divendres, 10 de març de 2017

Els adéus


Coneixem la Tina Vallès pràcticament des dels seus primers balbucejos literaris en els temps més arcaics de la catosfera i hem anat seguint la seva pujant carrera amb interès. Després de dos reculls de relats extrets en part dels apunts del seu bloc i de la novel·la breu «Maic», la Tina va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes amb «El parèntesi més llarg» (Proa, 2013) i aquest gener finalment s’endugué el segon Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «La memòria de l’arbre», que alguns pitonissos ja han vaticinat que serà «el llibre del Sant Jordi».

Aquest títol és la primera novel·la pròpiament dita que publica l’autora, ja que «Maic» era a penes una «nouvelle». Els dos llibres comparteixen el punt de vista d’un infant, però en contrast a la dramàtica situació d’aquell Maic de futur tan problemàtic, el Jan protagonista de «La memòria de l’arbre» compta amb la protecció de la seva ben avinguda família. No vol dir això que en la vida d’en Jan tot sigui de color de rosa, ja que comença el llibre amb l’anunci que els avis que viuen al poble es traslladaran a viure al pis del nét; un fet que en principi l’alegra, tot i que per les cares que fan els seus pares, comprèn que hi ha alguna circumstància que li estan amagant.
La quotidiana convivència amb els avis canviarà la vida del nét, amb aspectes tant positius com negatius; mentre que les xerrades que manté amb l’avi rellotger de camí a l’escola li ensenyarà de quin material està feta la memòria, com es conserven els records i com es poden perdre en l’oblit, amb metàfores arbòries sempre presents. No revelaré res que no s’intueixi si dic que l’avi està preparant l’infant per un comiat que s’endevina proper.

El llibre —articulat en capítols molt breus, sovint de pàgina o pàgina i mitja— destaca per la sensibilitat i la perspicàcia amb la que s’observen els gestos més minsos de la domesticitat. La Tina Vallès ha treballat sovint amb nitroglicerina sentimental de proximitat, un material altament explosiu si cau en males mans. Aquí se la juga de valent, amb un narrador de deu anys —un punt de vista, l’infantil, sempre problemàtic—, i una insistència en imatges poètiques que a mi (que sóc tan poc poètic) m’ha fet témer un descarrilament cap a la carrincloneria, que afortunadament no es produeix.

La imatge de l’arbre, que es presenta des del primer moment com la clau de la novel·la, acaba revelant-se una mica anticlimàtica, mentre que la família d’en Jan sembla massa perfecta per ser real. Tina Vallès demostra que controla perfectament els seus recursos de miniaturista i segurament ha aconseguit escriure la novel·la que pretenia. Pel meu gust, si vol continuar progressant, hauria d’introduir una mica més de perill als seus textos. Per descomptat, el vidriol no li escauria; però sí una mica de llimona espremuda, si pot ser.

7 comentaris:

  1. Respostes
    1. Sí, aquest era el nom del primer blog. Després va ser "Ganxet sota les pedres".

      Suprimeix
    2. Ep, gràcies per la ressenya, Allau. La teva opinió és de les que compten. en prenc bona nota. :)

      Suprimeix
    3. Saps que crec molt en el teu talent, així que em permeto ser exigent.

      Suprimeix
  2. Avui ens hem contraprogramat! Un bon llibre

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, no ens estem barallant per l'audiència; aquí tot suma.

      Suprimeix