EN 1.2: La corte de Carlos IV

Per necessitats del guió, més que per altra cosa, en Gabriel de Aracil deixa els seus amos gaditans i se’n va a provar fortuna a Madrid, on es posa a treballar de criat de l’actriu Pepita González, «la González». Gràcies a això tindrem l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’«El sí de las niñas» de Moratín, on Gabriel intenta rebentar infructuosament l’espectacle. Aquest ambient teatral permet a Galdós fer una estona de conya sobre les convencions de la dramatúrgia de l’època que a mi m’ha fet gràcia.

(…) le gustaban aquellas comedias en que había mucho jaleo de entradas y salidas, revista de tropas, niños hambrientos que piden la teta, decoración de «gran plaza con arco triunfal a la entrada», personajes muy barbudos, tales como irlandeses, moscovitas o escandinavos, y un estilo que permitiese decir a la dama, en cierta situación de apuro: «estatua viva soy de hielo…», o «rencor, finjamos…; encono no disimulemos…; cautela, favorecedme».

També he trobat interessant (perquè ja us dic que la trama de la novel·la no és gran cosa) l’opinió que té Galdós de la figura de Moratín, que tampoc és gaire elevada.

Moratín, en materia de principios literarios, tenía toda la ciencia de su época, que no era mucha; pero aun así, más le hubiera valido emplearla en componer mayor número de obras, que no en señalar con tanta insistencia las faltas de los demás. Murió en 1828, y en sus cartas y papeles no hay indicio de que conociera a Byron, a Goethe ni a Schiller, de modo que bajó al sepulcro creyendo que Goldoni era el primer poeta de su tiempo.

Més tard Gabriel passa a treballar a casa d’una comtessa a qui s’identifica amb el motiu «Amaranta». Pertany a un grup de nobles molt «campechanos», que de tant en tant confraternitza amb el poble i a qui agrada freqüentar la faràndula, els toros i els «tablaos». Ja es veu que les aficions dels Borbons venen de lluny. Gràcies a aquests contactes el nostre heroi té l’oportunitat de viure de primera mà els fets coneguts com «El proceso de El Escorial», en els quals el primogènit reial (el futur Ferran VII) conspirà contra els seus pares. El llibre deixa entendre que entre les classes populars el conspirador era molt més estimat que els reis o que el primer ministre Godoy, a qui deien de malnom «el choricero». També Napoleó semblava gaudir (encara) de bona premsa i tenia el país pendent que conquerís els veïns atlàntics amb l’esperança que després ens permetés annexionar-nos-en una part.

La trama d’intrigues amoroses i polítiques té com a centre una representació privada de l’obra «Otello»; però no l’original que es coneix universalment, sinó una adaptació espanyola de la pitjor qualitat.

(…) era una detestable traducción que don Teodoro Lacalle había hecho del «Otello» de Dulcis, arreglo muy desgraciado del drama de Shakespeare. A pesar de la inmensa escala descendente que aquella gran obra había recorrido, desde la eminente cumbre del poeta inglés hasta hasta la bajísima sima del traductor español, conservaba siempre los resortes dramáticos de su origen, y la impresión que ejercía sobre el público era siempre asombrosa.

A «La familia de Carlos IV» apareix per primer cop la costurera Inés, que serà l’objecte amorós en les futures aventures de Gabriel de Aracil. Apart del seny que li falta al seu enamorat i d’altres virtuts que es consideraven desitjables a l’època, es deixa entendre que la noia és filla secreta d’alguna dama de llinatge. Espero que aquest element fulletonesc no vagi més enllà per a benefici de tots.

Coses que m’han cridat l’atenció: que el femení de «histrión» sigui «histrionisa» i que una monja es digui «madre Circuncisión».