divendres, 29 de juny de 2018

El joc de la gata i la rata

Una de les sèries més vergonyosament excitants de la nova fornada de 2018 és «Killing Eve», basada en les novel·letes de Luke Jennings, adaptades a la televisió pel talent emergent de Phoebe Waller-Bridge. El material de base —un poti-poti barat d’intriga d’espionatge internacional—, resulta tan risible en el seu plantejament, com entretingut en els resultats.

Protagonitzen el programa dos personatges femenins antagònics i fàcilment complementaris. Villanelle (Jodie Comer) és sexy, cosmopolita, sofisticada, innecessàriament cruel i una mica pueril. Exerceix d’assassina a sou de forma tan eficaç com creativa. Contemplar com suprimeix l’objectiu dels seus encàrrecs aviat esdevé un plaer culpable. A l’altra banda tenim Eve Polastri (Sandra Oh) —que em sento temptat a fer rimar amb «pollastre»—, empleada frustrada del servei de contra-espionatge. Sincera, maldestra, espontània i dotada d’una excel·lent intuïció.

Sigui pel que sigui, entre Eve i Villanelle s’estableix una relació personal de mútua obsessió que passa tant per la persecució de doble sentit, com per l’atracció perversa. Malgrat la sobreabundància d’assassinats, no es pot evitar contemplar «Killing Eve» amb algun esporàdic somriure com la bona comèdia negra que és.

Afegiu a la fórmula bons actors de l’escola britànica, com la irlandesa Fiona Shaw, i l’afegitó internacional de Kim Bodnia, el policia ursí de «Borgen»; escenaris dels quatre punts d’Europa; intrigues trepidants i actituds poc convencionals; i obtindreu una sèrie refrescant però molt addictiva. És una llàstima que només contingui vuit capítols; però hi haurà segona temporada.

Cap comentari:

Publica un comentari