Holbein, el costat fosc

La recent familiaritat amb Hans Holbein el Jove m’havia d’acabar conduint a un quadre tan incòmode com “El cos de Crist mort a la tomba”, inquilí habitual del fantabulós Museu de Basilea (ara en reformes, o sigui que potser us el trobareu a Madrid). La figura de Jesucrist, crucificat i preferiblement en sofrença, forma part de la iconografia més perdurable de l’art cristià, però cap sessió de catequesi ens prepara per aquesta visió tan descarnada i tan excessiva (30,5 cm x 200 cm) del seu suplici. Crist és aquí un cadàver sense excuses, amb ulls i boca entreoberts, faccions cantelludes, que indiquen que el traspàs no ha sigut recent, i rictus mortuori indubtable. Segurament fa més d’una setmana que ha entrat a la categoria de “fiambre”. El seu melic que repunta és el darrer detall d’un realisme quasi ofensiu per l’acumulació de putrefaccions. Llegeixo que Holbein va utilitzar un ofegat pescat del Rin com a model.

Igual que altres artistes relacionats amb els inicis de la Reforma Protestant, Holbein va sentir-se atret pel macabre, i potser va quedar traumatitzat pel retaule d’Isenheim pintat sense estalviar detalls “gore” per l’alemanot Matthias Grünewald. Vistos els seus resultats estètics, no m’estranya que els enemics del papat esdevinguessin iconoclastes militants. Ben mirat, m’adono que sense l’existència de l’església catòlica no tindríem a la nostra disposició tantes icones pintades de mascles morts a la flor de la vida.

L’únic quadre similar que em ve a la memòria és el superb Crist difunt d’Andrea Mantegna, el qual representa sobre tot un exercici de perspectiva al límit de la geometria, amb plecs tèxtils curosament ordenats. Curiosament els genitals del cadàver dominen el centre de la imatge, segurament per subratllar la seva humanitat. El toc de drama humà l’aporta la vella Verge Maria plorosa que treu el nas pel racó superior, secundada per un també lacrimogen Sant Joan. Són comparses d’una festa estètica que es propagarà a través dels segles, com les ones que dibuixa una pedra llençada sobre les aigües.

Però torno al de Holbein per recordar que l’anècdota més famosa associada a aquest quadre té a veure amb Fyodor Dostoyevsky, la dona del qual va haver d’interrompre-li la seva contemplació, no fos cas que patís un enutjós atac epilèptic. A la seva novel·la “L’idiota” el personatge del Príncep Myshkin, després de contemplar el panell, certifica que és més que suficient per fer perdre la fe de qualsevol dels seus espectadors. Matèria explosiva, tot plegat.