«On Her Majesty’s Secret Service» (1969), la sisena entrada de la sèrie, representa un cas únic, ja que està protagonitzada per George Lazenby, un model australià sense experiència prèvia en l’actuació i que no repetiria el paper de Bond en cap altre film. En el seu moment va ser molt criticat per la seva inexperiència, però el cert és que no ho fa malament i la roba la porta amb una elegància natural (especialment la faldilla escocesa) com cap altre 007. A més, per un Bond que per primer cop en pantalla s’enamora de la noia i arriba a casar-s’hi, possiblement Lazenby resulta molt més creïble del que hagués estat Connery.
És clar que la noia capaç d’encisar l’agent, la comtessa Teresa «Tracy» di Vicenzo, està interpretada per Diana Rigg, una gran actriu tot terreny amb experiència en el gènere d’acció gràcies a la sèrie «The Avengers». La Rigg, evidentment bella, traspua també ironia i intel·ligència. Sense haver-les vistes totes, estic disposat a creure que ha estat la millor «Bond Girl» (amb permís d’Eva Green).
Apart d’aquestes particularitats i d’un to més seriós de l’habitual, «On Her Majesty’s Secret Service» és una aventura força ben resolta. Té un Blofeld molt adequat en Telly Savalas, un refugi-sanatori d’alta muntanya molt ben dissenyat, un munt de trepidants escenes d’acció i un pla de dominació mundial convenientment delirant (alguna cosa d’exterminar plantes i animals mitjançant un exèrcit de noies hipnotitzades). Ah!, Joanna Lumley, que acabaria sent famosa per «Absolutely Fabulous», hi té un paperet.
Amb 142 minuts de durada, el film guanyaria amb una mica més de concisió. A mi, particularment, tanta neu m’acaba cansant, però no em sorprèn que amb els anys la reputació d’«On Her Majesty’s Secret Service» hagi anat millorant fins a situar-se entre les més rodones de la saga.
¿Calia veure alguna pel·lícula amb Roger Moore o havent vist aquella gasòfia de «A View to a Kill»/«Panorama para matar» ja havia complert? Al final m’he mirat «The Spy Who Loved Me» (Lewis Gilbert, 1977), que és la més ben considerada entre les de Moore i a més és la seva preferida. No es pot negar que a aquestes altures de la franquícia els productors es gastaven els quartos: tant el catau submergible del dolent com el petrolier que oculta una base de submarins són decorats descomunals, que acaben saltant pels aires en un clímax faller; mentre que les localitzacions abasten Egipte, Sardenya, Suïssa, Escòcia, Malta i Okinawa. Impressiona també aquest Lotus Esprit de color blanc capaç de convertir-se en un submarí, entre altres «gadgets» més còmics que realment útils.
Potser els dos elements més memorables de «The Spy Who Loved Me» són la bonica cançó «Nobody Doest it Better» que canta Carly Simon i la primera aparició de Richard «Jaws» Kiel, el gegant de la dentadura d’acer. Si ens parem a pensar-hi, Jaws —amb la seva agilitat de rinoceront— és molt menys temible del que sembla, un exemple clar de triomf de la façana per damunt de l’eficiència. Funciona prou bé si cal destrossar una carrosseria o malmetre el mobiliari, i resulta un bon contrincant per Moore, actor poc apte per les escenes d’acció.
Per contra, ni el dolent de Curt Jürgens depassa la mediocritat, ni l’espia titular, una encarcarada Barbara Bach, deixa una empremta duradora. Però el que més m’ha molestat és el to general del film, frívol i volgudament estúpid, ple de xovinisme britànic i amb un sexisme de manual; que ja sé que això és el que cal esperar del Bond de Moore i que tot s’ha de prendre com una gran broma. Però després de veure 007 passar vestit amb esmòquing per davant dels temples de Karnak i d’Abu-Simbel com qui passeja per la Rambla, m’ha fet la impressió que m’estava idiotitzant per moments. Puc confessar-vos que he acabat la pel·lícula amb l’ajuda de més d’un «flash forward»?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada