Caro diario: avui la meva caminada quotidiana m’ha dut fins a la platja de la Mar Bella. Eren les onze i ha sonat el mòbil:
—Le llamo de SEUR, que le traemos dos paquetes. Nos han dado la dirección, pero no pone piso.
Són els regals dels Punts Estrella que vaig demanar fa quatre dies: no m’esperava que anirien tan ràpid. Li dono les dades que em demana i l’informo que ara mateix no sóc a casa.
—Oh! —exclama sorprès, com si li semblés del tot inversemblant que un domicili particular no ofereixi servei les 24 hores del dia—. I no ho puc deixar a casa d’algun veí?
Li dic que provi amb l’àtic primera, perquè sé que els hi ve una senyora de la neteja cada matí. Però quan torno a casa, la minyona de l’àtic no té res per donar-me i m’assegura que el porter automàtic no ha sonat en tot el dia. Durant les hores que segueixen no deixo de pensar en la forma tan irracional de funcionar que tenen aquestes empreses tipus SEUR, que prefereixen anar provant a veure si sona la flauta per casualitat, enlloc d’acordar una hora de lliurament amb el client.
Mentrestant, el paranoic que nia en mi comença a sospitar de la fàmula de l’àtic. No fos cas que m’hagués enganyat i ara s’estigui esmunyint cap a casa seva amb una maleta trolley grisa (24 litres de capacitat) i sis copes de cava com a botí del dia.
Més tard m’arriba un mail del Gran Teatre del Liceu que pretén fer-me una enquesta sobre la valoració del ballet «Coppelia» al que vaig assistir fa una setmana. Cada dia estic més fart d’aquesta tendència sempre creixent de convertir-nos els usuaris en banc dinàmic de dades. Ja no pots anar al teatre, sense haver de contestar a continuació unes quantes preguntes. Després de rebre a casa la visita d’un servei tècnic homologat, de calefacció o telefonia posem per cas, caldrà respondre la trucada subseqüent per part de l’empresa, on deixaràs el tècnic visitant pels núvols (perquè tampoc és qüestió de carregar contra la classe obrera). L’hotel on vam parar a la recent escapada a Bordeus ja m’ha tramès el seu qüestionari, mentre que la web on vam gestionar la reserva, sol·licita més o menys les mateixes dades i, a sobre, té la barra de demanar-me que els faci una guia de la ciutat, amb les meves recomanacions personals. Perdonin, senyors (i senyores) de booking.com, però jo, per aquestes confessions íntimes prefereixo expressar-me a través de Facebook i sobre tot del meu blog. No us l’enllaço, perquè si heu arribat aquí, ja l’esteu llegint.
L’endemà. Vaig a tallar-me els cabells, perquè penso que fa molt Nadal i no m’agrada que el meu fillol m’eviti per hirsut. El meu barber ha de ser la cosa més rància i anti-cool del barri; té 53 anys, visualment els supera, i no se n’amaga. Pocs segons després d’haver entrat a la barberia dedueixo que la conversa que manté amb l’inerme client assegut davant seu va sobre la hipotètica homosexualitat d’en Cristiano Ronaldo.
—Això és cosa de Florentino Pérez i dels patrocinadors —diu el meu perruquer de capçalera—; perquè aquí s’hi juguen molts calers. En el món del futbol ja se sap que la gent no accepta de bon grat aquestes coses si no s’hi interposa un benefici. Ja veu que va passar amb aquell àrbitre jovenet, que el van apedregar sense contemplacions quan va sortir de l’armari, com se sol dir. Però el meu cosí, que va estar emparellat amb el mateix xicot durant vint anys, i que encara el convidem (al xicot vull dir) a les celebracions familiars, tot i que fa dos anys que es van separar, ens l’estimem com si fos de la família. I és clar que hi ha d’haver gais en aquest entorn, perquè n’hi ha a tot arreu. Mira aquell cantant, crec que es diu Elton John.
Més tard. Truquen al porter automàtic: espatllat des de fa anys. Obro la porta a cegues (o a sordes) i em lliuren la maleta trolley grisa (24 litres), feta a la Xina. Comento a qui fos el missatger que ahir els regals a entregar eren dos. El camàlic sud-americà de torn m’informa que la intendència de SEUR funciona així, que potser un altre missatger corre pel barri amb les meves copes i que ell es limita a complir les ordres. M'arribaran les copes abans de Nadal?
Caro diario: avui he descobert que no totes les estacions de l'any duren el mateix i que l'estiu és la més llarga.
—Le llamo de SEUR, que le traemos dos paquetes. Nos han dado la dirección, pero no pone piso.
Són els regals dels Punts Estrella que vaig demanar fa quatre dies: no m’esperava que anirien tan ràpid. Li dono les dades que em demana i l’informo que ara mateix no sóc a casa.
—Oh! —exclama sorprès, com si li semblés del tot inversemblant que un domicili particular no ofereixi servei les 24 hores del dia—. I no ho puc deixar a casa d’algun veí?
Li dic que provi amb l’àtic primera, perquè sé que els hi ve una senyora de la neteja cada matí. Però quan torno a casa, la minyona de l’àtic no té res per donar-me i m’assegura que el porter automàtic no ha sonat en tot el dia. Durant les hores que segueixen no deixo de pensar en la forma tan irracional de funcionar que tenen aquestes empreses tipus SEUR, que prefereixen anar provant a veure si sona la flauta per casualitat, enlloc d’acordar una hora de lliurament amb el client.
Mentrestant, el paranoic que nia en mi comença a sospitar de la fàmula de l’àtic. No fos cas que m’hagués enganyat i ara s’estigui esmunyint cap a casa seva amb una maleta trolley grisa (24 litres de capacitat) i sis copes de cava com a botí del dia.
Més tard m’arriba un mail del Gran Teatre del Liceu que pretén fer-me una enquesta sobre la valoració del ballet «Coppelia» al que vaig assistir fa una setmana. Cada dia estic més fart d’aquesta tendència sempre creixent de convertir-nos els usuaris en banc dinàmic de dades. Ja no pots anar al teatre, sense haver de contestar a continuació unes quantes preguntes. Després de rebre a casa la visita d’un servei tècnic homologat, de calefacció o telefonia posem per cas, caldrà respondre la trucada subseqüent per part de l’empresa, on deixaràs el tècnic visitant pels núvols (perquè tampoc és qüestió de carregar contra la classe obrera). L’hotel on vam parar a la recent escapada a Bordeus ja m’ha tramès el seu qüestionari, mentre que la web on vam gestionar la reserva, sol·licita més o menys les mateixes dades i, a sobre, té la barra de demanar-me que els faci una guia de la ciutat, amb les meves recomanacions personals. Perdonin, senyors (i senyores) de booking.com, però jo, per aquestes confessions íntimes prefereixo expressar-me a través de Facebook i sobre tot del meu blog. No us l’enllaço, perquè si heu arribat aquí, ja l’esteu llegint.
L’endemà. Vaig a tallar-me els cabells, perquè penso que fa molt Nadal i no m’agrada que el meu fillol m’eviti per hirsut. El meu barber ha de ser la cosa més rància i anti-cool del barri; té 53 anys, visualment els supera, i no se n’amaga. Pocs segons després d’haver entrat a la barberia dedueixo que la conversa que manté amb l’inerme client assegut davant seu va sobre la hipotètica homosexualitat d’en Cristiano Ronaldo.
—Això és cosa de Florentino Pérez i dels patrocinadors —diu el meu perruquer de capçalera—; perquè aquí s’hi juguen molts calers. En el món del futbol ja se sap que la gent no accepta de bon grat aquestes coses si no s’hi interposa un benefici. Ja veu que va passar amb aquell àrbitre jovenet, que el van apedregar sense contemplacions quan va sortir de l’armari, com se sol dir. Però el meu cosí, que va estar emparellat amb el mateix xicot durant vint anys, i que encara el convidem (al xicot vull dir) a les celebracions familiars, tot i que fa dos anys que es van separar, ens l’estimem com si fos de la família. I és clar que hi ha d’haver gais en aquest entorn, perquè n’hi ha a tot arreu. Mira aquell cantant, crec que es diu Elton John.
Més tard. Truquen al porter automàtic: espatllat des de fa anys. Obro la porta a cegues (o a sordes) i em lliuren la maleta trolley grisa (24 litres), feta a la Xina. Comento a qui fos el missatger que ahir els regals a entregar eren dos. El camàlic sud-americà de torn m’informa que la intendència de SEUR funciona així, que potser un altre missatger corre pel barri amb les meves copes i que ell es limita a complir les ordres. M'arribaran les copes abans de Nadal?
Caro diario: avui he descobert que no totes les estacions de l'any duren el mateix i que l'estiu és la més llarga.
Com m'has fet somriure mentre t'he anat llegint. Semblava que explicaves una pagina del meu de dietari.
ResponEliminaSegueix brillant, Allau!
Gràcies, Glòria.
EliminaI els que t'aturen pel carrer per oferir-te la carta d'un restaurant, que aptrocinis una ONG o que canviïs de companyia de telefonia. No hi ha Pau!
ResponEliminaDigue-m'ho a mi, que visc al costat de la major concentració de postulants d'ONG de tot l'Eixample.
Elimina