dimecres, 16 de novembre de 2016

A dieta de dietari


El prematurament desaparegut Miquel Pairolí (Quart, 1955 - 2011) passa per ser un dels memorialistes més reputats de la literatura catalana recent. Curiós per familiaritzar-me amb la seva obra, em vaig firar a la meva biblioteca de capçalera «Octubre» (Acontravent, 2010), títol que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries, 2011. El llibre simula ser el dietari de tot un cicle anual, des d’un novembre al següent (i no em pregunteu el perquè del títol), encara que algunes entrades semblen esdevenir-se el 2005 i d’altres el 2008.

I sí, constato que el material és sòlid, que Pairolí escriu amb claredat i concisió, amb domini de la llengua i elegant simplicitat. Se li endevina l’admiració per Josep Pla, amb el que comparteix temàtiques i geografia, tot i que li manquen aquelles espurnes d’expressió genialoide que tenia el de Llofriu.

En quant els assumptes que tracta, són tots aquells que caldria esperar d’un senyor civilitzat, prudent i del tot previsible: ciutats evocades (Venècia i Lisboa), músiques viscudes («La Creació» de Haydn i la Sisena de Txaikovski), comentari de text (Henry James, Lampedusa i Franz Kafka). Fins i tot quan menciona un episodi vagament íntim, l’erotisme n’és del tot absent.

A «Octubre» no falten, és clar, clàssics perennes de la prosa catalana d’autoficció confessional, que es podrien resumir sota l’epígraf «l’autor mira per la finestra i ens ho explica». Així podrem llegir descripcions detallades del cel, el vent, els aromes i els núvols en diverses èpoques de l’any, catalogació del plomatge dels ocells que campen per la prada del costat de casa, adjectivacions entorn de paisatges empordanesos, relat gastronòmic d’un àpat d’aniversari o fins i tot la crònica d’un funeral.

De tot això en Pairolí en fa un bon ús literari, però ni remotament sorprèn. Rarament aporta observacions de més calat i el que predomina és l’acceptació mansoia del cicle anual de les estacions.
Sobre l’ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d’una pineda a l’altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L’home que pescava s’ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s’enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l’avorriment, i es grata l’esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L’onatge ha revifat una mica i deixa un fil d’escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s’escola amb indiferència i quietud.
És un tipus de literatura que es consumeix amb facilitat i fins i tot amb fruïció, no ho negaré; però que, si volem que sobrevisqui a l’arquetip i a la sospita de naftalina, caldrà exigir als dietaristes catalans futurs una renovació total del fons d’armari pel que fa a temes i escenaris.

Cap comentari:

Publica un comentari