Sean Scully de 1973, un dels meus artistes favorits, i a qui veurem molt més ben representat a Dublín.

L’altre pintor del que coneixia el nom, encara que no es pot dir que la seva obra em faci embogir, és Daniel Maclisle (1806-1870), fill de Cork que va desenvolupar tota la seva carrera a Londres. Si em sonava és perquè va ser l’il·lustrador d’alguns dels contes de Nadal de Dickens a més de ser el responsable d’un dels retrats més famosos del novel·lista quan era jove. Aquest “Falconer”, que enllaça amb algunes impostures prerafaelites, és un dels emblemes de la col·lecció: amb això us podeu fer una idea del nivell.

Un dels descobriments pictòrics d’aquest viatge ha sigut sense dubte el de Jack Butler Yeats, el germà del poeta; però esperaré a Dublín (on se’l pot conèixer millor) per parlar-ne. En canvi, del simbolista dublinès Harry Clarke (1889-1931) la Galeria Crawford pot presumir d’una exquisida selecció, començant pels esbossos blaus pel vitrall sobre “La vella de Santa Agnès” de John Keats (que descobrirem en vidre i llum veritable a la Hugh Lane de Dublín) i acabant per les il·lustracions properes a Beardsley d’alguns dels relats més famosos d’Edgar Allan Poe.

Aquí Keats.

I aquí Poe (Ligeia).

Residualment, encara que incidentalment més divertit, la Crawford Art Gallery també pot presumir d’un parell de sales farcides d’acadèmies buidades per Antonio Canova als Museus Vaticans. L’encàrrec el va fer el papa Pius VII i les hi va regalar a Jordi IV, llavors només Príncep Regent. El futur monarca anglès, a qui aquesta pila de guix produïa basques, decidí que a Cork li escauria tanta escaiola clàssica. Com es pot veure aquí, en dies plujosos les acadèmies vaticanes encara són populars entre els animadors de l’esplai.

Skellig

Aquí un mascarell

Les illes Skellig són només dues i es troben a escassos tretze quilòmetres de la península d’Iveragh, comtat de Kerry, Irlanda. Malgrat la seva proximitat a zones civilitzades, aquest parell de roques sobrealimentades presenten un aspecte imponent i feréstec que no convida gaire a acostar-s’hi. De fet, la més petita (que inesperadament es diu Little Skellig) és pràcticament inaccessible. Les seves vuit hectàrees de penya-segats estan ocupades per un gavadal d’aus marítimes. Entres les espècies que hi crien es poden trobar petrells, frarets, fulmars, baldrigues, gavinetes de tres dits, somorgollaires i gavots. Per descomptat, si no fos per la Wikipedia, seria incapaç d’identificar cap d’aquestes aus si me les trobava a la plaça de Catalunya; però va bé saber on anar-les a buscar, si alguna vegada se n’ha de menester. De totes maneres l’espècie més abundosa, la que constitueix la segona colònia més gran del món, és la dels mascarells (foto de dalt), que comptabilitzen gairebé 30.000 parelles.

Skellig Michael. Si es força la vista, es veu el monastir, dalt a l'esquerra.

L’illa gran, sí Great Skellig (però també Skellig Michael o Sceilg Mhichíl) té quasi vint-i-dues hectàrees i una altura màxima de 218 metres. Apart de la seva corresponent ració de fauna avícola, Skellig Michael compta amb un monestir fundat en data indeterminada entre els segles VI i VIII. Les instal·lacions monàstiques consten de sis cel·les en forma de rusc, dos oratoris i una església medieval tardana que pels volts de 1044 ja estava dedicada a Sant Miquel. El conjunt va ser ocupat fins el segle XII o XIII, quan canvis en el clima obligaren els monjos a traslladar-se a terra ferma, i fou propietat de l’ordre dels agustins fins 1578, quan Isabel I els va dissoldre.

Cementiri i oratori

Des de 1996 Skellig Michael figura a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. En termes pràctics això significa que les visites són fortament restringides. Només es permet el desembarcament de 150 turistes al dia, cosa que l’estat de la mar no sempre permet. Aquest passat juliol hi va haver un petit escàndol en un got d’aigua quan es va saber que l’equip de “Star Wars” havia estat filmant a l’illa escenes del futur episodi 7. Les veus més crítiques opinaren que no s’havia de permetre l’accés a un paratge protegit als bàrbars de Hollywood. Molts anys abans, concretament el 1976, el molt més respectable Werner Herzog va filmar-hi el final “Herz aus Glas”.

Desembarcador i monestir a dalt

Vull que quedi clar que aquest apunt pertany a la sèrie sobre illes remotes; que no he posat mai el peu a les Skellig; i que amb prou feines vaig poder divisar-les des de la costa. Tot i això, la barreja de mascarells i frarets, monjos i Han Solo, no podia ser-me menys que irresistible.

Simi mata simi

Si fa tres temporades “Rise of the Planet of the Apes” (“El origen del planeta de los simios”) reiniciava amb competència la coneguda saga del Planeta dels Simis del francès Pierre Boulle (autor també del megahit “El pont sobre el riu Kwai”), que ara ja sap tothom que tracta sobre el nostre planeta, “Dawn of the Planet of the Apes” (“El amanecer del planeta de los simios”) de Matt Reeves prolonga la maniobra comercial amb una seqüela més que digna, especialment en uns mesos estiuencs que afavoreixen la mol·lície i el pensament-zero.

La pel·lícula que ara m’ocupa succeeix deu anys més tard que l’anterior i no repeteix cap dels seus actors humans. Pels desinformats i els oblidadissos, un pròleg admirable per la seva concisió posa l’espectador en antecedents mitjançant un collage de noticiaris televisius. Bàsicament, el virus desencadenat al final del film precedent ha conduït la Humanitat a les portes de l’extinció i, mentre una colònia de supervivents s’ha encastellat a una San Francisco en ruïnes, els simis savis de “Rise” viuen ara en molt organitzada comunitat als boscos de l’altre costat de la badia. La desconfiança mútua entre els dos grups i l’existència d’un arsenal preventiu desembocarà en una escalada bèl·lica difícil d’aturar.

“Dawn of the Planet of the Apes” (¿no hauria sigut més apropiat que s’intercanviessin el títol amb “Rise…”?) és doncs la crònica de com neix una hostilitat i del paper instrumental que hi juguen les armes que, com en els contes de Txekhov, un cop figuren en el guió es té la certesa que algú les farà servir en el tercer acte. Un missatge pacifista, si voleu, en un film que gira tot sobre una sola situació. L’episodi anterior va interessar-me més, gràcies a un guió ple de facetes canviants, el que no vol dir que aquesta entrega sigui desdenyable.

Els nous protagonistes humans, encapçalats per Jason Clarke, pateixen la servitud d’haver de representar un convencional simulacre de cèl·lula familiar, cosa que en el fons és ben poc interessant. Gary Oldman, potser l’actor més famós del repartiment, fa un paper d’aquells que només es justifiquen perquè cal menjar cada dia. Per contra, tota la colla d’actors que interpreten els seus personatges simis sota una pell d’animació computeritzada continuen produint genuïna admiració, començant per Andy Serkis, el rei d’aquest tan curiós corrent teatral. Tenint en compte que aquests ximpanzés, bonobos, orangutans i goril·les, rarament parlen i concentren la seva comunicació en el llenguatge de signes, no deixa d’admirar com el seu drama és molt més intens i proper que el que pateixen els humans.

“Dawn of the Planet of the Apes” pot presumir també d’una opressiva banda sonora, d’un excel·lent disseny d’un San Francisco distòpic, i de belles decisions de direcció (com la del tanc a la deriva subjectiva). En un estiu particularment brillant en matèria de cinema de crispetes amb cara i ulls, la pel·lícula fa tanmateix molt bon paper.