Un passi verd no és una carta blanca

A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances