divendres, 23 d’agost de 2019

Viure de l’aire


Ja he escrit un parell de vegades per ací de les novel·les tan peculiars i tan contracorrent de Santiago Lorenzo. Amb la seva darrera, «Los asquerosos», ha obtingut un notable èxit comercial (deu edicions, 50.000 exemplars venuts, diu a la faixa), especialment gràcies al boca orella. Sense voler desmerèixer la qualitat de l’obra, crec que una part de la responsabilitat de tan bona sortida es deu al seu contundent títol: «Los asquerosos» no és una denominació a l’ús i enganxa des del primer moment.

La història que narra és igualment única: Manuel, un jove que tot just comença a obrir-se pas a la jungla del mercat laboral, es veu obligat a fugir de Madrid el dia que fereix un policia antidisturbis que volia agredir-lo. Refugiat en un poble abandonat de l’Espanya buidada, comença a sobreviure amb el poc que li ofereixen les migrades infraestructures, fins que (com si d’un Robinson Crusoe a la inversa es tractés), aprèn a prescindir de tot el que no és estrictament necessari fins assolir una felicitat espartana completament impròpia del segle XXI.

Malgrat la seva aparença de fantasia una mica poca-solta, «Los asquerosos» incideix amb imaginació i fina ironia sobre problemes d’ara mateix com la volatilitat laboral, la precarietat de l’habitatge, la prepotència de les forces de l’ordre (recolzada per la llei mordassa) o l’explotació de l’humà per l’humà.
El coordinador, disimulando. La tropa de base, redirigiendo llamadas una vez tras otra, y dando explicaciones que ni ellos entendían. Con estas premisas, el ambiente humano era penoso. Un día se corrió la noticia de que iban a largar a uno de los empleados. Llegó un momento en el que lo sabían todos menos él. Fue su cumpleaños. Los teleoperadores y el jefe, todos ellos unos asquerosos, le cantaron en pleno «Es un muchacho exceDente», y se reían tapándose la boca. Lo echaron. (También a otros dos más, muy cantarines. La cara que debían de llevar). Este era el clima. Como para pergeñar duraderas amistades.
Lorenzo, enemic del pensament adotzenat (representat per la hilarant família veïna dels anomenats «mochufas»), demostra la seva inventiva tant en una trama del tot inesperada com en una forma d’expressar-se que participa a la vegada d’un vocabulari de rància tradició castellana i d’uns neologismes absolutament hilarants.
Las estanterías del salón estaban repletas de recuerditos provinciales con referencias genitales, y muchas fotos de familia. Destacaba la de Joaqui en Pisa, sujetando la torre con una mano. Ya está. La mochufada pura, la cédula internacional de turismo chancro. Habrá quien se la haya sacado igual y esté leyendo esto. Vaya, lo siento mucho si te he ofendido. Pero a mi no me toques.
«Los asquerosos», defensora acèrrima de tot aquell que carbura diferent, i per tant implacable amb el pensament únic dels lloros de repetició. Si aquest any heu de llegir alguna cosa vagament emparentada amb la paraula «best-seller», no cal que aneu més lluny.

Cap comentari:

Publica un comentari