Roig en distàncies curtes

El setembre de 2020, potser en commemoració avançada dels 30 anys de la desaparició prematura de Montserrat Roig, Rosa dels Vents va publicar «Tots els contes» en una edició molt presentable (tapes dures, cinta per marcar el punt de lectura, il·lustracions de Sonia Pulido…) Malgrat el títol, el volum potser no conté tots els contes que va escriure Roig, però sí que ofereix una mostra bastant completa de les aproximacions de l’autora a aquest gènere.

El llibre s’inicia amb «Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen», premi Víctor Català de 1970, que va donar a conèixer la jove promesa de vint-i-quatre anys. Més que per contes el recull està format per retrats entre sociològics i costumistes de diversos personatges barcelonins que més tard apareixerien a «Ramona, adéu» (1972), la primera novel·la de l’escriptora. El llenguatge de Roig encara no està sedimentat i la barreja de cultismes i to popular grinyola sovint. De fet, l’autora reconeix en el pròleg de la reedició de 1978 moltes d’aquestes mancances i, si ha decidit no introduir cap retoc a l’obra, és per deixar constància de la immaduresa dels seus inicis. Llegits ara, aquests quadrets condescendents i crítics d’alguns personatges de la burgesia barcelonina i els seus associats, tenen més interès pels tics de llenguatge d’una època determinada («reaccionari», «societat de consum», «petit burgès»…) que per la seva minsa anècdota.

L’altre dia, ve el pare i em diu: «Fill meu, tu no saps prou bé el que significa el temps. De veure com s’ha escolat, any darrera any, guaitant el fantasma de la nostra derrota». Això no m’ho diu, el pare, perquè és vell. Però m’ho diuen els seus ulls. Aneu-los a trobar, si no, i esguardeu-los. Ell no ho sap, que jo també en sóc, de vell. Voldria berenar-me totes les noies que estan bones. Lligaré amb elles i després faré un orgasme col·lectiu amb música d’orgue al mig de Santa Maria del Mar. Quina llàstima que no tinguem bisbes catalans!, de ben segur que aquests ens deixarien fer l’amor al mig de la processó del Corpus. Si aneu al Jazz Colón, us subministraran drogues a preu fet.

Roig no va tornar als contes fins el 1989 amb «El cant de la joventut», vuit peces molt diverses on s’evita el relat del present, tot afavorint una càrrega molt més simbòlica, com aquesta dona malalta que espera la mort a un hospital i que potser la trobarà en aquest misteriós infermer tot vestit de negre. Cal reconèixer que aquí l’escriptora explora les possibilitats del gènere, com no feia al recull anterior, però cap d’ells m’ha desvetllat més que una passatgera curiositat i només en els casos en que la narració s’aferrava més al realisme («La divisió»).

L’animal els mirava fixament, a través d’uns ulls com escletxes, amb indiferència eterna. L’home de la Maria estava transtornat, «mira-la», féu, «mira-la bé, que mai més no tornaràs a veure una girafa reticulada». La girafa i la Maria es miraren una estona llarga, tensa i silenciosa, l’ull de l’una i els ulls de l’altra en una sola mirada, concentrada, en meditació, fins que l’animal no brandà el cap i encetà una marxa cadenciosa.

A la tercera part del volum, «Reviure la rosa un dia i altres contes», Roger Sempere, el fill de Montserrat Roig, fa una tria dels contes apareguts en premsa, en especial al diari «Avui» entre 1990 i 1991. Dir-ne contes és potser una imprecisió: es tracta de columnes periòdiques d’obligada brevetat on s’esbossa la instantània d’algun personatge vist. És un retorn als retrats de la primera part, que l’ofici adquirit i la menor extensió afavoreixen fins convertir aquest últim tram en el més satisfactori de «Tots els contes».

París era, per a ella, molt més que una torre Eiffel de plàstic. De petita, acompanyava la seva mare a casa d’una modista famosa que cosia uns barrets que semblaven una illa tropical. La mare hi feia les feines i ella seia en un tamboret i observava la famosa modista mentre cosia aquelles fantasies de feltre i vellut, amb unes plomes de paó irisades que tenien un ull verd maragda. La mestressa li donava pa amb sardines en escabetx mentre sentia una cançó que, segons la modista, feia plorar.

Sospito, des de la més atrevida ignorància, que no és en el relat on caldrà reivindicar Roig, sinó més aviat en les rodalies del periodisme, en la crònica, el reportatge i les seves preuades entrevistes. Crec que aquest «Tots els contes» no li farà a hores d’ara cap gran favor al seu llegat.