Un lloc on quedar

No és Gill Sans, però s'assembla.

L’estrany univers de la «sitcom» és aquell on setmana darrera setmana reincidim en una situació de partença que, després del decurs d’un episodi amb totes les piruetes i trapelleries que comporta, fa «reset» i retorna al punt inicial per retribuir-nos la mateixa estructura de comèdia al següent episodi. És un mètode que pot ser claustrofòbic, però que ofereix inacabables possibilitats en forma de variacions. Penseu per exemple en «‘Allo ‘Allo!» que, tot barrejant setmana rere setmana ingredients idèntics, van arribar a emetre fins 86 capítols de saludable poca-solta.

«The Good Place», l’últim invent de Michael Schur («The Office», «Parks and Recreation») participa del caràcter tancat d’una «sitcom» amb un quadre de sis personatges fixos i uns capítols d’estructura circular on tot acaba aparentment en el punt en que havia començat (tot i que hi ha una certa continuïtat). Pertany a un gènere prou conreat pel cinema («El cel pot esperar», «El diable va dir no», «Una qüestió de vida o mort»), però curiosament absent de la televisió: el que podríem anomenar «comèdia del més enllà».

Eleanor Shellstrop (Kristen Bell) acaba de morir i Michael (Ted Danson), un arquitecte immortal, li dona la benvinguda a l’altra vida, tot comunicant-li que pels seus mèrits ha estat destinada a «The Good Place» («El Lloc Bo»), una ultratomba utòpica que sembla la versió hiper-calòrica d’un parc temàtic de Disney. Eleanor aviat comprèn que aquí s’ha comès un terrible error d’identitats intercanviades, perquè ella en vida fou moltes coses, però mai una bona persona. Intentarà ocultar la seva impostura convertint-se en millor persona, si és que això fos possible.

L’ajudarà Chidi Anagonye (William Jackson Harper), difunt professor d’ètica, nascut a Nigèria i criat al Senegal. El personatge de Chidi elevarà el to filosòfic de la sèrie i proposarà alguns dilemes equiparables als del nostre Merlí casolà. Afortunadament, «The Good Place» fa curt de «moralina» i de presències adolescentes; però inverteix un gran capital en imaginació.

Dels sis personatges principals, només n’havia parlat de tres. Queda Tahani Al-Jamil (Jameela Jamil), jove milionària, «pija» glamurosa de cames inabastables. Queda Jianyu Li (Manny Jacinto), monjo budista que amaga al seu interior un pinxo de barriada. I D’Arcy Carden, potser el gran descobriment de la sèrie —una estoica en sentit literal— la versió americana de la meva Núria Font de tota la vida. Afegiré (per a qui pugui interessar) que Ted Danson continua sent l'emperador de la "sitcom" i que la Bell va camí a incorporar-se a aquesta distingida dinastia.

Per aquest breu (o no tant breu) preàmbul ja entendreu que la sèrie —de moment dues temporades, 26 capítols de 22 minuts— és una total excentricitat, potser no per a tots els gustos, però digna de degustació temptativa. Oscil·la arriscadament entre les tradicions endogàmiques de la «sitcom» i l’estirabot surrealista i agressiu. De vegades titubeja i encalla, com passa a l’inici de la segona temporada; però després es recupera sense perdre ni una gota de capteniment. En el primer capítol ja hi apareixen girafes en estampida, un estol de cues de gamba voladores i marietes gegantines i destructores (el coleòpter, no els senyors gais que celebrarem a finals d’aquest mes de juny). Qui s’apunta a aquest deliri? Hi ha tercera temporada aparaulada.