Últimes notícies (11)

Au hasard Balthazar (Filmin) és una de les pel·lícules més excèntriques de l’ascètic i oblic Robert Bresson, fins al punt que té com a protagonista titular un ruc. Tot i això, Balthazar rarament té una funció important a la trama i és sovint víctima d’explotació o maltracte. Al seu voltant, un grapat de personatges que habiten un llogarret dels Pirineus francesos continuen amb les seves vides ben poc remarcables: els delinqüents juvenils, el matrimoni de forners, el rodamón criminal, els gendarmes, la noia desgraciada en amors… Una mena de comèdia humana tirant a sòrdida, on el ruquet ocupa només un racó de la imatge i acaba morint de manera fortuïta per uns pecats que no eren seus. Resulta fàcil caure en la temptació de convertir Balthazar en un símbol, i de fet sembla que aquesta era la intenció de Bresson que havia volgut representar-hi la fe cristiana. No obstant la càrrega emocional que va adquirint el film en els seus últims moments va molt més enllà d’una lectura religiosa.

Cinquanta-sis anys més tard Jerzy Skolimowski fa amb EO (Movistar+) un homenatge al Balthazar de Bresson amb un remake molt meritori pels nous ecos que suscita. Les aventures del ruc protagonista ja no es limiten a una contrada muntanyenca, si no que té un abast transeuropeu que s’estén des de Polònia fins a Itàlia. El film té una clara vocació animalista i subratlla una vegada i una altra la difícil convivència entre les bèsties i els humans. Ja les primeres escenes d’idil·li en el circ es veuen interrompudes per la llei que prohibeix l’ús d’animals en espectacles. Més endavant EO veurà la diferència de tracte que reben els «nobles» cavalls, participarà en una teràpia per a nens discapacitats, presenciarà una cacera nocturna amb raigs làser o serà testimoni de com espellen unes guineus per fer peces de vestir. La seva fi serà tan fortuïta com la del ruc de Bresson, però en produir-se a un escorxador ens interpel·la molt més pel que fa a la violència conscient que exercim sobre els animals que explotem.

A diferència de Bresson, tot austeritat en blanc i negre i amb el concurs d’actors no professionals, EO és una gran experiència audiovisual de colors hipnòtics, paisatges corprenedors i una música (de Pawel Mikietyn) que és pura electricitat. En alguns moments la imatge pot semblar pulcra en excés, però la pel·lícula, malgrat el seu esteticisme, amaga una càrrega de profunditat que retorna dies després d’haver-la vista.

I pensant en protagonistes innocents, destinats a ser víctimes i encaminats al sacrifici (literalment l’ase dels cops) és fàcil saltar a La strada (Filmin), la reputada obra de Federico Fellini que jo no havia vist mai. Potser és que em feia una mica de mandra el personatge de Gelsomina, tan bonifaci i tant de Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos. I el circ i els pallassets també em treuen de polleguera. Però no m’ha costat gaire rendir-me. Primer, per com és de bona Giulieta Massina; que amb els seus aires de poca cosa és tan fàcil menystenir-la, però és tota una bèstia escènica. I després tots els tocs peculiars de la posta en escena tan estimats per Fellini: la processó religiosa, la nena malalta, les platges desolades, el circ rònec del Signor Giraffa… Un realisme que esdevé poètic per les lleus pinzellades de fantasia que, malgrat tot, toquen de peus a terra. 

I al final el que roman no és tant la redempció de Zampanò com la Gelsomina esperitada que repeteix fins l’exasperació «Il Matto è morto!». 

Últimes notícies (10)

Quatre anys després torna Irene Solà amb una altra novel·la de títol intrigant —Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres— i amb una il·lustració de la coberta d’impacte. Retornem a la Catalunya interior, ara al mas Clavell en plenes Guilleries, on anirem seguint els esdeveniments d’una jornada que queda marcada per l’agonia de la vella Bernadeta. Però aquest fet pertany només al moment present, perquè al voltant del llit de la malalta es congreguen totes les dones que han viscut a la masia en èpoques anteriors i arrosseguen amb elles vivències, llegendes i mites, tot donant la idea que el temps és circular i que no hi ha diferència entre el que passa un dia i el que passa tots els dies. 

Així anirem recorrent la història dels dos últims segles —l’època dels bandolers, la Carlinada, la Guerra Civil, la construcció d’un embassament…— i com el mas Clavell se n’ha vist afectat. I ja que la Història és un afer d’homes, tots ells —lladres de camí ral, desertors, maquis, aventurers…— acabaran sent-ne víctimes mortals, fet que explicaria el predomini femení entre els personatges de la novel·la. Dones que pacten amb el diable, sanadores, fetilleres, profetesses… i sobretot mares, perquè totes les protagonistes acabaran en el centre d’una o més escenes de part i pariran fills de característiques ben peculiars.

Irene Solà dota el llibre d’un caràcter atemporal on fins i tot la tecnologia moderna queda dissimulada per símils antiquats. Així un automòbil esdevé «una tartana sense cavalls» o un mòbil és un «mirallet» on apareixen figures de nans. L’autora combina amb mestratge l’antropologia, el mite, el costumari i la historiografia i ho exposa tot amb gran saviesa literària i un doll de recursos que passen del registre formal al popular i viceversa.

El sol es va enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu. El caminet vermell jeia com una serp davant la casa, les fulles més altes dels arbres rebien una carícia defallida, i el mas tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la façana.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres produeix un gran efecte, especialment en el factor sorpresa de les pàgines inicials. Més endavant, l’acumulació de rituals, rondalles i records es ressent d’una estructura repetitiva que sembla no portar la novel·la a cap direcció concreta i fa que aparegui una certa fatiga lectora. En tot cas, una experiència força remarcable. 

Últimes notícies (9)

En un futur indeterminat uns centenars de persones viuen en un edifici subterrani de 144 plantes. La memòria històrica ha sigut esborrada, de manera que s’ignora que va succeir en el passat i també es desconeix si l’exterior és habitable: els habitants de la colònia s’ha sotmès a una sèrie de regles que se suposa que protegiran la seva supervivència. Aquest és el punt de partida distòpic de Silo, una sèrie d’Apple TV+ basada en el cicle de novel·les de Hugh Howey.

L’intrigant plantejament és molt reticent a revelar el que amaga i, si ens posem crítics, a cada episodi avança poc la trama (encara que els personatges principals van morint que és un gust). L’ambient de l’edifici, d’uns colors somorts, grisos i marrons, que encongeixen l’ànim, tampoc fa de Silo un espectacle visual gaire atractiu. I malgrat tot, la sèrie enganxa des del primer moment; possiblement per la malícia dels guions i amb tota seguretat per un repartiment coral molt ben escollit, on Rebecca Ferguson confirma les seves aptituds com heroïna d’acció, ja apuntades a l’última Missió impossible. Però sense oblidar gent com Tim Robbins, Rashida Jones, David Oyelowo, Harriet Walter (la mamà de Succession) o Iain Glen (de Joc de Trons).

En poques paraules, quan estrenin la segona temporada, m’hi tiraré de cap.

I ja que ens movem en el terreny de la fantasia, bo és recordar Little Joe de Jessica Hausner (2019), en la qual Alice (Emily Beecham) treballa en un laboratori que investiga noves varietats de plantes. Així descobreix una nova flor que requereix moltes atencions, però que a canvi sembla proporcionar felicitat. El que ignoren Alice i els seus col·legues és que la flor que han anomenat Little Joe els està canviant també l’ànima…

Res de nou en el tema de les plantes que abdueixen humans —recordeu les diverses versions de La invasió dels lladres de cossos— tot i que cal remarcar que el film presenta una estètica molt curosa de colors entre pop i gèlids que el distancien dels exemples d’horror més genèric. Llàstima que unes interpretacions sempre molt estilitzades fan virtualment impossible descobrir quins personatges estan «posseïts» i quins no, amb el que és difícil seguir l’evolució de la trama. Recomanable, no obstant.

Últimes notícies (8)

Fins ara inèdit en català, Stephen Dixon (1936 - 2019) ens ha arribat per fi amb Carrers i altres relats, una selecció de contes que ha fet Eduardo Berti per a La Segona Perifèria i que Ferran Ràfols Gesa ha traduït. Les peces d’aquest volum, escrites entre els anys 70 i 80, mostren un llenguatge planer i una ambientació invariablement urbana. Si tenen alguna característica particular és sobretot en el maneig del punt de vista, que sovint és multiplica com en un reflex de les vides creuades que conflueixen en una ciutat.

Així passa a Històries de la 14, on el tret al cap d’un suïcida en una habitació d’hotel inicia una reacció en cadena, en la qual es veuran afectats des de la netejadora de planta fins a un nen que troba les restes del projectil. De forma similar a Tall, un malalt ingressat en un hospital intenta tallar-se les venes i el conte s’articula a partir dels monòlegs de les persones —familiars, personal sanitari— per a qui l’acte ha tingut conseqüències. En una escala menor l’amant despitat d’Un paio enamorat es planta davant de casa de l’ex per reclamar-li una última oportunitat. Resolt majoritàriament a través de diàlegs, presenciarem simultàniament el que passa a fora i a dins de l’edifici, mentre la situació deriva cap a l’absurd.

La barreja entre tragèdia i comèdia, comuna a molt d’aquests relats, posa a prova sovint els límits del realisme, com succeeix a Hora de marxar, on el fantasma del pare mort sotmet a escrutini cadascuna de les accions d’un fill que es disposa a casar-se. O a La firma, on un vidu inicia una fuita per desentendre’s del cadàver de la seva esposa. Mentre que a Adeu a l’adeu ens veiem confrontats a successives versions d’una separació entre dos amants, sense que puguem discernir quina és la vertadera.

Els contes de Dixon són tan entenedors en el llenguatge com inusuals en la forma: bé mereixen que els dediquem unes hores de la nostra atenció. On si no trobarem un relat que comença d’aquesta forma tan contundent?

Entro al pis. Hi ha algú que la viola. Estan tots dos nus. Ell és a sobre, però no a dins. Li posa un ganivet al coll. Dic: «Molt bé, fora d’aquí». Ella diu: «Tony… no». Ell diu: «No et moguis, col·lega, i a la teva nena no li passarà res».

—T’he dit que te’n vagis.

—Tony, no facis res. Em matarà. Va de debò. 

—Vols veure la teva nòvia morta?

—No. 

Últimes notícies (7)

No sorprèn gota que en uns temps en els quals les llibertats assolides es vegin amenaçades, la ficció giri la mirada enrere per recordar-nos d’on venim. Això fa la britànica Blue Jean, cinta de Georgia Oakley de l’any 2022, rememora els temps de Margaret Thatcher i la infame Secció 28 que pretenia perseguir la «promoció de la sexualitat». Com descriu molt bé la pel·lícula, aquesta llei no va servir tant per sancionar membres indiscrets del professorat com per fomentar l’armarització i la hipocresia amb resultats nefastos pels alumnes de tendències queer. El film ens ho mostra amb intel·ligència i sense excessos dramàtics; compta a més amb l’excel·lent protagonisme de Rosy McEwen. 

Més irregular resulta Te estoy amando locamente del debutant Alejandro Marín, que ens trasllada a Sevilla als primers anys de la democràcia, quan encara estava vigent la Ley de Vagos y Maleantes. La peripècia d’un adolescent que comença a explorar la seva identitat sexual es veu bruscament interrompuda per una topada amb les forces de l’ordre. Més enllà d’un guió una mica ingenu, la pel·lícula té la gràcia d’ambientar-se lluny de Madrid i Barcelona, que era on semblava passar tot, compta amb dues grans interpretacions d’Alba Flores i sobretot Ana Wagener i llueix unes immillorables intencions. Els aplaudiments que coronen algunes de les projeccions confirmen que l’existència del film no podria ser més oportuna.

****

Penso, i espero no equivocar-me, que les teràpies de reeducació de l’orientació sexual són molt més comunes als Estats Units que a casa nostra; almenys així ho semblen indicar les diverses pel·lícules  sobre el tema que ens venen d’allà. N’és una bastant recent La (des)educació de Cameron Post de Desiree Akhavan (2018), en la qual una adolescent Chloë Grace Moretz és enxampada en una relació sexual amb una amiga i enviada ipso facto a un centre religiós de conversió sexual. La descripció dels mètodes «curatius» i dels professors de l’establiment són menys terrorífics que idiosincràtics, de manera que en resulta una pel·lícula benintencionada però una mica tova. El desenllaç, que es fa dependre de l’ajuda de l’amistat, fa pensar que ens trobem davant de l’adaptació d’un best-seller per adolescents.

Completament diferent és But I’m a Cheerleader de Jamie Babbit (1999), en la qual una confusa Natasha Lyonne és enviada a un centre d’aquests reparadors, i amb l’ajuda de terapeutes com Cathy Moriarty o RuPaul, descobreix la seva veritable orientació lesbiana. Tota la pel·lícula és una gran conya de colors brillants i una clara inspiració de John Waters, per on es passegen també unes joveníssimes Michelle Williams, Melanie Linskey o Julie Delpy. És diversió barata, però no deixa de ser diversió, i a més amb la pàtina d’obra de culte.

****

I acabaré aquest carrusel gai amb un parell de mostres latinoamericanes que, com a mínim, qüestionen el proverbial masclisme d'aquells països. A Pornomelancolía (Manuel Abramovich, 2022) es retrata un porno-influencer mexicà que basa tot el seu negoci (i tota la seva vida social) en les interaccions a través de les xarxes socials. Per a sorpresa de ningú, acaba amb una depressió de cavall. El més al·lucinant és el rodatge d'un porno gai ambientat a la Revolució Mexicana i protagonitzat per les seves figures emblemàtiques.

Marco Berger és ja la tercera vegada que fa la mateixa pel·lícula, primer amb Taekwondo, després amb El país del carnaval, ara amb Los agitadores. L'estratègia consisteix sempre a aplegar un grup d'homes joves, hipotèticament heterosexuals, i sotmetre'ls a una intensa convivència fins que saltin espurnes d'erotisme. Per variar, en aquest cas les coses acaben malament, però tant li fa, tot plegat es diria un espectacle concebut per un vell verd.

Últimes notícies (6)

Si l’altre dia parlava de símptomes de fatiga en les sèries de televisió, avui hauré de fer una excepció amb les comèdies que, sense necessitat d’haver d’inventar la pólvora cada vegada, encara són capaces d’oferir-nos bons moments d’esbarjo, on no hi falten però alguns apunts de reflexió. És de justícia començar per Poquita fe (Movistar+), creada per Juan Maidagán i Pepón Montero (que ja eren darrera de Camera Café), una de les (bones) sorpreses de la temporada. Durant dotze capítols de setze minuts seguirem mes a mes la vida més que grisa d’una parella com n’hi deu haver tantes. José Ramón (Raúl Cimas) és vigilant de seguretat i Berta (Esperanza Pedreño) treballa en un parvulari. Fa anys que conviuen i de mica en mica s’han quedat sense il·lusions, mentre que al seu voltant amics i familiars han esdevingut un teló de fons on no cal esperar cap sorpresa. Enmig d’aquesta vida sense al·licients una de les poques sortides que queden és fer de cada banalitat una muntanya. Els resultats còmics no es fan esperar.

Filmada en escenes brevíssimes, amb els personatges adreçant-se sovint als espectadors, i una parella protagonista d'un estoïcisme a prova de bombes, Poquita fe explota el costat més hilarant de les misèries quotidianes amb uns guions que són per emmarcar de bons. Certifico que jo, que amb prou feines esbosso un somriure quan miro una comèdia, aquí he rigut sonorament més de dos i tres vegades. Tota una anomalia. 

Platonic (Apple TV+) es planteja la vella pregunta que retorna cada un cert temps: és possible l’amistat entre un home i una dona (heterosexuals)? Sylvia i Will eren amics inseparables a la universitat, però van distanciar-se quan ell es va casar amb una dona que no li queia bé a ella. Uns anys més tard reprenen la relació, quan ell acaba de divorciar-se i ella se sent asfixiada per un matrimoni que li ha fet abandonar totes les ambicions laborals. Junts escenificaran una crisi de la mitjana edat, on abundaran les bretolades juvenils i on aparentment no hi haurà cap atracció amorosa/sexual.

La sèrie funciona prou bé, sobretot si trobeu graciós que uns quarantins es comportin de forma tan alegrement immadura. Diria que el Will de Seth Rogen potser no serà del gust de tothom, però Rose Byrne té moltes oportunitats de brillar com la consumada comediant que és.

Presentada com a filla del creador de Borgen, L’Orquestra (Filmin) és un drama còmic que mostra els jocs de poder dins d’una orquestra simfònica danesa. Se centra en la rivalitat de dos clarinetistes, però també hi té un paper rellevant el director adjunt de l’entitat. La farsa acaba convertint en ridículs tots els personatges, sense nega’ls-hi però la seva parcel·la d’humanitat. Un molt bon entreteniment que dessacralitza lleugerament el món de la música clàssica.

Últimes notícies (5)

Un aficionat a la novel·lística victoriana —Dickens, Elliot, Thackeray, les Brönte, Trollope…— com jo tenia en Elizabeth Gaskell una assignatura pendent; per sort existeix el Club Victòria de Viena Edicions per esmenar aquest tipus de mancances amb llibres com Nord i Sud que ha traduït Alba Barat Vilà. Ja des del títol es dibuixa una contraposició entre dos mons que ocupen posicions geogràfiques oposades dins d’Anglaterra: d’una banda el sud camperol i bucòlic (però també espiritual i acadèmic), de l’altra el nord fabril, fill de la revolució industrial, on el pragmatisme sembla atropellar qualsevol sentiment sota un núvol de brutícia.

El pastor Hale, clergue rural de vida reposada, pateix tot de sobte una crisi de vocació que el fa abandonar el seu càrrec eclesiàstic per anar a donar classes a Milton, una ciutat industrial (i imaginària) del nord del país. L’acompanyaran la seva queixosa muller i una filla de 19 anys, Margaret, que serà la veritable protagonista de la novel·la en descriure’s les dificultats que té per adaptar-se a una societat on els diners i la iniciativa tenen més importància que els cognoms familiars. Com artefacte narratiu, la col·lisió d’aquests dos mons queda una mica curta d’incidències per omplir les sis-centes pàgines del llibre. En el fons ens trobem amb una variació del tema de l’orgull i el prejudici: ell rude i poc amic de les galanteries, ella orgullosa i terriblement classista, es passaran tota la novel·la en un mar de malentesos que acabaran de la forma més previsible del món. Llàstima que Margaret no resulti tan simpàtica com Elizabeth Bennet i més aviat sigui digna de rebre la nostra mania.

Seia davant d’ell i de cara a la llum, i ell la va poder admirar en tota la seva esplendor; el coll pàl·lid, flexible i curvilini que emergia de la figura voluptuosa però àgil; movia lleugerament els llavis quan parlava, sense alterar l’aparença serena i freda del seu rostre ni modificar-ne gens el preciós contorn altiu; els seus ulls, tènuement melancòlics, es trobaven amb els d’ell amb una llibertat reservada i casta.

Nord i Sud se salva per la seva penetració psicològica i sobretot per un retrat de les lluites obreres de l’època que mira d’evitar la condescendència de les classes altes, mentre busca la manera com els treballadors puguin sentir-se partícips del procés productiu. La senyora Gaskell fou molt criticada en el seu moment per ficar-se en unes qüestions considerades impròpies d’una dona, però el seu punt de vista no està exempt d’originalitat i sembla que ha estat reivindicada en temps recents. A mi el seu funcionament se m’ha fet una mica grinyoladís. Potser l’hauria perdonat, si l’humor hagués estat més present i no hi hagués una estesa de personatges morts absolutament innecessària. Hi ha novel·les que fan pensar que l’assassinat de personatges literaris hauria d’estar penat en determinades circumstàncies: no pot ser que els autors gaudeixin d’una impunitat gairebé il·limitada.

Últimes notícies (4)

Les pel·lícules de la sèrie Missió: Impossible no defrauden mai i aquesta Sentència mortal (part 1) n’és l’exemple definitiu. Tom Cruise, amb la seixantena acabada d’estrenar, hi és tan implicat com sempre i al seu voltant una colla de senyores —Hayley Atwell, Rebecca Ferguson, Vanessa Kirby, Pom Klementieff…— ben interessantotes. La trama és un disbarat, una excusa per acumular tantes escenes d’acció com es vulgui; de fet, han dividit el títol en dues parts, però en podria constar de tres o de quinze fàcilment, ja que la saga té en el fons ànima de fulletó. Aquestes escenes, això sí, són irresistibles, trepidants i, malgrat el seu perill implícit, d’allò més divertides: el millor cinema d’acció que es pot veure actualment a la gran pantalla.

I tanmateix, després de reveure la primera Missió: impossible, la de 1996 de Brian de Palma, que dura una hora menys i funciona encara a la perfecció, em pregunto si és absolutament necessari que les diversions actuals siguin tan i tan llargues. Esclar que de llargàries injustificades se n’ha pecat sempre, vegeu si no Forrest Gump —sí, no me l’havia mirada fins fa dos dies— que es demora 142 minuts en explicar la història d’aquest babau de bon cor. El film va tenir molta sortida en el seu dia, encara que tingui un rerefons ple d’aforismes de baratillo. A més, les imatges del personatge interaccionant amb grans figures de la història han envellit pèssimament i produeixen una mica de vergonya aliena. 

També Topsy-Turvy de Mike Leigh —la crònica de com Sir Arthur Sullivan i W. S. Gilbert van crear l’opereta El Mikado— llueix 160 minuts imponents; però el que per alguns pot semblar una prolixitat desmesurada, per l’aficionat al teatre musical serà un apassionant retrat d’època ple d’amor pel detall i amb la solvència a la que ens té acostumats el cinema històric britànic.

Últimes notícies (3)

D’uns anys ençà el pobre dickensià aficionat no guanya per a disgustos, especialment per culpa d’una bèstia negra que es diu Steven Knight. El creador de Peaky Blinders ja va parir fa tres temporades una versió insofriblement sinistra del Conte de Nadal i ara, amb el patrocini de la BBC One, acaba de perpetrar unes Grans Esperances que són una de les experiències més repulsives que recordo i que, per tant, no us penso dir a quina plataforma la donen.

La primera escena del primer episodi ja dispara totes les alarmes, quan un jove Pip d’uns vint anys s’enfila a la barana d’un pont amb la intenció de saltar a l’aigua amb una corda lligada al coll. No cal dir que aquest intent de suïcidi no apareixia a la novel·la original, però l’adaptador deu haver pensat que, si Dickens no la va incloure, va ser merament per l’ambient repressiu de la societat victoriana. Knight deu ser d’aquells éssers clarividents que gosen afirmar que, si Dickens visqués avui dia, es dedicaria a escriure sèries de televisió. A continuació, procedeixen a esmenar-li la plana al clàssic, introduint-hi tots els signes de la (in)sensibilitat present.

Així aquesta desgraciada versió de Great Expectations aprofita algunes de les línies principals del meravellós argument, però s’inventa detalls tan importants com el casament de Pip amb Biddy, que Dickens impedí explícitament. Abunden els detalls sòrdids, com l’escena sado-masoquista entre la germana de Pip i el senyor Pumblechook, o la iniciació sexual del protagonista a càrrec d’una prostituta que li orquestra Miss Havisham. En aquesta adaptació tot és lleig i corruptible, no hi ha literalment cap esperança. Tampoc hi ha humor, ni calidesa humana, i tots aquells personatges que a l’original representaven una influència positiva (Joe Gargery, Herbert Pocket…), han estat difuminats o simplement suprimits. De poc serveix que l’ambientació dels aiguamolls sigui convenientment desolada i que Olivia Colman sigui una Miss Havisham molt decent, quan el conte de Dickens ha perdut tota la seva ànima, tota la profunda lliçó moral.

**** 

Molt menys tòxica resulta Spirited (L’esperit de Nadal), una pel·lícula de Sean Anders que es pot veure a Apple TV+ i que, enlloc d’intentar una enèsima versió del Conte de Nadal, el fa servir com a punt de partida per realitzar una comèdia contemporània. La cosa va d’un equip d’esperits liderats per Jacob Marley que cada Nadal des de fa dos segles es dedica a transformar una mala persona en un tros de pa, pel conegut procediment dels tres esperits que va popularitzar la novel·leta de Dickens. Enguany el malànima a redimir és un tal Clint Briggs, un consultor (o relacions públiques o publicista) que té les faccions de Ryan Reynolds. Will Ferrell fa d’Esperit del Nadal Present i Octavia Spencer aporta l’improbable factor romàntic.

He dit que Spirited és, a més, un musical? Llàstima que ni Ferrell, ni Reynolds, ni Spencer tinguin cap aptitud especial pel cant o el ball. Els acudits tampoc són gaire graciosos i la trama no deixa de ser un refregit de Conte de Nadal amb els detalls lleument canviats. Motius per veure la pel·lícula? Que Ferrell està més suportable que en el 80% de la seva filmografia. I que veure pel·lícules nadalenques en plena onada de calor no deixa de tenir un encant recargolat. 

Últimes notícies (2)

Recentment han conclòs dues sèries de llarga durada (pel que són les coses en els temps que corren) i notable prestigi, i totes dues han tancat la barraca amb aires de grand finale. La que ha rebut més ressò, amb aplaudiments de l’opinió pública i aclamacions de la crítica com a millor sèrie de l’any ha sigut la quarta temporada de Succession (HBO), un programa que a mi ja feia anys que m’havia esgotat la paciència i que he contemplat només pel punt d’honor d’acabar tot el que començo. Als meus ulls cada episodi es distingia poc dels anteriors: cadascun amb una certa unitat d’espai i de temàtica —alguna abstrusa operació financera que no em podia importar menys— i un intercanvi verbal hiper-agressiu entre personatges d’execrable categoria moral. Sé que aquestes batusses situades a les altes esferes del poder tenen un públic nombrós, potser entre els que s’acontenten a viure de forma vicària aquestes experiències inaccessibles, o si més no els que gaudeixen verificant que la riquesa és font d’inacabable infelicitat.

Concediré que Succession compta amb un excel·lent disseny d’espais i un molt intel·ligent ús del vestuari; també amb uns actors que solen brillar molt alt —honor sigui donat a Kieran Culkin— i també hauré de reconèixer que el tercer capítol d’aquesta temporada té una filigrana de guió. Però jo ja n’he tingut més que prou d’aquesta colla desagradable, o sigui que, com el final tal com ha estat escrit no impedeix una prolongació futura, deixo aquí aquesta nota per no oblidar que no els permetré una segona oportunitat.

A la cinquena temporada de The Marvelous Mrs. Maisel se li han dedicat molts menys titulars, potser perquè es tracta d’una comèdia, potser perquè compta amb un punt de vista molt més femení. En qualsevol cas, ja puc avançar que m’ha proporcionat moltes estones d’enjogassada diversió. Com correspon al tancament de la història, se’ns ha explicat com Midge Maisel (Rachel Brosnahan), la humorista i mare de família d’ascendència jueva, accedeix a l’estrellat definitiu a través de la seva participació en un show televisiu d’alta audiència, mentre que en breus escenes es presenta el futur dels personatges en dècades a venir. D’aquesta manera la sèrie es pot donar per tancada i ben tancada, tot evitant la temptació d’apèndix ulteriors.

En tot cas la temporada l’he trobada molt brillant i plena de moments inoblidables. De vegades ha estat pels decorats espectaculars —la terminal aèria de la TWA, el parc d’atraccions de Coney Island…—, o pels números de gran musical, com el que s’ambienta a una fira de mostres; però sobretot m’han enamorat les escenes corals, com les dels dinars familiars o la del casament de Zelda, situacions de caos hilarant que semblen inspirades en Berlanga. I aquí cal nomenar, perquè s’ho mereixen, el quartet de consogres (Tony Stalhoub, Marin Hinkle, Kevin Pollak i Caroline Aaron) que m’han fet definitivament feliç.

****

El final de Succession i Mrs Maisel ha coincidit amb un moment personal de fatiga en relació a les sèries televisives i m’ha succeït un parell de vegades (cosa inhabitual en mi) que he deixat de veure’n una al cap d’un o dos episodis. Em va passar amb Inseparables (Amazon), on Rachel Weisz refà el doble paper de Jeremy Irons a la pel·lícula de Cronenberg, amb resultats francament morbosos que em van fer molta mandra. Em va passar també amb Un espia entre amics (Movistar+), on els continus salts temporals i les foscors pròpies del gènere em van dissuadir des del primer moment.

Fins i tot les sèries que m’he vist amb cor de finalitzar són sovint una acumulació d’ocurrències sense solta que volen passar per originalitat. Ja em va succeir amb la recent Mrs Davis (HBO) i s’ha repetit amb High Desert (Disney+), un altre disbarat d’inversemblança creixent que ni la molt competent Patricia Arquette és capaç de salvar. Voldrà dir això que he exhaurit la meva capacitat de sorprendre’m per algun programa televisiu? Possiblement no, però a partir d’ara caldrà anar-los buscant amb vidres d’augment. 

Últimes notícies (1)

Se m’acumula la feina i també les poques ganes de fer-la. Aquest bloc va agonitzant al ritme del desgast de les meves neurones, i amb l’avorriment que produeix haver estat escrivint durant quinze anys sobre les mateixes coses. Amb altres paraules: la rutina se’m menja. Com que no vull perdre totalment el servei que em fa de bitàcola personal, i com que per tant queda descartat el tancament definitiu, s’imposa un canvi de format que permeti deixar constància del dia a dia sense haver-hi de dedicar tants esforços. No voldria arribar a la concisió gairebé epigramàtica de Twitter, però podeu esperar a partir d’ara uns comunicats aperiòdics i d’escassa profunditat, on cada assumpte rarament ocuparà més d’un paràgraf. O no, perquè no soc el més adequat per mantenir-me ferm en els meus propòsits.

En resum, som-hi.

****

Vuit anys (vuit anys!) després de No ens calia estudiar tant, torna Marta Rojals amb el nou recull d’articles No siguis pobre! (Ara llibres). El volum no representarà cap sorpresa pels seus lectors habituals, que retrobaran la seva admirable claredat de pensament en defensa de totes les causes que lluitin contra les opressions dels més desprotegits. Apareixen aquí feminismes, homofòbies, discriminacions lingüístiques, la problemàtica de l’habitatge i la resta de sospitosos habituals de la nostra quotidianitat. Rojals s’erigeix també com una potent portaveu de les oblidades terres ebrenques i ens recorda que els seus problemes —incendis forestals, centrals energètiques, desertització, comunicacions ferroviàries…— també són els nostres. S’hi troba a faltar alguna referència més a la política, però tal com anem d’escaldats sobre aquesta qüestió potser ha estat una decisió encertada. Aquestes antologies d’articles —i més si com aquí estan ordenades per blocs temàtics— corren el risc d’empatxar el lector per la via de la redundància. Es recomana per tant anar-lo llegint en petites dosis que combinarem amb ficcions d’absoluta evasió.

****

Literatura infantil d’Alejandro Zambra (Anagrama) juga des del títol amb l’ambigüitat semàntica de «literatura per a infants» i «literatura sobre els infants», tot participant en aquesta modalitat relativament nova dels diaris de paternitat activa en la qual cada cop s’hi aventuren més escriptors. Zambra, que deu haver esdevingut pare no fa gaire, descriu les reflexions que li desvetllen el fet de veure créixer el seu fill, les relacions que s’estableixen amb els diferents membres de la família o la particular lectura ritualitzada amb la que comparteixen una i altra vegada els mateixos contes infantils. Zambra és un autor massa bo per reduir-ho tot a una anècdota humorística o a un manual de pedagogia, i aquestes pàgines il·luminen amb perspicàcia uns lligams que tots hem viscut, almenys des del paper del fill.

La segona part del llibre l’ocupen relats de clara inspiració autobiogràfica i que se situen a la infantesa i la joventut de l’autor. Tret de Introducción a la tristeza futbolística, que va de futbol i per tant no m’ha interessat gens, la resta està força bé. Potser em quedo amb Garabatos, sobre la relació que mantenen dos amics a través de l’insult. O amb Cogoteros de ojos azules, on s’explica amb molta gràcia el procés pel qual una experiència compartida amb el pare es converteix en literatura potser de ficció.

Per cert la il·lustració que ha fet Liniers per a la coberta és molt bonica.