dimarts, 2 de setembre del 2014

Natura i artifici


Com ja he deixat entendre en els comentaris sobre Cork, m’ha decebut de la poca Irlanda que he visitat la preservació del seu patrimoni cultural. Per una illa d’història tan rica i antiga sorprèn l’escassetat i precari estat de conservació de tota l’arquitectura anterior al segle XIX. Deixant de banda els grans nuclis urbans que, amb l’excepció relativa de Dublín i Derry, semblen construïts abans d’ahir, el paisatge irlandès és ple d’abadies en runes, castells dilapidats i mansions decrèpites. Athenry, que passa per ser un model de poble medieval ben preservat, exhibeix poca cosa més que un castell molt bàsic i molt reconstruït i dos trossos de muralla ofegats pel teixit urbà. Curiosament moltes de les peces millor conservades del patrimoni irlandès són les més antigues: els monuments megalítics, els dólmens, els enclavaments circulars… Suposo que no ajuda que durant gran part de la seva llarga història el país hagi funcionat com a subsidiari de l’illa veïna, sotmès per tant a una política d’inversió relativa i punició puntual quan fos el cas.

Dit això, no sonarà estrany xifrar en les seves belleses naturals un dels grans atractius del país. Tot i que la densitat de població és baixa, el paisatge abunda en signes de civilització, especialment en forma de murs de pedra que tessel·len la verdor fins a fer-la comprensible. Al mateix temps, no gaire lluny dels encantadors “cottages” amb sostre de palla i dels caminois més estrets i cívics, es despleguen retalls de natura enganyadorament indomable. I dic enganyadora, perquè una illa les muntanyes de la qual a penes sobrepassen els mil metres, no té dret a lluir els seus paisatges d’alta muntanya.



I després hi ha la seva costa atlàntica, salvatge com només ho és l’oceà, encara que al mes de juliol tothom es refia de la bandera verda comunitària i després passa el que passa, ofegats (comunitaris) inclosos. Amb aquesta moda dels “selfies” i la imprudència idiota de totdéu no sé com no es despenya més personal de dalt dels penya-segats de Mohar. Jo pateixo molt de vertigen i miro d'evitar aquests possibles espectacles. Per curar-me d’espants, escric al blog.

12 comentaris:

  1. Una anàlisi patrimonial ràpida i suficient per fer-se la idea del país sense necessitat de fer-se selfies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fes-te un selfie i gaudeix-lo. El futur sempre s'ha d'escriure.

      Elimina
  2. És cert que les ruines ho són doblement perquè són precàries però cal pensar en la fam que ha assolat Irlanda i, si convé, passar-se la pel·lícula ·El Prado".
    Bellíssimes fotografies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Glòria, al darrera sempre hi ha una història ben trista. No ens podem queixar gaire del present irlandès.

      Elimina
  3. Morir fent-te un autoretrat modern en un penya segat té la seva grandesa, ben mirat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes coses ja han succeït i s'han pogut llegir a les notícies. Ho he trobat més aviat ridícul.

      Elimina
  4. M'agrada comprovar que els humans som la mateixa bèstia arreu. Sobretot quan em planyo de l'abandonament patrimonial de la meva com si fóssim l'únic poble de la terra capaç de fer veure que no existeix el passat (si no en pots treure benefici econòmic, és clar). I despenyar-se en un penya-segat, si no és per mal d'amors en un dia de borrufada no té cap gràcia, ni literària ni de cap mena. Ai, com som els romàntics!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que últimament ens hem corregit una mica; almenys des del moment que hem descobert que les pedres velles donen calers.

      Elimina
  5. I el morbo que fa saber que per tal penya-segat si han matat tants incocients? Crec que es la pròpia oficina de turisme que fa correr tots aquests rumors

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys podrien posar un cartell amb l'estadística.

      Elimina
  6. Potser haurem d'anar a buscar la història irlandesa a les comissaries de Nova York.

    ResponElimina