diumenge, 21 d’octubre de 2018

Davant de tota gran dona...

Aquest any no hi haurà Premi Nobel de Literatura a causa d’un escàndol sexual en el que estava implicat un membre del comitè que decidia qui en seria el guanyador. Per tant resulta molt oportú que s’estreni en aquestes dates «The Wife» («La buena esposa») del suec Björn Runge, que s’ambienta precisament entorn de la cerimònia de lliurament d’aquest premi a partir d’una novel·la de Meg Wolitzer.

L’escriptor fictici guardonat és l’americà Joe Castleman (Jonathan Pryce) sempre assistit per la seva molt devota esposa Joan (Glenn Close). Durant l’estada a Estocolm en un ambient de llagoteria generalitzada que Joe vivirà com el moment culminant de la seva vida, la impecable façana de Joan començarà a esquerdar-se. Només caldrà que un periodista manipulador (Christian Slater) posi en dubte l’autoria dels llibres del guardonat perquè la crisi conjugal esclati.

Es tracta d’un guió previsible i explicat de la forma més convencional i ensopida possible. L’acció se situa als anys 90 del segle XX, però encara així costa d’entendre que en temps tan recents una esposa estigués disposada a esborrar-se de tal manera per mor d’un marit tan propens a enganyar-se a si mateix. Els clixés abunden (el marit que sedueix les cangurs, el fill escriptor que el pare no vol reconèixer) i la vida del novel·lista es retrata de la forma més superficial possible. És cert que resulta gairebé impossible representar de forma creïble els escriptors al cinema, però aquest de «The Wife» és particularment feble. Afegiu-hi uns «flashbacks» explicatius molt matussers, on la filla de Glenn Close fa d’ella de jove, per arrodonir la mediocritat del resultat.

L’única raó per anar a veure el film és la interpretació de Glenn Close, una d’aquelles actrius que dominaria la pantalla encara que presentés el «tele-cupón». Aquí ho té força malament, perquè el personatge és impossible de defensar i els intèrprets que l’envolten tampoc ajuden (Price en particular és tota una decepció). Però encara així ella, en moments sovint muts, va elaborant un magistral «crescendo» dramàtic, que esclata puntualment sense perdre mai el control.

Close —que juntament amb Thelma Ritter i Deborah Kerr, ha estat nominada a l’Oscar sis vegades sense haver-lo guanyat mai— mereixeria per aquest paper el premi de l’Acadèmia. Jo no el protestaria.

6 comentaris:

  1. La crítica coincideix amb tu, el millor la interpretació d'ella, la resta previsible, de fet, veient el tràiler ja intueixes per on va. per cert, i parlant d'interpretacdions, he vista a Movistar+: La mort de Stalin, no es una obra mestra pero les interpretacions són magistrals i em recorda i molt a la tropa del procés.

    Salut

    ResponSuprimeix
  2. Avui potser hi aniré, per veure la Close, evidentment. Sobre això de la devoció marital, no creguis, encara queden molts serrells.

    ResponSuprimeix