Les dones de cinquanta anys

En la visió clàssica de la feminitat, quan la dona arribava a la cinquantena, tota la feina que s’esperava d’ella quedava necessàriament enrere i un cop acomplertes les seves funcions reproductives i aglutinadores del nucli familiar, no li quedava més que anar morint amb discreció sota l’empara tutelar d’algun mascle amb dret de parentiu. Ho il·lustren molt bé un parell d’estampes clàssiques, titulades respectivament «Les âges de l’homme» i «Les âges de la femme», que escenifiquen peripècies vitals quasi totalment contraposades. Mentre que l’home només apareix acompanyat de la dona als 20 (quan festeja) i als 30 (quan procrea); la dona, tret de la infantesa, sempre existeix en relació als altres, sigui com a festejada, com a jove mare, com a sogra, com a àvia, com a mainadera dels nets o com a destinatària de la pietat filial.

Tot això no m’ho invento; m’ho ha ensenyat una pel·lícula de l’actriu i cineasta Blandine Lenoir, que es titula «Aurore» («50 primaveras» és el vulgar títol en castellà), i que intenta fer una mica de justícia a les dones que arriben a la cinquantena en ple segle XXI. L’Aurore del títol la interpreta la prodigiosa i polifacètica Agnès Jaoui —actriu, guionista, directora i cantant; monument vivent del cinema francès—, aquí ocupada per les desgràcies pròpies de l’edat: des dels fogots de la menopausa, fins les dubtoses prestacions eròtiques dels companys coetanis, passant pels repetits errors de les filles.

Per a bé o per a mal, el guió intenta deixar els personatges en llibertat, i tret d’algunes coincidències improbables, tot flueix amb naturalitat i la mínima dosi d’artificis. En un món ideal hi hauria lloc per millorar la trama; però l’intent resulta inútil davant de la presència carnal i tan humana de la Jaoui. Cada segon que ella ocupa la pantalla és un regal per l’espectador. I un argument per a la defensa: les dones de cinquanta anys tot just eclosionen i floreixen, com no ho havien fet mai abans en la Història de la Humanitat.

On connait la chanson.