dissabte, 30 d’agost de 2014

VD: èxit letal


Vainica Doble havia viscut gran part de la seva carrera amb la discreció del que se suposava el secret millor guardat del pop espanyol. A tocar de la tercera edat, Carmen i Gloria (potser totes dues amb una cigarreta als llavis), continuaven fotent-se del mort i de qui el vetlla. Però al seu voltant una generació molt més ignorant i jove —Carlos Berlanga, Los Planetas, Grupo de Expertos Sol y Nieve, LeMans, Paulina en la Playa—començava a homenatjar-les com a precursores de l’indie espanyol.

Fou llavors quan la indústria discogràfica va decidir finalment apostar pel duet i així nasqué, tretze anys més tard de la seva última obra en estudi, “Carbono 14” (1997), una producció Polygram que arribaria a ser el seu disc més venut, però també el que més odiem els fans de les Vainica. No es pot negar que la discogràfica va invertir molts de quartos en l’enregistrament, part del qual es va efectuar a Londres. Els músics, els millors professionals que el talonari es podia permetre, des de Pepe de Lucía a Joan Bibiloni; i després col·laboracions “especials” de gent com Miguel Bosé, Ismael Serrano, Alejandro Sanz, Jorge Berlanga, Paco Clavel, La Rata de Antequera, Germán Coppini, Iñaki Glutamato, Fernando Márquez o Luis Pastor.

“Carbono 14” sona molt competent però té molt poca ànima, més que ofegada per una producció de nou ric. El repertori és entre irregular i mediocre; inclou coses tan rares com una nadala cuqui (“Oh, Jesús”) i el pasdoble de la sèrie “Juncal”. El disseny de la coberta i el llibret interior, cosa de Txomín Salazar, són un pur horror.

Si he d’escollir una mostra d’aquest despropòsit, que sigui “Dame tu amor”, el molt convencional “hit” de “Carbono 14”. Va ser escrita perquè la cantés Alejandro Sanz, que aquí fa segones veus. Com a mínim el tema té fusta d’estàndard; si no, no l’haurien gravat també Niña Pastori, Jaume Sisa, Mariona Sagarra o Luz Casal. Cal reconèixer que la guitarra espanyola de Joan Bibiloni aquí va finíssima.

Tu eres mi ceguera,
mi sarampión,
eres mi existencia entera,
mi eterna pasión,
eres mi libertad
y mi prisión,
eres mi sola ambición.

Eres mi quimera,
mi confusión,
creces como enredadera
en mi corazón,
eres mi fuerza,
mi respiración,
eres mi gran obsesión.

Mi norte y mi guía,
mi perdición,
mi acierto, mi suerte,
mi equivocación,
eres mi muerte
y mi resurrección..

Eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Dame tu alegría,
tu buen humor,
dame tu melancolía,
tu pena y dolor,
dame tu aroma,
dame tu sabor,
dame tu mundo interior.

Dame tu sonrisa
y tu calor,
dame la muerte, la vida,
tu frío y tu ardor,
dame tu calma,
dame tu furor,
dame tu oculto rencor.

Dame tu osadía
y tu candor,
dame tu sabiduría,
dame tu error,
todo lo malo y todo lo mejor.

Dame tu eterna compañía,
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.


2 comentaris:

  1. Ben d'acord. I quin despropòsit de disc, i quina por aquesta portada!
    I això que el "Dame tu amor" és millor del que aquest pastitx fa entendre (la descarnada versió de la Mariona Sagarra ho demostra). Però, què és això del violins melindrosos quan estàs fotut d'exigència? I aquesta passió del Sanz, falsa com un duro sevillano, i encomanadissa pel que sembla: on van aquelles dues imitant l'acento andalú?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ha, ha, com t'embales! Passem pàgina i no fem més sang.

      Suprimeix