dimecres, 1 de febrer del 2023

Esclaves de la dansa

La sèrie francesa L’Opéra (Disney+), encara que tingui aquest títol, va de ballet. La raó d’aquesta discrepància aparent és senzilla: la sèrie està ambientada al Palais Garnier de París, edifici que des de l’any 1875 fins el 1989 (quan es va inaugurar el teatre de la Bastilla) va funcionar com a òpera de la ciutat i que actualment està dedicat exclusivament a la dansa. I, encara que un rètol inicial adverteixi que qualsevol similaritat amb la realitat és pura coincidència, fa la sensació que el que s’explica té una important base documental. (Farem els ulls grossos que algunes escenes han estat filmades a l’interior de l’òpera de Lieja).


Com sempre que es parla de ballet, s’insisteix molt en els sacrificis que comporten la seva pràctica i en la quantitat de víctimes que van quedant pel camí, de les quals L’Opéra se centra en tres. Zoé Monin és una primera ballarina («étoile») que, a causa de desenganys amorosos, ara viu una mica de les rendes i corre el perill de ser acomiadada. Flora Soumaré és una becària que, pel fet de ser de raça negra, no rep les oportunitats que mereixeria. Aurore Grandsire es dedica a la dansa per tradició familiar, però no té gens clar que aquesta sigui la seva veritable vocació. Finalment, per tancar el cercle de protagonistes, hi ha Sébastien Cheneau, el director de la companyia, que ha de fer equilibris per controlar el nivell artístic sense indisposar-se amb cap dels nombrosos mecenes.


Del correcte repartiment, on abunda la jovenalla, destaca la bella Ariane Labed, que ja ha rebut més d’un premi pel paper de la ballarina desencantada i una mica cabra boja. Sempre em sorprèn com els actors poden passar per grans dansaires (o per mestres del piano) en una pantalla. Suposo que això també és actuar, tot i que algunes ajudes digitals hi deu haver.


Les trames incideixen en qüestions del tot previsibles —sexe, enveges, competitivitat, drogues, intrigues polítiques,  problemes de logística…—, però sempre en un to ponderat que evita qualsevol truculència. Aquesta és la principal virtut o el principal defecte de L’Opéra, que tanta equanimitat pot convertir els seus excel·lents episodis en luxosos embolcalls una mica insípids des del costat dramàtic. De segur que el programa guanya molt, si ets un aficionat a la dansa (que jo no soc). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada