dijous, 24 d’agost del 2023

«Gravedad cero», Woody Allen


Gravedad cero, Woody Allen
Traducció d’Eduardo Hojman
Alianza Editorial, 2022

Des dels ja llunyans anys 80 no havia tornar als contes de Woody Allen. De fet, ell tampoc no es prodiga tant com abans, i el nou recull Gravedad cero va aparèixer l’any passat, després de quinze anys de sequera contística. Sequera relativa, perquè moltes de les peces ja havien vist la llum a les pàgines de The New Yorker. 

Potser anomenar contes als textos que componen el volum és generós en excés, perquè molts d’ells no tenen un argument pròpiament dit i es limiten a crear una excusa que justifiqui anar-hi acumulant disbarats graciosos, on el principi i el final són tènues arbitrarietats sense més conseqüència.

Posem per exemple unes declaracions una mica beneites de Miley Cyrus que a No se permiten mascotas li serveix a Woody per donar veu a una paròdia de la cantant, que monologa sobre la seva vida amorosa. Igualment a Que el verdadero avatar se levante, por favor, es pren com a model a Warren Beatty per inventar-se un personatge faldiller, triomfador i molt cofoi d’haver-se conegut. De vegades el conte consisteix en un autor teatral o un guionista que li explica a un productor l’argument de l’obra que pretén escriure: sempre un munt de disbarats sense solta ni volta, que us faran gràcia si aprecieu l’humor absurd.

Els millors relats són per descomptat els que contenen una trama, o alguna cosa que se li assembla. Com el cas de l’home que posa el seu apartament a disposició d’un equip de rodatge i espera, a canvi, tenir un paper a la pel·lícula. O el de la vaca que, en una reunió campestre d’intel·lectuals, li agafa mania a un dels convidats i fa tot el possible per carregar-se’l.

Menció apart mereix Crecer en Manhattan; primer perquè amb seixanta pàgines és la peça més llarga del llibre, segon, perquè el seu to és menys humorístic i sembla suggerir un origen autobiogràfic. Jerry Sachs és un jove jueu de Brooklyn que es malcasa amb una companya d’institut i es trasllada a viure a Manhattan. Allà coneix una noia de bona família, cultíssima i molt atractiva, de la qual s’enamora perdudament. Com que el seu amor és correspost, s’inicia una relació que té tots els indicis de ser ideal, però que descarrila de forma inesperada. El conte no està malament, però sense grans entusiasmes.

I, en general, és el que podria dir de tot el volum, on he trobat a faltar contes de la categoria d’aquell en el que el protagonista tenia un afer amb Emma Bovary, o el que el narrador anava a veure una funció de mim acompanyat per la seva dona de fer feines. Nostàlgia de la meva joventut? Poder. De totes maneres no vull deixar una impressió massa cruel, que a les pàgines de Gravedad cero s’amaguen ocasions de rialla per a tots els gustos, del més absurd al més sofisticat.

Porfirio estaba metido en todo ese asunto del tantra y podía durar eternamente haciendo el amor. Un día lo hicimos dieciseis horas seguidas sin interrupciones y, cuando terminamos, lo busqué en la cama, pero no había más que un montoncito de polvo. Después de Porfirio, se me insinuó Nat Pinchbeck, un profesor de filosofía. A Nat le gustaban los juegos de rol. Fumábamos hierba en su piso y entonces él fingía ser Werner Heisenberg y yo me ponía un tanga y a vces era una partícula y otras una onda, y el hecho de que él no pudiera determinar mi posición exacta lo excitaba muchísimo.  Una noche me preguntó si me gustaría ir a una fiesta y, típico de él, jamás mencionó la palabra «orgía». Yo siempre estoy dispuesta a vivir nuevas experiencias, lo hice en una sala con veinticinco invitados desnudos y estuvo bien, aunque siento que el sexo con más de una docena de personas a la vez puede volverse demasiado impersonal. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada