dijous, 19 de novembre de 2015

Ni un pam de net

Blunt, Brolin, del Toro i un armari
La ració de cinema del cap de setmana passat no va ser precisament per deixar-me com unes castanyoles i, si el dissabte em vaig deprimir amb l’argentina «El clan», el diumenge vaig emprenyar-me amb l’americana «Sicario» (titulada així, en espanyol a l’original) dirigida per Denis Villeneuve. El canadenc Villeneuve —«Incendies», «Prisoners»— deu ser un dels reis actuals del mal rotllo cinematogràfic i aquí ho confirmarà amb escreix.

El film, ambientat a la sempre conflictiva frontera entre Mèxic i Estats Units, és una aconseguida barreja de thriller d’acció, pel·lícula de suspens i reflexió moral. Emily Blunt interpreta Kate Macer una idealista agent del FBI que està investigant uns casos de segrest d’immigrants. Un trempat però opac agent de la CIA (Josh Brolin) la reclutarà en una missió encoberta, aparentment destinada a desmuntar un càrtel mexicà de la droga. A l’equip s’hi afegirà un personatge enigmàtic anomenat Alejandro (Benicio del Toro). No diré res més de la trama, perquè convé que l’espectador vagi tan perdut i enganyat com la pobra Kate. Sapigueu però que la cinta és fascinant, elèctrica, tensa i violenta (no sempre de forma explícita). Presenta una visió molt desencantada de com els actuals governs democràtics exerceixen la violència d’estat i només el punt de vista ètic de la protagonista evita que ens enfonsem en el nihilisme més absolut.

Denis Villeneuve filma amb gran sentit de l’espectacle i ens regala algunes imatges inoblidables: arribarà el dia que ens afartarem de les panoràmiques fetes des d’un «drone», però de moment què magnífiques són les superfícies del desert a vista d’ocell! La fotografia és de Roger Deakins, no n’hi ha de millors; i la música de l’islandès Jóhann Jóhannsson sona com un ominós trepant, o sigui que no és bonica, però sí molt adequada. Els actors protagonistes brillen igualment. Josh Brolin sembla incapaç d’estar malament allà on surt i Emily Blunt representa el poc freqüent cas de l’actriu de categoria capaç de encapçalar amb excel·lència un film d’acció. En quant a Benicio del Toro, bé, repeteix la seva especialitat, la del personatge magnètic, tèrbol i perillós (si no, per què us pensàveu que «Sicario» es deia «Sicario»?) I com que ningú ho fa millor, no seré jo qui es queixi.

Pel·lícula de visionat electritzant, però que deixa al darrera una mala ressaca. Veieu-la un dia que estigueu bé de defenses.

10 comentaris:

  1. ai, ni aquesta ni 'el clan' que no tinc ganes de deprimir-me i patir, estic llegint dos llibres que ja ho estan fent prou, això

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Júlia, reconec que no és el millor moment per augmentar el patiment.

      Suprimeix
  2. Ni El club. Uf, quant de repertori per patir.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, El club i El clan és fàcil confondre-les. Xilena i argentina respectivament.

      Suprimeix
  3. Si la setmana vinent encara la fan l'aniré a veure. Pinta molt engrescadora.

    T'he deixat un altra comentari a l'apunt dedicat a "El clan",

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que encara la fan la setmana vinent.

      Suprimeix
    2. Sí, Glòria, ho sé; tots els comentaris m'arriben, però no sempre tinc ganes de respondre'ls.

      Suprimeix
  4. D'acord, Allau. Accepta les meves excuses.

    ResponSuprimeix
  5. S'ha esborrat la meva disculpa? Doncs hi torno, accepta les meves excuses i, per descomptat, no cal que em contestis si no en tens ganes. Només faltaria.

    ResponSuprimeix