dijous, 23 de febrer del 2023

Lletres en una pantalla

Ja fa anys que la idea de posar crèdits inicials a les pel·lícules va de baixa, fins al punt que en alguns casos s’arriben a estalviar fins i tot el rètol amb el títol, pràctica perillosa que pot generar equívocs si reunim un espectador despistat amb un complex de multisales. No estic demanant que tornin meravelles de disseny com les que ens regalava Saul Bass a la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, però estaria bé que el contingut del film vingués precedit d’una informació succinta del títol de l’obra, els principals actors, el guionista i el director com a mínim. Tot acompanyat d’unes imatges adients i una música suggeridora que ens ajudi a posar-nos en situació. Em pregunto si aquesta introducció no mediatitzada que ara sembla estar tan de moda, obeeix a una intenció immersiva que pretén dissimular l’artifici que representa tota obra d’art. En tot cas, igual que no acceptem un llibre sense la corresponent coberta, caldria esperar que les pel·lícules (tret d’excepcions degudament autoritzades) es presentessin de forma convenient.

El que no falta mai, abans que el film entri en matèria, és la menció de totes les companyies, associacions, organismes, societats i colles d’amics que hi han posat diners, totes amb el logo ben a la vista, no fos cas que l’espectador —a qui aquestes minúcies importen entre poc i gens— no s’adonés que fer pel·lícules és molt car i algú les ha de pagar abans que no comencin a produir rèdits.


Sorprenentment tota la informació que se’ns escatima al principi sobre les persones que han intervingut a la pel·lícula, ens és retornada amb interessos en els crèdits finals. En el cinema clàssic això ho enllestien amb quatre rètols ben atapeïts a l’inici, mentre que a la conclusió es limitaven a un concís THE END; però en l’actualitat sembla que s’han de donar dades de fins a l’últim mico que remotament ha tingut alguna cosa a veure amb l’elaboració del film que acabem de veure. No dic que no tingui interès donar detall dels actors, de qui ha escrit el guió, de qui ha compost la música o tingut cura de la fotografia, fins i tot del responsable del vestuari o la direcció artistica. I no negaré que de vegades he aguantat fins al final per assabentar-me del títol de la cançó que sonava a l’escena de l’enterrament o del nom del poblet tan bufó on la protagonista es comprava un xalet. Però cal saber el nom del personal sanitari, el dels encarregats del catering o el dels transportistes? (De totes maneres, dades il·legibles per la lletra menuda i la velocitat a la que es projecten). Potser hi ha una norma sindical que obliga a fer constar tota aquesta corrua de noms? Es tracta d’un tortuós aperitiu d’aquest vici modern de la seqüència post-crèdits?


I el que és una plaga que afecta a tot el cinema de gran pressupost infecta també les vostres sèries de televisió favorites. Comproveu si no com dels 45 minuts de mitjana que dura un episodi d’Andor, 7 minuts són ocupats per aquestes llistes de lletres blanc sobre negre. En aquests moments d’esbarjo televisiu sí que vivim de debò a l’era de la informació.

2 comentaris:

  1. Crec que Disney s'emporta la palma quant a crèdits que et llista fins i tot el nom del caixer del supermercat que han anat a fer la compra el tercer ajudant de càtering.

    PS: D'ençà que llegeixo en ebook per mi els llibres ja no tenen coberta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, les superproduccions són les pitjors en general.

      PS: Com a mínim tenen portada, no?

      Elimina