divendres, 16 de desembre del 2016

«Looking» mirat de nou

Malgrat que la primera temporada fos d’aprovat justet i poca cosa més, a casa hem retornat a «Looking», amb el prurit d’acabar allò que comences i no deixar ni una trista sobra al plat. Recordem-ho pels nouvinguts, «Looking» havia de ser l’aposta guanyadora HBO en el negociat de melodrama gai contemporani. La idea inicial era de Michael Lannan, però al darrera hi havia Andrew Haigh, força motriu de meravelles fílmiques íntimes com són «Weekend» o «45 years».

A l’hora de la veritat, la sèrie hagué de conformar-se amb dues temporades (la primera de vuit episodis, la segona de deu, cap d’ells arribava a la mitja hora) i una TV Movie final de menys de 90 minuts que intentava lligar els serrells que poguessin haver quedat. Des del principi fou acusada d’una certa manca de tremp dramàtic i estic d’acord que els conflictes presentats eren de molt baixa intensitat.

Entre les qüestions «palpitants» tractades: els prejudicis racials, la relació amb la família, la prostitució masculina, les parelles serodiscordants, el sexe en la era dels smartphones, el matrimoni gai o els adolescents trans. La perspectiva és més aviat blanca i benestant, encara que la presència d’un cubà de casa bona i d’un perruquer mexicà comptarà com a quota ètnica pels espectadors americans.

Finalment la cosa no té més importància, perquè en el fons «Looking» no va de res més que del clàssic dilema per decidir amb qui acabarà emparellat el protagonista: un tristoi i pusil·lànime Jonathan Groff. Els candidats són el seu «boss» britànic a l’empresa de video-jocs on treballa (Russell Tovey) o el mencionat perruquer «chicano» (Raúl Castillo). Com que la sèrie no pretén trencar res, pràcticament tothom acaba (ben) casat. San Francisco apareix solarment esplendorosa, com per entrar-hi a viure; les cançons de la banda sonora estan molt ben escollides i els actors i les actrius fan de molt bon mirar. Es podia haver demanat una mica més, però això és el que hi ha.

4 comentaris:

  1. No són del meu agrat aquest tipus de pel·lícules.
    Em decanto per les pelis franceses, m'agrada els triangles i la manera de resoldre els problemes. Són, (a la meva manera de veure), i al contrari que les italianes neorealistes, més íntimes, més socials, més personals.
    Una abraçada
    Salut

    ResponElimina
  2. Més que una pel·lícula és tota una sèrie. O sigui que encara pitjor.

    ResponElimina
  3. Les no-recomanacions són millor que les recomanacions, t’estalvien un munt de feina

    ResponElimina
    Respostes
    1. De totes maneres la temàtica ja et resultaria disuasòria.

      Elimina