Encara que l’escàndol fa anys que s’arrossega, haurem de sentir durant molt de temps històries d’abusos de poder sexistes en entorns laborals i acadèmics. Sense haver d’anar més lluny, aquesta setmana ha esclatat la notícia del comportament humiliant i despòtic d’alguns professors de l’Institut del Teatre de Barcelona, un comportament que d’una manera o d’una altra era conegut per tothom, tant alumnes com professors. També ahir publicava Tina Vallès un article imprescindible on detallava diversos comportaments discriminatoris que havia hagut de patir en l’exercici de la seva professió de traductora, editora i escriptora, tot reconeixent que havia tingut sort per no haver-se trobat amb cap experiència denunciable davant la llei.
S’afegeix a aquest debat la pel·lícula «The Assistant» (2019) de la documentalista australiana Kitty Green que s’acaba d’estrenar a Filmin. El film se centra en una jornada laboral de la jove Jane en una productora cinematogràfica del centre de Manhattan. Jane, que viu als afores i ha de matinar per arribar la primera a l’oficina, s’ha d’ocupar de les feines més ingrates en la seva qualitat d’empleada de recent incorporació: fer i repartir fotocòpies, anar a buscar esmorzars, endreçar els despatxos quan s’acaba una reunió o atendre les trucades més compromeses que ningú no vol respondre.
Green mostra aquest entorn laboral encapsulat opressivament, amb una llum somorta i una contínua remor de fons, com si tothom estigués murmurant d’amagat. Els despatxos són contemplats des del llindar o més ençà, vistos parcialment, amb una buidor que sembla enganyosa. És una visió gèlidament infernal, empitjorada per una relació entre els companys que no podria ser més insolidària i distant (reconec que tal manca de cordialitat seria difícil trobar-la aquí). I de mica en mica, mentre passen les hores ocupades en tasques sense ànima, Jane va adonant-se —pels comentaris atrapats al vol i per la particular agenda del seu cap— que darrera d’algunes d’aquestes portes tancades s’estan produint abusos sexuals coneguts per tothom. Intentarà posar-hi remei, però la seva capacitat de maniobra es revelarà limitada.
El to (tret d’uns primers plans de la protagonista) és minimalista: no hi ha res explícit, res no es mostra i fins i tot el cap abusador és una figura invisible de la qual només sentim la veu. El film funciona doncs pel contrast entre el que es veu i el que es suggereix, una tensió insuportable ancorada en el gran treball de Julia Garner. Garner, que ja ens havia admirat a «Ozark», aquí empra recursos més interioritzats, però capaços de suportar perfectament el pes de la pel·lícula.
Potser els ajustats 88 minuts de «The Assistant» li semblaran tediosos a algú, encara que fins i tot els seus moments d’aparent inacció continguin detalls significatius. La meva principal reticència envers el film és que, sense necessitat de donar noms, tingui tanta similitud amb el cas Harvey Weinstein. Potser el negoci de la producció cinematogràfica té uns característiques massa específiques i els seus vicis resulten per tant menys universals. En tot cas estem parlant d’una obra de visió clara i molt vàlida a l’hora de prosseguir el debat.
Darse cuenta de los comportamientos sexistas y degradantes es el primer paso para tomar cartas en el asunto. No es fácil ser mujer.
ResponEliminaI sembla que als homes encara ens costa entendre-ho.
Elimina