dilluns, 17 d’octubre de 2016

…i passions que fan molt de soroll

No diré que silenciosament (perquè això trairia l’essència del seu art), però sí una mica a esquitllentes, l’irlandès John Carney està construint pel·lícula a pel·lícula un particular ecosistema narratiu sobre les delícies i els patiments de la creació musical col·lectiva. Es va donar a conèixer amb la carismàtica «Once» (2007), un idil·li amb músic de proximitat inclòs, que s’ambientava als carrers del Dublín contemporani. L’èxit obtingut el propulsà a l’aventura americana de «Begin Again» (2013), amb intèrprets de primera divisió, com Keira Knightley o Mark Ruffalo, i una trama tan superficial com refrescant. Amb «Sing Street» retorna al seu Dublín natal i als anys 80 de la seva adolescència per firmar una faula semi-autobiogràfica que sonarà com bàlsam pels ulls i orelles de tots els seus companys de generació.

Corre l’any 1985 i a una Dublín submergida en plena crisi econòmica, la família de Conor Lalor (Ferdia Walsh-Peelo, el nostre narrador protagonista) decideix treure’l dels jesuïtes, fer estalvis i matricular-lo en una escola pública, on s’enfrontarà a les adversitats de la vida real i a les poques compensacions solidàries que aquesta mateixa vida ofereix. Aviat Conor es topa amb una deessa de barriada, d’ulls irresistibles, de nom Raphina (Lucy Boynton), i per seduir-la s’inventa un conjunt musical, del qual ell en serà el líder, sapastre entre els sapastres.

El tema del conjunt (rock/ye-ye/pop/dance/grunge) com arma de seducció massiva és tan vell com eficaç i «Sing Street» en fa un ús deliciós. Contemplar aquesta colla d’aprenents de mascles assajant postures d’adult. I com que atrapa tots els seus participants en una edat massa precoç, barreja sense dificultat la comicitat i la tendresa. Carney té una grapa particular per vertebrar les seves històries a partir de la música sense que es pugui dir que siguin exactament musicals. La selecció de hits de l’època —Duran Duran, The Cure, Flash and the Pan, Spandau Ballet, The Jam— faran la delícia dels que van viure-la i el grapat de cançons originals (firmades per Gary Clark i el propi Carney) mimetitzen molt bé els estils d’aquell moment.

«Sing Street» es contempla d’inici a final amb un somriure quasi permanent i algun puntet d’emoció. És cinema no gaire profund però amb cor, pensat per fer-te sentir bé, el que no és necessàriament bo ni dolent, però com s’agraeix de tant en tant!

Cap comentari:

Publica un comentari