diumenge, 17 d’agost de 2014

Del llenç a la pantalla


Per un moment he estat temptat d’escriure que és rar el cas d’un quadre, d’una obra pictòrica real, que hagi sigut l’origen d’una ficció cinematogràfica; però de seguida m’he hagut de corregir mentalment perquè, sense esforçar-m’hi gaire, m’han vingut al cap alguns contraexemples (i no tan sols el de “La noia de la perla” de Vermeer, que prové d’una intercessió novel·lística, o el de la molt possible futura adaptació de “La cadernera” de Donna Tartt), com són “La ronda de nit” de Peter Greenaway a partir de Rembrandt, “El molí i la creu” de Lech Majewsky a partir de Bruegel, alguns vídeos de Bill Viola a partir de d’escenes religioses clàssiques o, l’encara present a la cartellera, “Shirley, visions d’una realitat” de Gustav Deutsch entorn d’Edward Hopper. Encara així em sembla curiosa la història que explica el productor Damian Jones sobre l’origen de la pel·lícula “Belle”:
Vaig topar-me amb el quadre en una visita a Kenwood House al nord de Londres. Vaig quedar embadalit quan vaig veure aquest retrat tan ambigu de dues dones enlluernadores, una negra i una altra blanca. Eren amigues?, eren germanes?, una d’elles era una serventa? No se sabia. S’estan tocant, tenen un somriure irònic… és fascinant. A la majoria dels retrats de l’època no apareixien persones negres, a no ser que fossin servents o esclaus, és clar. Aquesta és la raó per la qual volia continuar investigant.
El quadre del que parla Jones data de 1779 i en principi va atribuir-se a Johann Zoffany, un pintor alemany que va treballar sobretot a Anglaterra; actualment, però, se’l considera d’autor desconegut. És comprensible la sorpresa que produeix la primera visió d’aquest doble retrat, i fins i tot la incòmoda sensació de trobar-nos davant d’un pastitx: car la pàl·lida figura de la dreta sembla complir a la perfecció tots els cànons estètics del galant segle XVIII, mentre que l’espavilada mulata de l’esquerra ens increpa des d’un món molt més proper al nostre. I tanmateix el retrat correspon a dues persones molt reals, Dido Belle Lindsay i la seva cosina Elizabeth Murray, òrfenes de sengles nebots de William Murray, Lord Mansfield, el qual les va acollir a la seva mansió de Hampstead, Kenwood House.

El pare de Dido fou l’almirall Sir John Lindsay, mentre que de la seva mare l’únic que es coneixia era l’evidència de la seva raça (no així el fet de si era o no una esclava). Tot i ser filla il·legítima, Sir John Lindsay va reconèixer la paternitat, motiu pel qual els seus oncles-avis es veieren obligats a acollir-la. Dido visqué a Kenwood House durant gairebé trenta anys i dels detalls d’aquesta vida es desconeix gairebé tot (com, per altra banda, de la majoria de dones de l’època). Més dama de companyia de la seva cosina Elizabeth que no pas criada, sembla ser que rebia un tractament respectuós, però una mica discriminatori, similar al que es dedicaria a una parenta pobra. Per no ofendre les visites, no sempre era present a les reunions socials, especialment als àpats on hi havia convidats. Ha quedat constància que sovint ajudava Lord Mansfield amb la seva correspondència, una tasca habitualment masculina, fet que denota una bona educació.

Després de la mort del seu oncle el març de 1793, Dido va casar-se amb John Davinier, un francès que treballava de majordom. Tingueren tres fills, els bessons Charles i John (1795), i William Thomas (1802). Dido Belle Davinier va morir el 1804 a l’edat de quaranta-tres anys. El seu marit es va tornar a casar i tingué dos fills més amb la seva segona dona.

Sense el poder de la imaginació aquesta vida poc extraordinària podria acabar aquí (o amb un últim descendent que va morir sense fills el 1975 a Sud-Àfrica); entri doncs ara el quadre de dalt, actualment resident al Scone Palace de Perth a Escòcia, i exhibit temporalment a la seva morada original de Kenwood House, per tal que un productor inquiet s’empesqui una faula encisadora i bàsicament falsa. El resultat és “Belle”, dirigida per Amma Asante, una pel·lícula que es fa perdonar les seves imprecisions històriques per l’interès que desvetlla. Demà ho explico.

Cap comentari:

Publica un comentari