Dones en el temps

Dues trames paral·leles s’alternen a la novel·la «Cauterio» de Lucía Lijtmaer (Anagrama, març de 2022). La més antiga es refereix a la pionera Deborah Moody (1586 - c. 1659), l’única dona que va fundar una població a l’Amèrica colonial. Quan va quedar vídua va haver de fugir d’Anglaterra per les seves creences anabaptistes. A Nova Anglaterra, on va continuar fent interpretacions personals de les sagrades escriptures, fou novament perseguida i només va trobar refugi a les colònies holandeses, molt més permissives en matèria de religió. Malgrat que tota aquesta part de la novel·la es podria adscriure al gènere històric, el fet que estigui narrada per una Deborah ja difunta i enterrada confereix a aquests fragments un aire entre poètic i al·lusiu. No sempre la seva qualitat d’heretge (i la de la seva amiga Anne Hutchinson) queda totalment explicada, encara que sí que és patent com s’associaven amb la bruixeria totes aquelles dones que gosaven exhibir un pensament propi.

Més llegidora és la trama contemporània, que implica una dona de Barcelona, intel·ligent i amb una bona feina, que hipoteca la seva vida i el seu futur per mantenir una relació estable amb un home amb aspiracions polítiques. La de les dones sobradament preparades, disposades a esborrar-se i adoptar un paper secundari per amor, és una qüestió que sembla estar encara molt vigent en plena tercera dècada del segle XXI. La narradora innominada explica molt bé tot el procés d’anul·lació al qual es sotmet per tal d’evitar tota fricció amb la parella. Són aquestes les pàgines que més m’han interessat de «Cauterio»:

Pero de repente una de las mujeres interrumpe a su compañero para soltar una pulla sobre lo cansada que está por ocuparse sola de sus hijos. Ya lleva varias. Noto un deslizamiento en la correlación de fuerzas de las parejas que nos rodean. Me prometo que jamás seré así. Me digo que nunca ejerceré el papel de mujer enfadada que echa en cara a su marido que no se ocupa de sus hijos. Que jamás te humillaré. Tú me agarras la mano por debajo de la mesa y me la aprietas. Vuelves a centrar tu interés en mí y sientes lo que yo estoy pensando, te das cuenta de que soy buena, de que estoy de tu parte, y tu cara está, de repente, exultante de amor y nos sirves a todos otra ronda de vino.

Després arriba la inevitable crisi conjugal, la protagonista s’exilia a Madrid i idea un recargolat pla de venjança; però tot això ja resulta massa novel·lesc en el pitjor sentit de la paraula. Al final del llibre, i sense que fos necessari, les dues trames conflueixen amb una solució fantasiosa que tampoc m’ha satisfet. De totes maneres hauré de confessar que m’he indisposat d’entrada amb aquest «Cauterio», potser per la forma com tracta la ciutat de Barcelona. No és només les imprecisions en el nomenclàtor (Parc del Turó, en lloc de Turó Parc, o carrer Nou de Sant Cugat, en lloc de carrer de la Neu de Sant Cugat), sinó també pels intents de sociologia casolana força desorientada.

Així per exemple els solitaris carrers de les Tres Torres com a possible escenari d’una violació imaginada: Tus gritos degarradores serán ignorados mientras Bosco, Álvaro o Yago te meten un palo de hierro por el coño, pedazo de puta, no se oirá nada más que tus aullidos, solo el trinar de algún estornino o, como mucho, el ronroneo suave de un Jaguar verde botella mientras sale de algún edificio, justo entre la calle Modolell y Juan Sebastián Bach… O aquesta visió provincial de la ciutat: La que le conoce, porque en Barcelona todo el mundo se conoce… O aquestes frases directament absurdes i ofensives:

Con el tiempo he entendido que de barrio y auténtico suele querer decir sucio y sin migrantes extracomunitarios o turistas daneses. El barcelonés, con sus bares, es racista sin complejos. Primer els de casa.

 

L’home i la bèstia

Diria que, des dels temps gloriosos de «L’escurçó negre» i «Mr Bean», Rowan Atkinson ens tenia una mica abandonats, ja que tot semblava indicar que l’humor de Johnny English no estava a l’altura (mentre que la seva interpretació de Maigret era tota una altra cosa, evidentment). Considerem-nos doncs afortunats que ara s’estreni a Netflix «Man vs. Bee», una sèrie de nou capítols directament emparentada amb les pantomimes còmiques del maldestre senyor Bean. Atkinson fa de pare de família separat, que troba feina com a guarda d’un xalet luxós, mentre els seus amos són de vacances. La intrusió d’una abella no particularment malintencionada provocarà un enfrontament que anirà escalant fins a nivells inusitats de violència.

Els diàlegs són escassos, però la hilarant gestualitat de l’actor abunda. La decoració minimalista i el parament de la llar altament automatitzat, recorden «Mon oncle», tot i que Tati no queia en cap moment en el pecat de fer «product placement» de marques d’electrodomèstics. Com que els brevíssims capítols (deu minuts) mostren una trama temporal pràcticament contínua (i no poden evitar la inclusió d’algun temps mort), no s’explica perquè «Man vs. Bee» no és directament un film de 90 minuts.

Segurament el material no és tan bo com el del millor Mr. Bean, però els moments de diversió estan assegurats. Es podria demanar més? Probablement, però l’estiu no està fet pels exigents.

La veritat de les mentides

Divuit anys més tard de l’estrena de la docusèrie «The Staircase» que va marcar l’evolució del gènere del «true crime», ens arriba, amb el mateix títol, la seva versió ficcionalitzada a la plataforma HBO max. És una sèrie escrita i dirigida per Antonio Campos, basada explícitament en el documental de Jean-Xavier de Lestrade, encara que el seu contingut difereixi notablement en nombroses ocasions. Apart d’alleugerir tot el contingut legal i les escenes dels diversos judicis, aquesta versió de «The Staircase» incideix molt més en la personalitat dels personatges i en les seves motivacions.

Si en el documental de de Lestrade la família de Michael Peterson es mostrava (amb l’excepció de la fillastra Caitlin) com una modèlica pinya sense fissures, aquí es descobreixen discrepàncies, secrets i mentides que ens revelen una molt menys perfecta família protagonista. Aquesta humanització afecta als cinc fills, però també a la mare que, malgrat ser la víctima i morir per tant pràcticament a la primera escena, té reservades múltiples aparicions en «flash-back» per demostrar-nos que la seva vida no era tan rosada com el seu vidu ens vol presentar.

Aquest intent d’imparcialitat obliga a incorporar l’equip de documentalistes que rodaren «The Staircase» original com a personatges de la ficció. Especialment important resulta l’aparició de Sophie Brunet, l’editora del documental, que va tenir una llarga relació sentimental amb Peterson, relació que el primer «The Staircase» ens havia escamotejat i que ara, de retruc, el tenyeix d’un sospitós biaix. És una reflexió que ja apuntava Joan Todó a «La verda és porta»: que s’hi pot trobar més veritat en un relat fictici i, per tant, convenientment manipulat, que en una crònica pretesament fidedigna dels fets, on la realitat ve marcada per un únic punt de vista.

Com que aquesta «The Staircase», en ser ficció, no està obligada a respectar ni l’ordre cronològic ni la veracitat dels fets —vegeu si no com es visualitza la mort de Kathleen segons tres diferents teories—, l’interès del que es narra és molt més consistent i les pujades i baixades de tensió molt ben distribuïdes. Com que, a més, aquesta és una sèrie que aspira a la qualitat que proporcionen els diners, el seu repartiment és ple de noms prestigiosos: Juliette Binoche, Michael Stuhlbarg (que vam veure fa poc de dolent a «Dopesick»), Toni Collette, Parker Posey, Sophie Turner (Sansa Stark) o Patrick Schwarzenegger (fill de). La presència sens dubte més important és la de Colin Firth, que no s’assembla gaire a Michael Peterson, tot i que n’imita molt bé la veu i els gestos, però que fa una composició veritablement inquietant, d’aquelles que no t’hauries esperat d’ell.

En un món ideal, amb moltes hores per perdre (i guanyar), caldria veure successivament les dues «The Staircase», la de Netflix i la de HBO en aquest ordre. Però si voleu fer drecera, la més llaminera és amb tota seguretat la de Firth i Collette. 

Les mentides de la veritat

La nit del 9 de desembre de 2001 l’escriptor i exmilitar Michael Peterson va trucar al telèfon d’emergències per reportar que havia trobat la seva esposa Kathleen inconscient i tacada de sang al peu d’una escala de casa seva. L’alcohol i el Vàlium que s’havia pres semblaven indicar que la mort havia sigut accidental, però les posteriors investigacions convertiren el marit en sospitós. El 10 d’octubre de 2003, després d’un judici particularment llarg, un jurat reunit al comtat de Durham (Carolina del Nord) considerà Michael Peterson culpable, motiu pel qual fou condemnat a cadena perpètua.

Malgrat que el cas no fos particularment complex, esdevingué suficientment popular com per rebre prop d’una vintena d’adaptacions per a ràdio o televisió. L’origen d’aquesta popularitat cal buscar-la en el documental francès «Soupçons» (Sospites) que va dirigir Jean-Xavier de Lestrade per a Canal+ amb una gran acollida per part de la crítica. Es tracta de 8 episodis emesos el 2004 i 5 més entre 2013 i 2018, tots actualment accessibles a Netflix sota el títol de «The Staircase» (L’escala). Evidentment hi ha molt poques cròniques criminals que mereixin esmerçar-hi més de deu hores de televisió i aquesta no n’és pas l’excepció. I tanmateix el programa resulta molt més interessant del que caldria esperar, probablement perquè l’equip de documentalistes va comptar des del primer moment amb la col·laboració incondicional de la família Peterson.

Aquesta entesa permet contemplar els membres d’aquesta nombrosa família en impagables moments d’intimitat tot al llarg del procés que conclogué amb la condemna del pare. Es tracta d’escenes —de vegades emotives, però també disteses i plenes d’humor— que sempre respiren l’espontaneïtat que només proporciona una llarga convivència. Aquest punt de vista privilegiat té com a conseqüència una visió esbiaixada del cas, ja que el principal sospitós apareix gairebé sempre sota una llum favorable i en certa forma és declarat tàcitament innocent.

Però, apart d’aquest toc humà, «The Staircase» es constitueix també en una detallada descripció de la feina que fa un advocat defensor que gaudeix de la completa confiança de l’acusat. Per a un profà resulta curiós observar com es plantegen les línies de la defensa, amb tècniques que recorden el màrqueting, a la recerca de la millor manera de «vendre» determinades tesis al jurat.

He dit abans que la sèrie resulta sempre interessant, però he de reconèixer que els cinc capítols finals, on es reobre el cas i s’introdueixen noves dades, acaben posant a prova la paciència de l’espectador, amb un excés d’escenes casolanes on Peterson monologa gustosament. Amb tot, «The Staircase» evita les redundàncies i els subratllats melodramàtics que embruten tants documentals moderns de «true crime», i ofereix abundant material de reflexió per a qualsevol estudiant de dret amb una mica d’inquietuds. 

Filmoteca forçosa (76)

The Duke (Roger Mitchell, Regne Unit 2020 (Movistar+)
Comèdia amable basada en fets reals sobre el robatori d’un quadre de Goya per part d’un activista social. El protagonisme de Jim Broadbent i Helen Mirren acaben d’arrodonir una peça realment simpàtica. (7)

Fire Island (Andrew Ahn, USA 2022 (Disney+))
Normalitat gai també implica l’existència d’aquestes comèdies frívoles i poc exigents, per passar l’estona. Comparar-la amb «Orgull i prejudici» resulta ofensiu. (5) 

Everything Everywhere All at Once (Dan Kwan, Daniel Scheinert, USA 2022 (Balmes))

Epopeia de salts multiversals que demostra que pertot arreu el que predomina són les batusses, els impostos i la nyonyeria. I tot perquè Michelle Yeoh no accepta que la seva filla sigui lesbiana. (5)

Quatre anys més (Tova Magnusson-Norling, Suècia 2010 (Netflix))

Un polític de dretes i suposadament heterosexual s’enamora d’un polític d’esquerres. Com que això passa a Suècia, el conflicte té el mateix impacte que la pólvora humida. (6)

The Electrical Life of Louis Wain (Will Sharpe, Regne Unit 2021 (Verdi))

L’excentricitat i la carrincloneria més britànica elevada a la categoria d’obra de culte. Irritant. (5) 

Tommy (Ken Russell, Regne Unit 1975 (Filmin))

Ningú més adequat que Russell per adaptar el sobrevalorat musical de Pete Townshend. Bigarrat i kitsch, amb bones intervencions de Tina Turner i Elton John, i sobre tot d’una molt entregada Ann Margret. (7)

L’assassí inacabable

«Shining Girls» (Apple TV) és una sèrie basada en la novel·la «The Shining Girls» de Lauren Beukes [la tenim traduïda en català amb el títol de «Les lluminoses», com també ho està «Zoo City», totes dues a Mai Mes].

Chicago, 1992. Kirby Mazrachi, arxivista d’un diari local, va patir una brutal agressió anys enrere. Encara traumatitzada, intenta investigar qui va ser el culpable i pel camí va descobrint diversos cassos de noies assassinades amb un mètode similar al del seu atacant. Paral·lelament Kirby va percebent alteracions en la realitat —els objectes, les cases i les persones canvien de lloc o de natura— com si visqués imprevisibles salts en el temps, i haurà de lluitar per no creure que s’està tornant boja.

Si aquesta descripció sona rara és perquè l’exposició de l’argument ho és (a més de lenta i confusa). Sembla que la novel·la original —que ha estat copiosament premiada— està narrada de forma molt més entenedora, però ja se sap que a can Apple els hi encanta trencar les closques dels espectadors amb trames abstruses («Foundation», «Severance», aquesta «Shining Girls»…) Cal dir, però, que també els agrada dotar les seves sèries d’una gran qualitat formal.

Protagonitza Elisabeth Moss, a qui li queden molt bé aquests papers tensos i contínuament torturats, però que ja comença a fer patir amb tanta intensitat de sèrie. Al seu costat, Wagner Moura, amb molts menys quilos que quan feia de Pablo Escobar, i sobre tot un inquietant Jamie Bell que us farà oblidar Billy Elliot per sempre.

Angoixant i una mica «gore», amb salts temporals arbitraris i solucions màgiques perquè sí, no sabria a qui recomanar aquestes «Shining Girls». Com a mínim, el mal de cap està assegurat.  

Valentes i màgiques

Amb el llibre de contes «Soy una tonta por quererte» (Tusquets, març de 2022) l’argentina Camila Sosa Villada confirma l’excel·lent impressió que va causar la seva novel·la «Las malas». El seu territori torna a ser en gran mesura el de les dones transsexuals, a les quals Sosa sempre denomina «travestis» per defensar en primera persona l’apropiació d’un terme inexacte però popular que es distancia del vocabulari científic normatiu.

Comença el recull amb «Gracias, Difunta Correa», potser el relat més autobiogràfic, on la protagonista viatja amb els seus pares a un santuari de devoció popular per demanar-li a la imatge venerada un «modus vivendi» que li permeti allunyar-se de la prostitució, ofici on ha demostrat una total ineptitud. La meuca aficionada trobarà una sortida professional en el món del teatre, tal com li va passar a la mateixa Sosa Villada.

El to dels nou contes varia sensiblement, de vegades amb un realisme cru i emotiu, com a «No te quedes mucho rato en el guadal», sobre uns nens que han estat abandonats per la mare i han de conviure amb el pare borratxo, o a «La merienda», un diàleg sobre racisme entre una àvia i la seva neta, amb un final inesperat. El més humorístic és «Mujer pantalla» sobre una dona que es guanya la vida fent de xicota de gais que no han sortit encara de l’armari; tot i que el descarnat «La noche no permitirá que amanezca», sobre una prostituta transsexual que participa en una orgia amb uns nois de casa bona, també està explicat amb molta gràcia.

«Soy una tonta por quererte», el conte titular i el més extens, narra la improbable relació entre dues «travestis» llatines i la cantant Billie Holiday durant els últims mesos de la seva vida. A «La casa de la compasión», una prostituta agredida troba refugi en un insòlit convent de monges. El que al principi sembla una variació sobre l’«Entre tinieblas» d’Almodovar, conclou en clau fantàstica, com ho fa també «Seis tetas», on un grup d’heterodoxes sexuals busca refugi a la jungla i acaba establint una nova comunitat regida per les lleis del realisme màgic.

«Soy una tonta por quererte» és una col·lecció d’una gran força i originalitat, molt variada en els seus registres i de gran intel·ligència narrativa. No hi ha cap dubte que Camila Sosa Villada és un nom a seguir atentament. 

De gira

Per misteris dels calendaris d’emissió de les sèries hem pogut veure la segona temporada de «Hacks» tres mesos després que HBOmax estrenés la primera. Prossegueix la relació professional entre la vella comedianta Deborah Vance (Jean Smart) i la jove guionista Ava Daniels (Hannah Einbinder), ara amb una gira per «províncies» (suposo que als USA en diran «estats»), on planegen rodar nou material per renovar la rutina de la Vance. Unes desafortunades declaracions d’Ava, causades per un moment de despit, provocaran que Deborah la demandi judicialment, sense que això interfereixi en els plans de la gira.

Una relació tensa, com es pot veure, i en aquest enfrontament trobarem gran part de l’encant còmic i emocional d’aquesta temporada. En aquest cas ens allunyarem de Las Vegas i, embarcats en una luxosa autocaravana, visitarem centres comercials perduts en el no res, fires agrícoles i bars de carretera. Hi haurà també un episodi en un creuer de lesbianes que no serà tan triomfal com Deborah podia esperar.

Totes les virtuts de l’excel·lent primera temporada es mantenen intactes, amb l’única excepció que consta només de vuit capítols (en lloc de deu). L’episodi final ho deixa tot molt ben lligat i sembla indicar que no hi haurà continuació. Segurament seria la millor decisió, ja que «Hacks» tal com la coneixem és virtualment perfecta. Seria massa fàcil espatllar-la… 

Ciutat perduda

A «Noruega» (Llibres de la Drassana, desembre de 2020) Rafa Lahuerta Yúfera escriu en primera persona la història d’Albert Sanchis Bermell, un coetani seu nascut al rovell de l’ou de la ciutat de València, últim testimoni d’un món proper i popular, on convivien la menestralia i la marginalitat, i que va anar desapareixent amb les acaballes del segle XX. El Mercat Central és al cor de la novel·la, i a la seva vora el comerç de pesca salada, de nom «Noruega», propietat de la família del narrador. Tracta d’un passat recent, de prop de mig segle, marcat per un riu que encara dividia la ciutat i que amb la seva desaparició sembla que li esborrés part de la seva ànima.

La novel·la s’organitza en blocs temàtics que coincideixen amb l’ordre cronològic d’una forma que li lleva organicitat al conjunt. Així, comença amb la descripció dels anys d’adolescència i el tracte amb una colla de petits delinqüents procedents de famílies poc estructurades. Aquest grup d’amics, tret d’alguna referència puntual, ja no tornaran a aparèixer. A continuació se’ns explica les vides dels familiars propers —avi, mare i pare—, i en el bloc següent les seves morts successives. Només quan el narrador es queda sol a la vida, començarà a explicar-nos a que es dedica i amb qui es relaciona; fins aquest moment sembla haver-se mantingut en suspens, com a espectador passiu de la tragèdia familiar.

A partir d’aquí serem testimonis d’una vida autodestructiva i de difícil encaix, íntimament lligada a uns carrers i unes persones condemnades a la desaparició imposada pel ritme dels nous temps. L’única escletxa d’esperança que troba aquest Albert Sanchis és la pràctica de la literatura i en el llibre s’intercalen alguns dels seus projectes fallits de novel·la, escrits des de la poètica del barri, sota l’advocació explícita del barceloní Juan Marsé i l’argentí Raúl Núñez. 

«Noruega» és molt irregular en la seva estructura i, com sol passar en les primeres novel·les, inclou un excés de materials no sempre necessaris. Té, això sí, un llenguatge molt fresc —un valencià a peu de carrer—, i una expressió amb molta grapa, a les antípodes de la monotonia. Des de la seva publicació, el llibre ha esdevingut un fenomen editorial pel seu inusitat èxit de vendes al País Valencià (i de retruc, però en menor mesura, també a Catalunya). Crec que el seu atractiu respon a la nostàlgia que tots sentim per noms, llocs i experiències que van acompanyar els nostres anys d’infantesa i joventut. En aquest sentit «Noruega» és un veritable catàleg de bars, cinemes, tallers, sales de ball, bordells i parades del mercat, tot un paisatge urbà esborrat per l’implacable pas dels anys, com ho foren els humans que l’habitaren. Per això aquest llibre el gaudiran amb més profit tots aquells familiaritzats amb una València que no és l’actual, sinó la d’abans d’ahir. 

La història en clau de drama

La ficció històrica —que es basa en fets reals sobre els quals basteix les peripècies d’un fulletó de tota la vida— em produeix sempre un sentiment de malfiança, com si mitjançant una coartada cultural es volgués apaivagar la mala consciència d’estar perdent el temps amb materials de pur entreteniment. No per això totes aquestes històries funcionen al mateix nivell de qualitat i alguns exemples del gènere són plenament recomanables, més per la veritat humana que contenen que per la seva precisió factual.

Passa això amb «Pachinko», una producció d’Apple TV+ que es basa en la novel·la d’una coreana de Manhattan de nom Min Jin Lee. L’espinada històrica de la trama és la invasió de la península de Corea per part del Japó i la humiliació que van infligir a aquest poble durant gran part del segle XX, condemnant-los a la condició d’apàtrides si es veien obligats a emigrar per qüestions econòmiques. Poc sabia d’aquestes experiències tan inhumanes i doloroses; em pregunto com contemplarà el públic japonès un serial que conclou amb els testimonis documentals d’un grapat d’ancianes que encara sobreviuen avui dia en terra nipona.

La sèrie respecta els requisits dramàtics del gènere amb una doble trama paral·lela. La primera s’inicia el 1915 i concerneix Kim Sunja una noia coreana que perd el pare i poc després queda embarassada (un clàssic del fulletó!) Un jove pastor protestant es casa amb ella i se l’emporta a Osaka, on haurà d’enfrontar-se a la repressió dels amos japonesos i a unes miserables condicions de vida. El segon braç de la història se situa el 1989, quan Kim Sunka és ja una anciana i la seva família ha prosperat amb els salons de «pachinko» (unes màquines recreatives que combinen els milions amb les escurabutxaques).

Si el material de base pot semblar convencional, no ho és l’execució, amb un ritme pausat i un amor pel detall que converteixen «Pachinko» en una joia, gran combinació de moments espectaculars i delicadeses intimistes. Molt hi té a veure la direcció de Kogonada, el pseudònim que oculta a un reconegut teòric del cinema, molt obsessionat per la seva arquitectura, i autor de la interessant «Columbus» de 2017. Però també és vital la presència de molt bons actors (i millors actrius) entre els que destaca la veterana Youn Yuh-jung que fa poc vam veure a «Minari».

La temporada acaba amb totes les trames en suspens i no vull pensar en la depressió que patiria, si no sabés que la segona temporada ja està assegurada.

Si «Pachinko» és sens dubte una de les sèries de l’any, a un nivell més modest cal mencionar «El temps de la felicitat» («Lykkeland», que es podria traduir com «La terra de la felicitat»), un serial visible a Filmin sobre el descobriment de petroli a les costes noruegues a finals dels anys 60. Ambientada a Stavanger, al sud del país, sorprèn per la visió que dóna de Noruega com una nació tradicional i molt religiosa, on l’economia se centra en la ramaderia i la pesca. L’aparició de grans bosses d’or negre a les aigües del mar del Nord, seguit de l’arribada dels especuladors i els aventurers que aquestes «febres» àuries comporten, va produir un daltabaix al país amb conseqüències que afectaren tant l’economia i els costums com, a la llarga, el medi ambient.

Per tractar-se d’un serial per a tots els públics trobo que les motivacions tècniques i econòmiques tenen un paper preponderant, sense desmerèixer l’element humà, on sobre tot les dones estan tractades amb una certa profunditat (la incorporació al món laboral, la depressió, les mares solteres (sí!)…) La sèrie té una segona temporada, amb els mateixos personatges, ambientada deu anys més tard. «El temps de la felicitat» pot ser útil per moderar una mica l’admiració pel progressisme escandinau, en un context de fulletó prestigiós, ben interpretat i amb uns escenaris que no són els habituals d’aquest gènere.

Filmoteca forçosa (75)

Benedetta (Paul Verhoeven, França 2021 (Movistar+))
Basada en fets històrics sobre lesbianisme a un convent, amb monges estigmatitzades i religiosos cínics. Un tipus de cinema que no vèiem des de fa dècades. Tanmateix Verhoeven és incapaç de fer una pel·lícula avorrida. (7)

The Train /John Frankenheimer, USA/França 1964 (Filmin))
Magnífica epopeia ferroviària amb rerefons de nazis, resistència i quadres espoliats. Se li pot perdonar que no tinguin gaire clar el que és l’art degenerat. (8)

L’homme blessé (Patrice Chéreau, França 1983 (Netflix))
Chéreau i el seu coguionista Hervé Guibert semblen invocar Jean Genet en aquesta barreja d’«amour fou», homosexualitat, sordidesa i delinqüència. Profundament pertorbadora. (7)

Maigret (Patrice Leconte, França 2021 (Filmin))
Molt correcta versió del personatge de Simenon, amb un sòlid Depardieu, una ambientació marronosa i una intriga bastant senzilla. Es deixa veure. (7)

The Music Lovers (Ken Russell, Regne Unit 1971 (Filmin))
Que ningú s’esperi res similar a la veritat històrica en aquesta biografia esbojarrada de Txaikovski. Tanmateix el xoc de trens provoca una fascinació del tot culpable. (7)

The Graduate (Mike Nichols, USA 1967 (Filmin))
Trencadora en el seu moment, ha envellit tan malament com la banda sonora de Simon & Garfunkel. Benji se’ns ha fet insuportable, ara preferim la senyora Robinson. (6)

Oh, Europa!

Si algú havia trobat a faltar una sèrie televisiva sobre el funcionament dels organismes centrals de la Unió Europea, que sàpiga que existeix «Parlement», programa franco-belga-alemany creat per Noé Debré i visible a Filmin. S’inicia amb l’arribada a Brussel·les del jove Samy (Xavier Lacaille), un ambiciós assistent parlamentari que ho té tot per aprendre, un recurs de guió que es fa servir per anar-nos presentant gradualment els complicats mecanismes que regeixen els organs de la UE. No cal pensar per això que el contingut didàctic de «Parlement» vagi més enllà d’un condiment narratiu al servei d’uns guions que són eminentment satírics. En l’estela de grans comèdies polítiques, com el clàssic «Sí, ministre», els representants parlamentaris són retratats com a ineptes d’altes pretensions, mentre que els seus assessors són els que intriguen sense aturall per treure’ls les castanyes del foc. Afegiu a l’equació els «lobbys», els periodistes i les ONGs, i obtindreu un microcosmos delirant que fa pensar en les peripècies d’un col·legi major per a adults.

Durant vint capítols i dues temporades (2020 - 2022) la sèrie utilitza com a «MacGuffin» únic l’aprovació d’una llei que prohibiria el «shark finning» (la pràctica de retornar a la mar els taurons pescats, després d’haver-los tallat les aletes, destinades a fer una apreciada sopa). Sembla mentida que una excusa tan peregrina pugui donar tant de joc i mobilitzi tal quantitat de personatges.

Com correspon a una sèrie poblada amb personatges paneuropeus, se sent parlar en totes les llengües del continent, encara que les tres predominants són el francès, l’anglès i l’alemany. Fins i tot hi ha un parell de frases en català en un moment molt divertit que produeix una batussa entre dos intèrprets-traductors del parlament (hi surt també una bigotuda política del PP que sembla sorgida de la cripta de l’Escorial).

Entre els personatges que deixen petja memorable hi ha una diputada pro-Brexit, festera i curta de gambals, un administrador enigmàtic que alguns sospiten que és reptilià i una parlamentària alemanya dolçament maternal. Però el meu favorit és el polític interpretat per Philippe Duquesne, un as de la incompetència, l’estratègia del qual és passar desapercebut i fer el mínim possible. Amb aquests objectius, a la segona temporada assoleix cims surrealistes d’ineptitud. En resum, una sèrie tan divertida com «Parlement» ja justifica la subscripció de Filmin. 

El túnel del temps

La primera temporada de «Russian Doll» —comèdia metafísica en la qual Natasha Lyonne es veia condemnada a un etern retorn després de successius casos de mort accidental— em va causar una boníssima impressió tant per la seva originalitat com per la comicitat marciana que l’acompanyava. Fa unes setmanes s’ha estrenat la segona temporada i m’ha causat una lleugera decepció.

Aquest cop Nadia (Lyonne) es veu traslladada en el temps (i reencarnada en la seva mare o la seva àvia) cada cop que entra en un determinat comboi del metro de Nova York. Reconeguem-ho, els viatges en el temps i l’intent de resoldre en el passat els problemes del present no són els temes argumentals més innovadors del món; però que la peripècia ens traslladi a la DDR comunista o a la Budapest nazi té una certa gràcia exòtica. Però el desenvolupament de la idea sembla confús i al capdavall es demostra totalment inútil.

El personatge que interpreta Charlie Barnett, i que a la primera temporada vivia una experiència paral·lela a la de Nadia, aquí apareix ficat amb calçador en una subtrama que no arriba mai a emprendre el vol. Una pèrdua de temps, vaja. Pel que fa al desenllaç, és un embolic considerable que no s’entén de cap manera, un problema que és bastant freqüent en els relats de viatges en el temps. Si aquesta «Russian Doll» és passadora, es deu únicament a la presència de Natasha Lyonne, una actriu de veu de cassalla (i el munt de cigarretes que es fuma la tia!) i maneres de bandarra que em cau definitivament simpàtica.