Hi ha tot un gènere de sèries costumistes que rescaten fets i costums del passat recent amb la intenció de fer un retrat afectuós del punt de partida d’on venim i com hem canviat des de llavors. «Minx» (HBO Max) és una d’elles i possiblement de les més picants. Tracta d’una revista fictícia que es diu igual que la sèrie [«minx» es podria traduir com «descarada»] i que combina articles d’interès general per a un públic femení amb fotografies d’homes nus. Possiblement s’inspira en la revista «Playgirl», perquè d’aquest tipus de publicacions no hi hagueren gaires més en el seu moment (principis dels anys 70) ni n’ha aparegut cap altra posteriorment.
A la realitat de la sèrie Joyce Prigger, una jove feminista de Los Angeles, malda per publicar una revista femenina amb textos de militància política i fotos eròtiques masculines. Després d’alguns intents fallits, troba un cert recolzament en Doug Renetti, un editor de publicacions pornogràfiques per a homes heterosexuals. Els deu capítols de prop de mitja hora expliquen les molt previsibles dificultats amb les que es trobaria un projecte com aquest (masclisme, puritanisme, dubtes sobre la viabilitat econòmica o l’oposició d’alguns sectors del feminisme), mentre (com seria d’esperar) es descriu l’alliberament sexual en el que s’embarquen tots els personatges.
«Minx» és una sèrie correcta, però sense cap inspiració especial. Té una ambientació setantera decent i uns actors simplement funcionals, sense que cap d’ells destaqui. Però una temàtica com aquesta, de sexe sense prejudicis, convida a l’humor i la lleugeresa, o sigui que te l’empasses sense gairebé adonar-te. Cal remarcar que és una sèrie molt gràfica, amb especial incidència en les imatges de penis de totes les formes i calibres. Per bé i per mal, avisats quedeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada