divendres, 7 d’octubre de 2011

Sopars nòrdics

Mentre prepares el viatge, les guies et predisposen a una gastronomia local única i fascinant. Però, un cop trepitges el país, l’entusiasme entebeeix a mesura que vas descobrint que la cuina tradicional es basa en la pura subsistència i no dóna lloc a gaires floritures. Patates, porc i peix conservat de diverses maneres (fumat, salat, hipercongelat) són els fonaments dels àpats bàltics. També hi ha la sopa de remolatxa amb nata agra, que m’asseguren que és molt diferent de la que preparen a Rússia, però no posaria les mans al foc. Quan volen servir-la com al súmmum de la sofisticació, hi afegeixen una costella de porc i una patata bullida.

Més d’una vegada m’he preguntat com serien les nostres menges, si no haguéssim descobert Amèrica. Algú pot concebre la dieta mediterrània sense el tomàquet? I la cuina del nord d’Europa sense la patata? Amb franquesa, fins i tot els mediterranis ho passaríem malament sense les patates.

Entre les especialitats locals hi trobes embotits de bèsties que no són porcines i que deixen en el paladar el convenciment que no estaven destinades a ser carn de xarcuteria. Els botifarrons barregen la sang amb grans d’algun cereal, incapaços de competir ni amb l’arròs ni amb la gustosa ceba de casa nostra. Els “cepelinai” lituans són zepelins de patata flonja amb un interior de carn picada. Els “pelmeņi” letons són raviolis servits a pes, acompanyats de salses dubtoses, en alguns establiments barats de Riga. Ideals per prendre en sortir de la discoteca.

En definitiva, si vols menjar bé aquí, és preferible escollir un restaurant italià o francès de confiança. Un sushi o un thai tampoc serien decisions precipitades. “Villa Ammende” a Pärtu potser no va assolir les expectatives, però va ser una opció decent. El restaurant del “top” Bergs Hotel a Riga, amb el seu disseny ultra-galàctic i el seu discurs sobre “slow food”, podria sonar a xerrameca buida, però el seu sopar senzill d’amanida i bistec esdevé el moment d’eufòria gustativa més important de les vacances.

En canvi cal fugir com de la pólvora dels passa-volants amb pretensions, cas del “Moka” de Tartu, on em van servir el deliri que il·lustra l’apunt. Si la memòria no m’enganya, al fantasiós plat hi figuraven d’esquerra a dreta: una fulla d’alfàbrega, un tall de braç de gitano farcit de surimi, tomàquets cherry escaldats, esferes de patata bullida, musclos amb crema de llet, pebrot escalivat, succedani de caviar negre, un cranc de riu, un tall de salmó, trossos de calamar i una petxina, on es barrejaven, contra natura, carn de la cua d’un bou, més salmó, succedani de caviar vermell, maionesa i una farina torrada que podria ser de blat de moro. Ah, i una altra fulla d’alfàbrega. “Somni rosa” es deia la composició. O potser “Fascinació malva”. No em feu cas.

12 comentaris:

  1. Amés que et fan un menú degustació... És que viatgeu i no sabeu anar pel món!

    ResponElimina
  2. En todas partes hay platos deliciosos por descubrir. Toda esa gente que dice que fuera de su pueblo no saben cocinar, me hace una gracia...

    Y que sepas que por tu culpa empiezo el día con hambre... ¡así no hay quien haga dieta!

    ResponElimina
  3. Galde, potser és que el món no sap anar amb nosaltres.

    ResponElimina
  4. Sufur, hay pueblos y pueblos, y no son esos nórdicos los más imaginativos.

    ResponElimina
  5. el problema es que estem molt ben acostumats amb la nostre cuina....i trobar alguna cosa decent ens costa un munt

    ResponElimina
  6. Quan vam ser a Finlàndia, m'esperava menjar malament: i he de dir que vaig gaudir molt. És clar que els a mi els fumats m'agraden molt. I el ren al nord i l'ant al sud... ja se'm fa la boca aigua només de recordar-ho.

    ResponElimina
  7. Per un instant, fins a l'últim paràgraf, havia pensat: aquest home s'ha begut l'enteniment. Perquè la "cosa" de la fotografia m'ha fet passar la gana automàticament. I, de ben segur, que hi deu haver cases on es menja "d'allà però com cal", però en això de la restauració em temo que el pitjor que poden fer pel nord és intentar imitar el sud.

    Què faríem per l'estranger de fora sense els italians i els japonesos? Ai!

    ResponElimina
  8. Garbí, a mi no em molesta explorar noves possibilitats, però on no n'hi ha, no n'hi ha.

    ResponElimina
  9. Ferran, a mi també m'agraden molt els fumats, però no per esmorzar, dinar i sopar.

    ResponElimina
  10. Sí, Clídice, als japonesos es menja "com a casa".

    ResponElimina
  11. Alau, et vas poder acabar aquest collage? Això no entra ni pels ulls. I aquesta base brillant, és de plàstic?
    Sense patates, estaríem ben servits de llegums i ben inflats, també. Visca la senyora patata i el tiet tomàtiga!

    ResponElimina
  12. No, Kalamar, no m'ho vaig poder acabar. I l'esmalt vermell de la base no era comestible.

    ResponElimina