La història en els seus ulls

El dibuixant i guionista Paco Roca s’ha erigit a través de les seves obres més importants en un artista de la memòria, bé sigui a través de la rememoració de la història recent a «El invierno del dibujante» (2010) (sobre els dibuixants de tebeos de la Bruguera durant el franquisme) o «Los surcos del azar» (2013) (sobre els soldats republicans espanyols que van lluitar a la Segona Guerra Mundial), bé a un nivell més personal a través de la petita història familiar. Precisament es va donar a conèixer de forma massiva amb la novel·la gràfica «Arrugas» (2007), que tractava de la pèrdua dels records que patien els ancians ingressats en una residència geriàtrica, mentre que la preciosa «La casa» (2015) xifrava l’ànima d’un home en la casa d’estiueig que havia anat construint al llarg de la seva vida. 

A la seva recent «Regreso al Edén» (Astiberri, 2020), la vella Antonia, que acaba de traslladar-se a viure a casa d’un fill, atresora una fotografia presa a la platja de Nazaret de València l’any 1946 com a última clau que la lliga a la realitat. Bo serà remarcar aquí com a «Arrugas» es representaven els records perduts com fotografies que el vent feia volar. A partir de la fotografia de la platja i dels membres de la família presents i absents reconstruirem la peripècia personal de cadascú enmig de la misèria física i moral de la postguerra.

El dibuix es podria emparentar amb una estilitzada línia clara, on la paleta restringida sembla suggerir les fotos en blanc i negre, però on la tonalitat predominant marca tant la datació de les imatges com la seva funció dins de la història. Narrada molt lliurement, barrejant els temps i els nivells del relat, de vegades meticulosament realista, d’altres imbuïda d’una mitologia íntima, però sempre farcida de detalls precisos, «Regreso al Edén» és un nou triomf de Roca: un conte sobre persones concretes que transcendeixen la particularitat i esdevenen emocionant i universals.