Quentin Tarantino, possiblement un dels cineastes més «cineferits» actualment en actiu, fa a «Once Upon a Time in Hollywood» el seu particular homenatge al cinema de Hollywood de finals de la dècada dels 60, una època de profunds canvis en la qual llanguien els gèneres clàssics, s’imposava el predomini de la televisió, i una nova generació de directors marcats per les drogues, el sexe i el rock & roll estaven a punt d’irrompre.
El film s’ambienta a Los Angeles en tres dies concrets de l’any 1969, quan Tarantino tenia cinc-sis anys, per tant el que s’evoca el director no ho va viure personalment i ho reconstrueix a mitges entre la realitat documentada i la idealització del fan. Això no treu perquè durant tota la pel·lícula s’imposi una sensació tan immersiva com verídica: l’espectador ben predisposat se sentirà plenament integrat en un temps i una ciutat reproduïts fins el més mínim detall, des de les marquesines dels cinemes fins els vehicles que circulen pels carrers, passant per les cançons que sonen a la banda sonora (sempre tan ben escollides com Tarantino ens té acostumats).
Contribueix a aquesta impressió de vida compartida una trama quasi inexistent que durant les dues primeres hores del metratge es limita a seguir el dia a dia dels protagonistes en activitats tirant a anodines. Leonardo DiCaprio fa d’actor en decadència de westerns televisius i Brad Pitt és el seu col·lega especialista que el dobla a les escenes d’acció. Per allà també s’hi passeja la seva veïna Sharon Tate (Margot Robbie), actriu pujant que acaba de casar-se amb Roman Polanski, el flamant director de «Rosemary’s Baby».
Els darrers quaranta minuts introdueixen un to més proper al que habitualment s’espera de Tarantino i del que convindrà no revelar-ne res. De totes maneres em pregunto fins a quin punt per gaudir plenament de «Once Upon a Time in Hollywood» no és requisit estar informat de la tràgica fi de Tate. És fàcil que un espectador jove desconegui les circumstàncies d’un crim que es va produir fa cinquanta anys i per tant es perdi tant els subtextos ominosos com la ironia del desenllaç.
Més enllà d’aquest matís, el film ha provocat una certa divisió d’opinions entre els que han trobat a faltar que passessin «més coses» i s’han avorrit sobiranament i els que s’ha deixat seduir per una juganera experiència cinèfila. Jo, que sóc dels que m’inclino més per la segona opció, no deixaré de destacar els altíssims valors de producció i unes interpretacions d’autèntica categoria, DiCaprio en un vessant més tècnic i Pitt des del carisma. Menció especial per Margaret Qualley, Dakota Fanning i la nena Julia Butters.
El millor que es pot dir de «Once Upon a Time in Hollywood» és que, si saps entrar en el joc, els seus 161 minuts passen volant.
El film s’ambienta a Los Angeles en tres dies concrets de l’any 1969, quan Tarantino tenia cinc-sis anys, per tant el que s’evoca el director no ho va viure personalment i ho reconstrueix a mitges entre la realitat documentada i la idealització del fan. Això no treu perquè durant tota la pel·lícula s’imposi una sensació tan immersiva com verídica: l’espectador ben predisposat se sentirà plenament integrat en un temps i una ciutat reproduïts fins el més mínim detall, des de les marquesines dels cinemes fins els vehicles que circulen pels carrers, passant per les cançons que sonen a la banda sonora (sempre tan ben escollides com Tarantino ens té acostumats).
Contribueix a aquesta impressió de vida compartida una trama quasi inexistent que durant les dues primeres hores del metratge es limita a seguir el dia a dia dels protagonistes en activitats tirant a anodines. Leonardo DiCaprio fa d’actor en decadència de westerns televisius i Brad Pitt és el seu col·lega especialista que el dobla a les escenes d’acció. Per allà també s’hi passeja la seva veïna Sharon Tate (Margot Robbie), actriu pujant que acaba de casar-se amb Roman Polanski, el flamant director de «Rosemary’s Baby».
Els darrers quaranta minuts introdueixen un to més proper al que habitualment s’espera de Tarantino i del que convindrà no revelar-ne res. De totes maneres em pregunto fins a quin punt per gaudir plenament de «Once Upon a Time in Hollywood» no és requisit estar informat de la tràgica fi de Tate. És fàcil que un espectador jove desconegui les circumstàncies d’un crim que es va produir fa cinquanta anys i per tant es perdi tant els subtextos ominosos com la ironia del desenllaç.
Més enllà d’aquest matís, el film ha provocat una certa divisió d’opinions entre els que han trobat a faltar que passessin «més coses» i s’han avorrit sobiranament i els que s’ha deixat seduir per una juganera experiència cinèfila. Jo, que sóc dels que m’inclino més per la segona opció, no deixaré de destacar els altíssims valors de producció i unes interpretacions d’autèntica categoria, DiCaprio en un vessant més tècnic i Pitt des del carisma. Menció especial per Margaret Qualley, Dakota Fanning i la nena Julia Butters.
El millor que es pot dir de «Once Upon a Time in Hollywood» és que, si saps entrar en el joc, els seus 161 minuts passen volant.
Doncs si, a mi em van passar volant, i no vaig fer cap becaina, cosa que darrerament em costa molt d'evitar al cine. I per destacar més coses, el final, que és de pel·lícula
ResponEliminaConfesso que jo vaig adormir-me cinc minuts cap al principi.
Elimina