dijous, 18 de juny de 2020

EN 1.3: El 19 de marzo y el 2 de mayo

Som a juliol de 1873 i Galdós ja ha escrit tres «Episodios» en mig any; es diria que treballa a preu fet. Després de «La corte de Carlos IV», ple d’intrigues cortesanes, però sense fets històrics de rellevància, aquest «El 19 de marzo y el 2 de mayo» ja anuncia des del títol unes dates destinades a les efemèrides: la del motí d’Aranjuez, que acabaria amb la destitució del primer ministre Manuel Godoy, i les revoltes populars contra els francesos a Madrid. Per tal que el protagonista es trobi sempre al caire de la notícia, ara Gabriel de Araceli treballa en una impremta de la capital, mentre que la seva promesa Inés es trasllada a Aranjuez amb el seu oncle capellà, al que acaben de nomenar rector de la parròquia. La situació canvia ràpidament i poc després, quan Inés és reclamada pels seus parents Requejo, que la volen explotar (i treure profit del seu llinatge noble secret), Gabriel entra al servei d’aquests parents.

Galdós reflecteix de nou l’animadversió que sentia el poble per l’arribista Godoy, i de retruc per la reina Maria Lluïsa, a qui es responsabilitzava amb usual misoginia de l’ascensió del favorit; així com l’esperança posada en el príncep Ferran i en la vaga cooperació dels francesos en la seva entronització. Tots els fets, rumorologia inclosa, són relatats des del punt de vista de les classes populars, de manera que la novel·la ofereix una versió de la història d’Espanya només relativament fiable.

Gabriel es troba casualment als dos motins que centren la trama i es veu arrossegat per ells. En el primer, el que fa caure els reis, només participa amb reticència, però al dos de maig madrileny aviat es deixa encomanar pels efluvis patriòtics. En tot cas, són dues seqüències d’acció de masses que Galdós administra força bé i que inclou moments dramàtics com els dels afusellats a la llum dels fanals del 3 de maig («arcabuceados» en diu), que tant evoquen a Goya.

Per la part més directament fictícia, la descripció dels avars germans Requejo i de les seves aspiracions amoroses condueix a algunes bones escenes còmiques, el recurs clàssic de ridiculitzar els vells enamorats. Es continua explotant el misteriós llinatge d’Inés, que funciona com una espècie de «deus ex-machina» pel desenllaç de l’episodi, el qual, per cert, acaba amb una nota de suspens, com si Gabriel hagués mort. Aquí els Episodios Nacionales mostren a les clares que juguen la carta del serial.

 

Lectures complementàries. Un comentari sociològic que sona premonitori:
Pensando en esto, vino a mi mente una idea salvadora, la que desde aquellos tiempos principiaba a ser norte de la mitad de la gran mayoría de españoles, es decir, de todos aquellos que no eran mayorazgos ni se sentían inclinados al claustro: la idea de adquirir una plaza en la Administración. ¡Ay!, aunque había entonces menos destinos, no eran escasos los pretendientes.
I tres fragments que m’han fet gràcia per diversos motius:
La fauna y la flora fueron por estas razones proscritas, y para admirar las obras del Ser Supremo, los Requejos se recreaban en si mismos.

El cual era un hombre cuajado, quiero decir que parecía haberse detenido en un punto de su existencia renunciando a las transformaciones progresivas del cuerpo y del alma.

Ambos novios eran de esos que se aprestan a casarse y se casan al fin sin que los hombres, ni Dios, ni el demonio sepan nunca por qué.

Cap comentari:

Publica un comentari