D’entre els desafiaments que el confinament ha propiciat, potser cap de tan ambiciós com l’inici de la lectura dels Episodios Nacionales galdosians. Tres motius podria al·legar per justificar-me, començant pel meu interès per la novel·lística del segle XIX i continuant per una ignorància sobre la història espanyola que mai no és tard per reparar. Però el motiu més simple és que tinc el volum a casa, heretat del meu pare, amb les dues primeres sèries dels Episodis (1818 pàgines de paper bíblia) que sembla que m’hagin estat esperant des de fa molt més del que aquests dos mesos augurarien.
Galdós escriu «Trafalgar», el primer episodi de la primera sèrie, l’any 1873, als 30 anys i amb tres novel·les prèvies publicades. En ella es presenta el personatge de Gabriel de Aracil, que protagonitzarà tota aquesta sèrie (amb l’excepció de «Gerona»), un adolescent gadità, que té 14 anys en el moment de l’acció (octubre de 1805). Gabriel és un orfe d’origen humil que és acollit pel capità de la marina retirat don Alonso Gutiérrez de Cisniega i la seva família. En escollir aquest narrador, Galdós aconsegueix combinar la veu d’un autèntic membre del poble amb el vernís culte que li han proporcionat els seus amos d’adopció; però també, hem de pensar, que l’han civilitzat les altres experiències de la seva vida, ja que la narració ens és presentada des de la perspectiva de la vellesa del personatge.
El llibre, com ja s’anuncia des del títol, s’ocupa quasi exclusivament de la famosa batalla naval que enfrontà francesos i els seus aliats espanyols amb la flota anglesa. Serà aquest atrotinat don Alonso el que (literalment) embarcarà Gabriel en un dels vaixells participants, tot i que em xoca que un militar retirat i el seu criat adolescent ho tinguin tan fàcil per ficar-se al bell mig d’un dels enfrontaments àlgids de l’època, quan en realitat és previsible que fessin més nosa que servei en aquella batussa.
En narrar la batalla des del punt de vista inexpert i confós de Gabriel, Galdós apropa l’experiència al lector i li estalvia la perspectiva omniscient amb la que solem abordar la Història. Tampoc els personatges històrics intervenen directament (tret d’un breu cameo del brigadier Churruca), les seves accions sempre són referides per tercers amb el que ens queda la sensació que ho estem contemplant tot entre bambolines (que és la manera habitual pel comú dels mortals).
M’ha semblat interessant com l’inexpert Gabriel, a les portes de la batalla, descobreix dins seu l’ardor patriòtic que fins el moment desconeixia. «Pero el momento que precedió al combate comprendí todo lo que aquella divina palabra significaba, y la idea de nacionalidad se abrió paso en mi espíritu, iluminándolo y descubriendo infinitas maravillas, como el sol que disipa la noche y saca de la obscuridad un hermoso paisaje. Me representé a mi país como una inmensa tierra poblada de gentes, todos fraternalmente unidos…» Us estalvio el paràgraf següent, ple de retòrica tronada sobre el significat del concepte «pàtria», que no sé si atribuir a l’autor o al personatge. Per fortuna, un cop consumada la ràpida derrota, quan els britànics ocupen el vaixell Trinidad, el narrador descobreix que, contra el que sempre havia imaginat, els enemics també són éssers humans:
Galdós escriu «Trafalgar», el primer episodi de la primera sèrie, l’any 1873, als 30 anys i amb tres novel·les prèvies publicades. En ella es presenta el personatge de Gabriel de Aracil, que protagonitzarà tota aquesta sèrie (amb l’excepció de «Gerona»), un adolescent gadità, que té 14 anys en el moment de l’acció (octubre de 1805). Gabriel és un orfe d’origen humil que és acollit pel capità de la marina retirat don Alonso Gutiérrez de Cisniega i la seva família. En escollir aquest narrador, Galdós aconsegueix combinar la veu d’un autèntic membre del poble amb el vernís culte que li han proporcionat els seus amos d’adopció; però també, hem de pensar, que l’han civilitzat les altres experiències de la seva vida, ja que la narració ens és presentada des de la perspectiva de la vellesa del personatge.
El llibre, com ja s’anuncia des del títol, s’ocupa quasi exclusivament de la famosa batalla naval que enfrontà francesos i els seus aliats espanyols amb la flota anglesa. Serà aquest atrotinat don Alonso el que (literalment) embarcarà Gabriel en un dels vaixells participants, tot i que em xoca que un militar retirat i el seu criat adolescent ho tinguin tan fàcil per ficar-se al bell mig d’un dels enfrontaments àlgids de l’època, quan en realitat és previsible que fessin més nosa que servei en aquella batussa.
En narrar la batalla des del punt de vista inexpert i confós de Gabriel, Galdós apropa l’experiència al lector i li estalvia la perspectiva omniscient amb la que solem abordar la Història. Tampoc els personatges històrics intervenen directament (tret d’un breu cameo del brigadier Churruca), les seves accions sempre són referides per tercers amb el que ens queda la sensació que ho estem contemplant tot entre bambolines (que és la manera habitual pel comú dels mortals).
M’ha semblat interessant com l’inexpert Gabriel, a les portes de la batalla, descobreix dins seu l’ardor patriòtic que fins el moment desconeixia. «Pero el momento que precedió al combate comprendí todo lo que aquella divina palabra significaba, y la idea de nacionalidad se abrió paso en mi espíritu, iluminándolo y descubriendo infinitas maravillas, como el sol que disipa la noche y saca de la obscuridad un hermoso paisaje. Me representé a mi país como una inmensa tierra poblada de gentes, todos fraternalmente unidos…» Us estalvio el paràgraf següent, ple de retòrica tronada sobre el significat del concepte «pàtria», que no sé si atribuir a l’autor o al personatge. Per fortuna, un cop consumada la ràpida derrota, quan els britànics ocupen el vaixell Trinidad, el narrador descobreix que, contra el que sempre havia imaginat, els enemics també són éssers humans:
Cuando vi el orgullo con el que enarbolaron su pabellón, saludándole con vivas aclamaciones; cuando advertí el gozo y la satisfacción que les causaba haber apresado el más grande y glorioso barco que hasta entonces surcó los mares, pensé que también ellos tendrían su patria querida, que ésta les habría confiado la defensa de su honor; me pareció que en aquella tierra, para mi misteriosa, que se llamaba Inglaterra, habían de existir, como en España, muchas gentes honradas, un rey paternal, y las madres, las hijas, las esposas, las hermanas de tan valientes marinos, los cuales, esperando con ansiedad su vuelta, rogarían a Dios que les concediera la victoria.
Com a novel·la «Trafalgar» no és gran cosa: un seguit d’aventures atzaroses i uns personatges episòdics que alternen el to heroic amb les gracietes del sainet. Encara és aviat per passar comptes amb Galdós, però ja apunta maneres, tant en la concisió del detall, com en les mostres d’humor.
Me parece que aún estoy viendo a aquella respetable cuanto iracunda señora con su gran papalina, su saya de organdí, sus rizos blancos y su lunar peludo a un lado de la barba. Cito estos cuatro detalles heterogéneos, porque sin ellos no puede representársela mi memoria. Era una mujer hermosa en la vejez, como la Santa Ana de Murillo, y su belleza respetable habría sido perfecta, y la comparación con la madre de la Virgen exacta, si mi ama hubiera sido muda como una pintura.
Amb els seus grans encerts i algunes ensopegades em declaro Galdosiana incondicional.
ResponEliminaL'havia llegit força. Ara hi torno.
Elimina