divendres, 15 d’agost de 2014

Lleugera d’equipatge

Amb discreció estiuenca s’estrena l’atractiva “Viaggio sola”, èxit italià de l’any passat. Dirigeix Maria Sole Tognazzi, la filla petita d’Ugo Tognazzi, en el seu quart treball darrera de la càmera.

Irene (Margherita Buy) és una dona soltera en plena quarantena que treballa com a inspectora d’incògnit en hotels de luxe de tot el món. Quan para a Roma, entre viatge i viatge, gaudeix de la companyia de la seva germana, el seu cunyat i les seves petites nebodes. El seu millor amic és el seu ex Andrea (Stefano Accorsi) amb qui encara l’uneix una gran complicitat. Diversos fets fortuïts faran plantejar-se a Irene el seu estil de vida i es qüestionarà fins a quin punt la seva llibertat no l’està condemnant a la solitud final.

El “tema” (i la resolució que s’hi troba al film) em sembla particularment interessant, i més encara en procedir d’un país tan tradicionalment familiar com és Itàlia. M’ha fet recordar “Up in the Air”, aquella pel·lícula on George Clooney treballava de liquidador de llocs de treball i passava mitja vida als aeroports. El moralisme de Hollywood acabava condemnant el personatge de Clooney per la seva voluntària absència de llaços familiars. Almenys a “Viaggio sola”, malgrat els habituals cants de sirena de la maternitat i l’auguri d’una vellesa solitària, s’opta per la via de la ruptura individualista.

En realitat el film és agradable, proper com només ho poden ser les cintes italianes de tots els temps, però segurament no gaire profund. Compta amb la bella i gran actriu Margherita Buy (una de les meves febleses confessades), que va guanyar el seu sisè David di Donatello (l’equivalent als Goya espanyols) gràcies a aquest paper. També hi surt Lesley Manville, actriu britànica i amiga de Mike Leigh que vam veure fa quatre dies a “Topsy-Turvy”.

I per afegir una mica més d’interès a la faula, “Viaggio sola” ofereix l’oportunitat única de visitar per dins hotels de luxe de tot el món, d’aquells que rarament trepitjarem ni tan sols el vestíbul a menys que els papàs ens hagin pagat la nit de noces en alguna de les seves suites. Parlo de l’Hotel de Crillon a París, de l’Hotel Adlon Kempinski a Berlín, del Palais Namaskar a Marrakech i del Gstaad Palace a… Gstaad! Si es fa cas a la pel·lícula, els hotels més luxosos del món disposen d’un servei aclaparador que no farà feliç a ningú; mentre que la seva decoració fosca i bigarrada serà l’antítesi del somni d’IKEA.

“Viaggio sola” funciona bé a molts nivells, no és revolucionària, però incita a la simpatia. Agrada.


4 comentaris:

  1. L'he vista aquesta tarda, tens raó, m'ha agradat. Es fa molt agradable de veure, amb les seves petites puntes dramàtiques (m'agrada l'Accorsi, per cert!). I molt ben trobada la història de la britànica. Al final, he dubtat de si feia broma o no, les imatges m'ho han aclarit.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també m'agrada Accorsi. I tafanejar el luxe des de la butaca sense necessitat d'haver-lo de viure.

      Suprimeix
  2. Interessant apunt per no llegir i així, veure la pel·lícula lliure de les teves poderoses influències.
    Bona nit, Allau!

    ResponSuprimeix