«Los hijos dormidos», Anthony Passeron

 

Los hijos dormidos, Anthony Passeron
Traducció de Palmira Feixas
Libros del Asteroide, 2023

Els fills adormits, Anthony Passeron
Traduït per Lluís-Anton Baulenas
L’Altra Editorial, octubre de 2023

A principis dels vuitanta l’expansió de l’ús de l’heroïna coincideix amb l’aparició d’una malaltia desconeguda i letal. Dins d’una família de carnissers que viu en una de les valls que envolta Niça Desiré l’hereu consentit comença flirtejar amb la droga, com fan tants altres joves del poble. Aviat caurà malalt, víctima de la sida, i arrossegarà amb ell tant la seva companya com la filla de tots dos. La seva mare es negarà a reconèixer-ho, almenys en públic, mentre que el pare optarà per absentar-ne.

Quaranta anys més tard Anthony Passeron, nebot de Desiré que en aquell temps tot just acabava de néixer, reconstrueix els dolorosos fets que van omplir de vergonya la seva família i van acabar desmembrant-la. Ho explica de forma directa, sense embelliments, però amb tremenda eficàcia. I, en paral·lel descriu també la carrera contra rellotge iniciada pels metges per trobar la manera de combatre el virus. Tant els aspectes científics, exposats com un apassionant enfrontament entre investigadors francesos i americans, com el relat de la decadència d’una família fins llavors respectada, brillen per la claredat expositiva i es llegeixen amb l’avidesa d’un thriller. 

Comença a haver-hi una considerable quantitat d’obres literàries dedicades a la pandèmia de la sida; poques com aquesta tan directes, commovedores i addictives: una novel·la que deixa una petja duradora. 

«Psychopompe», Amélie Nothomb

Psychopompe, Amélie Nothomb
Éditions Albin Michel, agost de 2023

Amb la puntualitat del Beaujolais nouveau ens arriba la producció anual d’Amélie Nothomb, un del seus llibres breus que es poden classificar bé com a contes de fades perversos bé com a elaboracions autobiogràfiques. En aquesta ocasió l’obra pertany al segon grup i presenta un títol portentós que remet al psicopomp grec, tradicional guia de les ànimes dels morts en el més enllà, figura que moltes altres religions i creences comparteixen.

El llibre ens fa viatjar als diversos destins del pare de l’autora que, com a diplomàtic de carrera, va anar ocupant al llarg dels anys ell i la seva família. Se’ns revelarà també l’atracció que sent Nothomb pels ocells i anirem passant pel Japó i la Xina, Nova York, Birmània i Bangla Desh, tot descobrint a cada indret les particularitats de la seva fauna avícola. D’aquí s’establirà (sense gaire fonament) una correspondència entre l’escriptura i el vol dels ocells i, amb un altre salt retòric igualment insondable, veurem aparèixer la figura titular del psicopomp.

Je perdis un être follement aimé. Ce fut la première mort qui me marqua. J’avais vingt-huit ans et je ne trouvais d’autre parade que de me sentir mourir. N’était-ce pas une attitude psycopompe? Mais dans la douleur qui me taraudait, j’entendis la voix aimée. Ce n’était pas un fracas ni une certitude mais un suintement que je décidai d’écouter. Je reconnaissais son timbre et son langage. Je répondis. Un dialogue s’installa. Ce n’était pas un compagnonnage, c’était néanmoins un acompagnement.

El discurs de Nothomb ens aboca finalment a l’experiència que va viure en escriure la seva penúltima obra Premier sang dedicada al seu pare que acabava de morir. En relatar uns fets heroics protagonitzats pel seu progenitor sembla que va poder establir un contacte pòstum amb ell. Tot el llibre sembla pensat per arribar a aquesta epifania, encara que jo no hagi sabut trobar la il·lació del seu erràtic fil argumental. Sorprèn en un determinat moment que es mencioni de passada i sense més conseqüència una violació grupal de la qual l’autora fou víctima i, si alguna cosa salvaria d’aquest petit volum desorientat, seria les visites que les germanes Nothomb havien de fer a la leproseria de Dacca, obligades pels seus pares. Almenys en aquests paràgrafs hi ha una mica de l’humor excèntric que tant m’agrada de l’autora.

«La honte», Annie Ernaux

La honte, Annie Ernaux
Éditions Gallimard, 1997

La pràctica totalitat de l’obra d’Annie Ernaux la formen llibres molt breus sobre aspectes particulars de la seva biografia, píndoles autobiogràfiques tan analítiques com poc sentimentals. A La honte Ernaux se centra en un episodi dels seus dotze anys, quan un diumenge a la tarda el seu pare va intentar matar la seva mare. Tot i que un acte de tal violència no es va repetir mai més, el fet va marcar l’autora i li va infondre una vergonya de la qual li costaria desempallegar-se. Aquest sentiment estava indestriablement lligat a la consciència de pertànyer a la classe «errònia», malgrat les aspiracions paternes a l’ascens social.

Il était normal d’avoir honte, comme d’une conséquence inscrite dans le métier de mes parents, leurs difficultés d’argent, leur passé d’ouvriers, notre façon d’être. Dans la scène du dimanche de juin. La honte est devenue un mode de vie pour moi. À la limite je ne la percevais même plus, elle était dans le corps même.

Aquesta presa de consciència, crucial per a la jove Annie, la porta a reconstruir molts anys més tard l’entorn en el que es va produir. Minuciosament descriu la vida en una vila normanda durant la dècada dels cinquanta: el classisme, la beateria religiosa, el límit que s’imposava a les aspiracions femenines, la dictadura de l’opinió pública… Com a alumna externa en un pensionat prestigiós, filla d’uns taverners de barriada i massa aficionada a les lectures prohibides, tot jugava en contra de l’autora, que eposa aquí tots els mals del provincianisme. Particularment revelador és el viatge a Lourdes acompanyada del pare, una oportunitat única d’escapar dels límits del poble, encara que sigui només per constatar l’estranyesa de tot el que hi ha lluny de la llar.

La honte m’ha atret més com a treball de sociologia descriptiva que no pas com a peça literària. L’habitual estil distant de l’escriptora també ha contribuït a aquesta impressió. Disposem de La verguenza a Tusquets, però de moment no existeix La vergonya a Angle Editorial, la present editora d’Ernaux en català. No sé si aquest fet respon al mateix relatiu interès que m’ha produït la lectura d’aquest llibret.

Maestro (Netflix)

D’ambició no li’n falta a l’actor Bradley Cooper: després de refer força bé A Star is Born, un títol que ja comptava amb tres versions pel record, amb Maestro s’ha enfrontat a narrar la vida d’una figura tan complexa com la de Leonard Bernstein. Cert que s’ha centrat sobre tot en el seu agitat matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre, mentre que de la seva prodigiosa carrera el film gairebé només en dona notícia a través de dos resums viquipèdics ran de sengles entrevistes. De fet ni les relacions homosexuals de Leonard, que tant alteraren l’equilibri conjugal dels Bernstein, passen d’un tractament superficial que ofereix més incògnites que respostes.

Segurament és un enfocament que no satisfarà gairebé ningú, ni els melòmans ni els tafaners morbosos, tot i que la brillant banda sonora és un potent consol. No es pot negar que Cooper s’hi esforça per merèixer el títol d’auteur, tot fent servir moviments de càmera extravagants i canvis entre imatges en blanc i negre i en color. Per cert, potser caldria revisar aquest clixé de representar el passat en blanc i negre, com si la vida fos un correlat fidel de la història de la fotografia, quan en realitat són sovint els records més llunyans els que presenten els colors més vívids.

Però on Cooper fa patir més és quan malda per reproduir exactament el físic i la gestualitat del músic. Malgrat les molt aparents pròtesis que fa servir, els ulls i la boca són inconfusiblement els de l’actor, i fa l’efecte com si li afloressin de sota el maquillatge en un cas de possessió maligna. En tot cas aquests treballs exhibicionistes semblen tenir la vista posada en futurs guardons més que no pas en una narrativa sòlida i atraient. Un exemple d’aquests esforços malaguanyats el trobem a la llarga escena (ben bé deu minuts) en la qual Cooper dirigeix el final de la Segona de Mahler. No dubto que mimetitza a la perfecció els gestos de Bernstein, però més enllà de l’expansiu plaer que produeix la música de Mahler, la seqüència no contribueix de cap manera al pretès discurs del film.

Maestro compta però amb un arma gens secreta en la presència de Carey Mulligan. Sento una lleial flaca per aquesta actriu britànica que trobo que sempre ho fa bé. El guió li ho posa fàcil, perquè li toca morir en escena, però ella està igualment estupenda i gairebé justifica la visió d’un film una mica avorridot.