L’escola de la vida

Londres, 1961, les restriccions i les grisors de la postguerra encara cuegen en una societat que mai no s’ha caracteritzat especialment pel seu hedonisme. Jenny, una noia de 16 anys, bonica, intel·ligent i esnob, com ho deuen ser totes les noies brillants de la seva edat, es prepara pels exàmens d’entrada a Oxford, mentre somia en una vida bohèmia (versió existencialista) als cafès de la “Rive Gauche”. Jenny coneix un home atractiu que la sedueix pel seu carisma cosmopolita i la possibilitat d’una vida plena d’art, viatges, diversió i bellesa. Caldrà prendre una decisió entre la cultura de l’esforç i la mediocritat de classe mitja en la qual ha viscut tota la vida o un “modus vivendi” de satisfaccions immediates i dubtós fons moral. Enfrontada al primer dilema important de la seva existència, prendrà el camí equivocat, però per això mateix assolirà una nova maduresa. Precisament el tipus d’educació que no se sol impartir a l’escola.

La directora danesa Lone Scherfig, de la qual ja coneixia les seves excel·lents “Italià per a principiants” i “Wilbur es vol suïcidar”, dos brillants exercicis que barrejaven amb mestratge la tragèdia amb la comèdia, presenta en el seu darrer film “An education” un material bastant més convencional. La història es basa en un text autobiogràfic de la periodista Lynn Barber que l’amic Nick Hornby ha convertit en guió. Per la meva sinopsi inicial, ja es veu que el que s’explica és una típica història de formació amb un final del tot previsible, el que no impedeix que el film es contempli amb gran interès i fins i tot plaer.

Són nombrosos els factors que contribueixen a fer agradable l’experiència començant per l’atractiva estètica d’època, on l’austeritat britànica contrasta amb la disbauxa nocturna d’un Londres que aviat seria “swinging” i París apareix com una postal per on passeja Juliette Greco. El guió de Hornby m’ha semblat bo, perquè deixa que cadascun dels personatges defensi les seves raons i no esdevinguin meres siluetes morals. Fins i tot el llop amb pell de xai que sedueix Jenny, té un rerefons patètic que l’humanitza. I el fet que la protagonista sigui una persona intel·ligent, capaç de justificar els seus errors, fa que el seu fracàs sigui doblement interessant.

Òbviament la pel·lícula pertany a Jenny, i la relativament desconeguda Carey Mulligan està brillant en el paper. Encara que tenia 22 anys quan la va rodar, resulta creïble com a adolescent, i la seva bellesa il·lumina d’autenticitat i emoció tot el decurs del film. No sorprèn que la seva interpretació fos guardonada amb múltiples premis (BAFTA, British Independent Film, National Board of Review) ni que estigués nominada a l’Òscar.

Cal rendir-se una vegada més a l’eficàcia de l’escola d’interpretació britànica que fa de cadascun dels personatges un model de credibilitat. Alfred Molina broda un pare de relliscós comportament, que pràcticament empeny la seva filla a la gola del llop, mentre Cara Seymour, la mare, sense pràcticament obrir la boca és una mestra de l’eloqüència gestual. Olivia Williams, a qui vam veure fa poc més d'una setmana com a transsumpte de Cherie Blair, continua demostrant ser una actriu molt intel·ligent i, fins i tot, Rosamund Pike dóna calidesa a un paper de rossa espavilada i amb poques llums que fàcilment podria caure en el tòpic. Peter Sarsgaard, l’astut seductor, és l’únic americà de la troupe i el millor elogi que es pot fer de la seva actuació és que sembla britànic. Ah, i surt l’Emma Thompson, que també ho fa tant bé com sol.

En resum, una pel·lícula que, tot i amagar tramposament els aspectes més sòrdids de la història, té emoció i (com diria la protagonista) “charme”.

El senyor Miró comet adulteri (i 2)

D’acord, escollim Cecília, s’ha dit. Caldrà trobar el moment, millor que sigui un d’aquells dies que el treball s’allarga fora d’hores. Ens hi aproximarem en un lloc propici, davant de la màquina del cafè o al quarto de la fotocopiadora, intercanviarem algunes nicieses, fins que poc a poc ens endinsarem en qüestions més íntimes. No preveu una victòria fàcil, caldrà cautela, ella podria espantar-se davant d’una brusquedat. El procés pot ser llarg i problemàtic: trobades en cafès discrets, mitges mentides, “arriba un moment que el matrimoni perd tot el sentit”, “la meva dóna m’ha deixat d’entendre”, “ja no em fa cas”, fer-la entendrir amb les seves misèries, fins que ella li posi una mà sobre la seva per donar-li consol. El senyor Miró es fatiga pensant en tots aquests treballs, fa una el·lipsi i assumeix que ella ha cedit per fi.

A continuació s’imposa un encontre carnal, que tampoc és qüestió de fer les coses a mitges i quedar-se amb un mer pecat de pensament. No sap si Cecília, ran de la separació, viu sola o ha tornat a casa dels pares, i encara si viu sola, serà d’aquell tipus de dones que t’obren la porta de casa a la primera ocasió d’intimitat? Hauran de buscar un hotel? I quin tipus d’hotel? Ha de ser un lloc digne, confortable, amb un plus de disseny, la mena de detalls que realcen una primera vegada. Però ell, d’hotels a Barcelona no en coneix cap, per què n’hauria de conèixer si ja té casa seva? Se n’haurà d’informar per internet, seria impensable demanar consell a ningú, la seva empresa no vol testimonis.

Passa ràpid pel moment del sexe, l’incomoda pensar-hi ara. Posem que va bé. I llavors? Ben mirat, seria preferible que, un cop al llit, descobrissin la seva incompatibilitat sexual, que ella no arribés a l’orgasme, que volgués fer marxa enrere al darrer moment, que ell patís una impotència nerviosa… Qualsevol petit desastre que justifiqués la fi de la història.

Perquè, si l’encontre és un èxit i queden amb ganes de repetir, serà necessari trobar nous moments, inventar noves coartades, canviar d’hotel per evitar la rutina (o ella li obrirà les portes del seu pis? li donarà una còpia de les claus?). I sempre amb la por de ser descoberts per algun conegut que passava, per una mentida que fa aigües, una possibilitat que s’incrementarà amb els dies. I si s’enamoren de debò? O ell s’enamora? O es ella la que ho fa? Si perden el cap l’un o l’altre, o tots dos alhora, les conseqüències poden ser terribles: l’odi de Natàlia, el menyspreu dels fills, el divorci, la pèrdua de la casa i de l’apartament, el rebuig de bona part de la família, els comentaris sorneguers a la feina… Sense oblidar la incògnita de l’exmarit. Qui li diu que no serà un psicòpata gelós i venjatiu?

Davant de tot aquest gavadal de calamitats que li ve al damunt, el senyor Miró comença a tremolar violentament. Només mig recupera el capteniment quan sent la clau que gira a la porta del pis.

—Què hi fas a les fosques? —pregunta Natàlia, tot encenent el llum—. Tant tard fent migdiada?

El senyor Miró s’alça, procura ocultar el seu trasbals i fa un petó que vol molt dolç als llavis de Natàlia.

—Com és que has trigat tant?

—Tant? Són tot just les vuit, hi ha dies que arribo més tard, no sé perquè t’estranyes. Fas mala cara, et trobes bé? Potser és que tens gana. Per això m’has trobat a faltar. Tranquil ara m’hi poso amb el sopar. Et vindrà de gust un trinxat de col i patata? I és clar que sí, quan m’has dit que no a un trinxadet fet com a tu t’agrada?

El senyor Miró comet adulteri (1)

Després de contemplar a l’hora de la sobretaula una pel·lícula amb la Kristin Scott-Thomas, el senyor Miró s’adona que ha complert 50 anys i mai no ha comès adulteri.

Fins el moment, el senyor Miró s’havia cregut propietari d’una vida raonablement feliç: durant la seva joventut va fer una mica el boig, va picar per aquí i per allà, va tenir un parell de xicotes de poca durada i ara fa 22 anys que és casat amb la Natàlia, té dos fills gairebé autònoms dels que no té més queixa que la que es deriva de la seva joventut, una casa de propietat, una feina que, si no és apassionant, li permet almenys viure sense ofecs. El senyor Miró es canvia el cotxe cada cinc o sis anys, fa poc ha fet reformar la cuina i la seva darrera joguina és una pantalla plana de 48 polzades que li permetrà no acostar-se mai més a una sala de cinema. També coneix una mica de món: amb la muller han estat a Venècia, a Londres, a París i recentment van fer un safari lleugerament desastrós a Tanzània. Reconeix, però, que on es troba millor és a l’apartament que tenen a Torredembarra. Sí, és pot afirmar que ha dut una vida plena i satisfactòria, però ara es pregunta si no haurà estat en excés convencional i s’haurà perdut alguna experiència interessant per culpa del seu conformisme. No deu ser casual que tradicionalment hom es refereixi a l’adulteri com “tenir una aventura”. Ell no ha estat mai gaire aventurer, un fet que de vegades l’avergonyeix sense saber-ne el perquè. En tot cas, es troba en la edat ideal per cometre’l; segons ha sentit dir, a la cinquantena molts homes perden el cap per ballarines 30 anys més joves. Si s’espera una mica més, als ulls de la societat semblarà un vell verd, cosa que l’horroritza.

Com que el senyor Miró és metòdic i li agrada fer les coses bé, se’n va a l’estudi i llegeix al diccionari la definició d’adulteri. “Violació de la fidelitat conjugal”. Res més. Sembla senzill. Tècnicament, seria suficient anar un dia a un prostíbul i pagar una maturranga i amb això ja hauria complert. Però, tot i que està segur que hi ha professionals molt competents, de físic no necessàriament vulgar i fins i tot de tracte agradable, la sordidesa mercantil de la idea el fa recular. No, cal que sigui una història més natural i, si pot ser, amb un puntet romàntic, aquell clic d’atracció que sorgeix entre dues persones i que, no se sap com, els aboca l’un en braços de l’altre.

Ja posat a la feina, veu que li falta l’ingredient principal, cal trobar una dona. Té clar que a la seva edat i en les seves circumstàncies, no ho té fàcil. No s’imagina esmunyint-se d’amagat en discoteques, clubs de solters o sales de ball que són l’antesala del geriàtric. Descarta amb una esgarrifança fer prospeccions al cercle familiar o entre les amigues de la Natàlia, àmbits on les estratègies d’ocultació podrien ser força complicades. Pensa llavors en les noies del despatx.

El catàleg és ampli i no pot negar que hi ha per tots els gustos. D’entrada deixa fora la Maria Montserrat, la Cori i la Mercè. Si ha d’enganyar la Natàlia, que sigui amb una dona més jove, aquestes són les regles. Ben mirat, la Maria Montserrat, tot i que li cau molt bé, deu d’estar a punt de jubilar-se. Per un cop que comet adulteri, ha de picar més alt. La Verònica i la Maite les troba massa joves, són de l’edat de la seva filla o poc més, deuen de tenir al seu abast un munt de nois amb la testosterona ben posada, més que suficient per mantenir-les satisfetes. A més, no es creu amb prou energia per aguantar la seva idea de diversió, on té entès que hi intervenen substàncies psicotròpiques, nits en blanc de ball frenètic, esmorzars en cafès macrobiòtics, i caps de setmana low-cost a Berlín.

Per eliminació li han quedat tres candidates. La bleda de la Rosi, poc atractiva, i amb una conversa que va plena de les anades i vingudes del seu estimat maridet. L’esquerpa i misteriosa Irene no pot negar que té un punt d’atractiu, però no sembla d’accés fàcil. Algú, potser en Jordi, li va insinuar que és lesbiana. El senyor Miró no es veu amb cor ni ganes d’emprendre tasca tan heroica com la de canviar les tendències sexuals de ningú. I llavors hi ha la callada i eficient Cecília.

Cecília i adulteri semblen dos conceptes antitètics, però quan més voltes hi dóna, més sentit té. Ara que hi pensa, creu recordar que la Cecília és una dona separada. Per la seva timidesa no és fàcil que trobi un nou company d’avui per demà. De sobte li ve a la memòria un dia que es van quedar treballant fins tard, només ella i ell al despatx. Darrera dels finestrals de l’oficina s’escenificà un crepuscle espectacular, amb núvols, llum indirecta i colors de Hollywood, i ella, que minuts abans, s’havia tret les sabates, s’apropà als vidres i digué simplement, “No et sembla preciós?” El senyor Miró no recorda com era de vermell el crepuscle, però no ha oblidat els seus peus descalços entelats per unes mitges de color tabac. Torna a veure els seus talons enfosquits, el genoll esquerre recolzat a l’ampit de la finestra. S’imagina la cara de Cecília i els seus ulls somiadors. Una dóna més atractiva del que ella mateixa es pensa, una manca d’autoestima que li podria fer les coses més fàcils. El senyor Miró nota un estremiment a l’entrecuix.

(........)

17 anys

Agraït haurà d’estar en Marc Cerdó a El Llibreter per la concessió del premi “Exhaurim-lo!” a la seva novel·la “Males companyies” (Club Editor, 2010). Em consta que ran d’aquesta proposta un mínim de dos lectors vam acceptar la seva invitació i vam comprar la novel·la el passat dia de Sant Jordi. Potser sembla poca cosa, però en el nostre migrat mercat, tot suma.

M’he llegit fluidament les seves 180 pàgines en tres o quatre sessions, el ritme és ràpid i el seu llenguatge no m’ha ofert cap dificultat, però he assolit el final del llibre amb una certa frustració, potser perquè no hi he arribat a connectar. Intentaré explicar-me.

“Males companyies” és el relat en primera persona d’un noi de disset anys que viu en un poble prop de Pollença. De la seva vida no sabem més que alguns detalls que ens revela esporàdicament, al seu caprici: viu amb els pares i els avis, té una xicota, té un amic, participa en alguna “rave”, no s’entén amb el pare, de tant en tant comet alguna maldat gratuïta... A l’inici de la novel·la el narrador declara el seu propòsit de fugir de casa, però abans està decidit a fer-ne una de grossa. Mai no explica els seus motius, potser no en té i es limita a actuar, ell contra el món. Aquesta amoralitat de Joan, el protagonista, ha suscitat comparacions amb les figures centrals de “L’estranger” de Camus o “El guardià en el camp de sègol” de Salinger. No em sembla desencaminat com a tret descriptiu, tot i que no és una dada que es pugui prendre en un sentit qualitatiu.

Trobo a “Males companyies” una estructura disjunta, fragmentària, on de vegades perdo la il·lació. És possible que es tracti d’una decisió estilística que vulgui comunicar urgència i aspror; en tot cas, l’autor no té intenció de ser “còmode” pel lector. Encara així, no he sabut descobrir la coherència en l’aplicació d’aquests recursos. Fins i tot el narrador manca d’una veu coherent, de vegades col·loquial, de vegades quasi lírica. No sé si és un estirabot, però sorprèn que un noi d’un mitjà rural que fins al moment no ha mostrat especials inclinacions intel·lectuals, sigui capaç d’identificar els títols i els autors de quatre estampes japoneses que acaba de descobrir en una habitació.

Un dels comentaris que més he llegit a propòsit de la novel·la, es refereix a la seva abundància de “diccionarismes”, és a dir, paraules que ens obliguen a interrompre la lectura per anar a consultar el diccionari. No crec que n’hi hagi per tant. Cerdó va néixer a Pollença l’any 1974, però des del 92 viu i treballa com a professor de català a Barcelona. Per voluntat explícita ha evitat tant l’estàndard com el dialectalisme balear i el resultat és una llengua híbrida completament seva, mèrit que cal aplaudir. Si algú s’ennuega amb la seva lectura, més que a l’autor, caldria culpar a la nostra proverbial mandra per explorar les geografies de la nostra llengua.

“Males companyies” ha estat, en general, molt ben tractada a la catosfera. Em pregunto si, en part, no ha estat com inconscient homenatge a la mare d’en Marc, l’escriptora i estimada blocaire Xesca Ensenyat, desapareguda ara farà un any. Sigui com sigui, el que m’ha quedat és una sensació d’arbitrarietat, d’episodis encadenats sense més propòsit que el de fer avançar la trama. Potser sí que totes les grans històries ja han estat comptades i que, si no vols repetir-les, estàs condemnat a enfilar fets dispersos. Potser sí que aquesta manera de procedir ofereix un reflex més fidel del món que la narrativa clàssica. Però no em satisfà. I tanmateix, no sé perquè, em sento una mica culpable que el llibre no m’hagi agradat.

Ens havíem estimat tant!

No sovintejo el gènere necrològic, perquè trobo de millor gust parlar bé de la gent quan encara és en actiu, que ja se sap que la mort, gran igualadora, dóna llustre a les pitjors reputacions. De vegades, però, el traspàs serveix com a toc d’atenció sobre figures invisibles o oblidades que han tingut, malgrat tot, gran influència en les nostres vides, com és el cas d’aquest Furio Scarpelli que va morir a Roma el passat 28 d’abril. No, el nom segurament no us dirà gran cosa, però ja hi arribarem.

En una època no tan remota i de més aviat poques alegries, el cinema italià ens havia fet molta companyia. Lluny dels escapismes tan ben facturats com irreals del cinema americà, podíem trobar en les seves pel·lícules gent que vivia i sentia de forma molt similar a la nostra, una gent que rarament reconeixíem a les pel·lícules fetes des del règim autocràtic que ens tocà viure. No estàvem sols, la supervivència en temps de posguerra, el negoci de la viu-viu, podia ser un objectiu universal. I la vida d’aquestes famílies, que no semblaven tan diferents de la nostra, ens era explicada sovint en to de comèdia, una comèdia però que no defugia la realitat ni algunes de les seves amargors.

Doncs bé, Furio Scarpelli fou un dels més importants guionistes de la història del cinema italià i, per tant, el responsable de moltes de les felicitats que ens proporcionà. Sol o en tàndem amb Age (Agenore Crocce, 1919-2005) va treballar des de l’any 1949 fins pràcticament el moment de la seva mort als 90 anys. No és d’estranyar que se’l considerés un veritable patriarca dins de la professió.

En una prolífica carrera de més de 60 anys lògicament hi ha de tot, fins i tot una pila de pel·lícules alimentícies amb Totó, però si ens cenyim als grans directors, cal treure’s el barret. Amb Mario Monicelli (als seus 94 anys, una altra llegenda viva del cinema italià) va col·laborar a “La grande guerra” (1959), “L’armata Brancaleone” (1966) i “Romanzo popolare” (1974). Les dues primeres són considerades obres mestres del cinema d’antiherois. Amb Pietro Germi va firmar “Sedotta e abbandonatta” (1964) i “Signore & signori” (1966), dos autèntics hits de la comèdia italiana dels anys 60, que al nostre país també gaudiren de molt èxit popular. Amb Dino Risi va fer “I mostri” (1963), comèdia de sketchs amb Vittorio Gassman i Ugo Tognazzi (vegeu foto). I amb Luigi Comencini “Tutti a casa” (1960), una magistral mirada tragicòmica a la Segona Guerra Mundial des d’uns ulls italians. I encara amb Sergio Leone “Il buono, il brutto, il cattivo” (1966), o sigui “El bueno, el feo y el malo”, que tampoc són bromes.

Però fou amb Ettore Scola amb qui la col·laboració va ser més fructífera. Llegiu si no: “C’eravamo tanto amati” (1974), “La terrazza” (1980), “Maccheroni” (1985), “La famiglia” (1987), “Il viaggio di Capitan Fracassa” (1990), “La cena” (1998), “Concorrenza sleale” (2001)… I encara cal afegir l’exotisme de “Il postino” (1994) de Michael Radford, conegut entre nosaltres com “El carter i Pablo Neruda”.

Però, amb tot aquest historial a les espatlles, Furio Scarpelli mereixeria també l’adoració perpetua si només hagués firmat un guió a la seva vida, sempre que aquest guió fos el de “I soliti ignoti” (Mario Monicelli, 1958). La pel·lícula, coneguda entre nosaltres com a “Rufufú”, és una de les comèdies més entendridores, amargues i perdurables de les que tinc notícia. Mastroianni, Gassman, Totó, Renato Salvatori, Claudia Cardinale i els desconeguts, però encara més memorables, Carlo Pisacane i Tiberio Murgia. Sí, el cop del segle també pot ser un plat de pasta amb cigrons.

Mira, Furio, excusa’m el tuteig, crec que pots descansar en pau. I moltes, moltes gràcies per tot!

Imatges d’Alícia: Mervyn Peake

Una il·lustració de l'Illa del Tresor, com a aperitiu.

Per si algú ho dubtava, Alícia encara viu aquí. I ho farà mentre trobi companyia tan interessant com la de Mervyn Peake, novel·lista, poeta propens al “nonsense” i il·lustrador nascut el 1911 i mort prematurament el 1968. Al Regne Unit la seva reputació està perfectament assegurada, especialment a partir de la seva mort (ja passa). Al nostre país em temo que és molt menys conegut, tot i que té els seus llibres principals editats a Minotauro.

De l’obra literària de Peake, segurament el seu llegat més perdurable serà la trilogia entorn del castell de Gormenghast formada per “Titus Groan”(1946), “Gormenghast”(1950) i “Titus Alone”(1959). Tot i que l’autor era contemporani de Tolkien i que els llibres s’adscriuen al gènere fantàstic, en ells no es produeixen fenòmens sobrenaturals, ni hi apareixen éssers de races imaginàries. El cicle, que en principi havia de constar de més títols i que va ser estroncat per la desaparició de l’autor, se centra en la vida al solipsista castell de Gormenghast, una mena d’univers autònom perdut en el no res, on la família reial conviu amb una nodrida cort carregada de rituals i d’intrigues.

Tweedledee i Tweedledum, "amigos para siempre".

Confesso no haver-los llegit, em guio només pel que altres diuen, però aquest castell que sembla un epígon del de Kafka i la confessada admiració de Peake per Dickens i Stevenson, em fan pensar que segurament m’interessarà aquesta trilogia. Si algú en sap més, si us plau que m'ho digui.

El missatger de la reina de cors.

Però Peake va iniciar la seva carrera com a pintor i aviat va gaudir d’una excel·lent reputació que li permetria durant els anys 40 i 50 il·lustrar alguns dels seus autors favorits. Així podem gaudir de les seves meravelloses interpretacions de “L’illa del tresor” i el “Dr Jekyll” de Stevenson, d’”El Casalot” de Dickens, dels Contes dels Germans Grimm i (aquí és on volia arribar) del primer llibre d’Alícia i de “La caça de l’Snark”.

La Morsa i el Fuster (o Bouvard i Pécuchet)

No sé si la menció conjunta de Carroll, Dickens i Stevenson (tres dels meus déus tutelars) m’ha obnubilat, però trobo aquests dibuixos superiors!

El barretaire foll i la llebre, per si calia dir-ho.

A través del mirall.

Party time!

Escena no gaire identificada del Snark. Espero que no sigui el Boojum!

Aquest sí, és el Campaner.

Llull com a excusa

Palindròmic universal

Això de les desvirtualitzacions és altament addictiu i, quan comences, ja no tens aturador. Fins i tot se m’ha acudit la boja idea d’exercir de paparazzo i començar a escriure una mena de “¡Hola!” catosfèric, on explicaria qui posa banyes a qui. De moment m’he fet una llista de tots els integrants de la catosfera per poder-los anar ratllant a mesura que els vagi coneixent en format analògic. Per això, quan mitjançant la meva xarxa de confidents em vaig assabentar que es preparava una reunió d’alguns dels més conspicus autors de blocs bibliòfils a la Central, allà hi vaig anar de pet. He dit la Central, perquè així l’anomenàvem quan hi vaig estudiar; ara crec que se n’ha de dir Edifici Històric de la UB, cosa que em fa sentir una mica més vell.

Dels assistents només coneixia al bibliòfil Galderich de Piscolabis Librorum, així que vaig gaudir de l’oportunitat de materialitzar al lexicògraf Puigmalet de Gazophylacium, al rei de les parèmies Victor Pàmies de Raons que rimen (entre molts d’altres) i al també bibliòfil Xavier Caballé de Diari d’un llibre vell. El motiu de la cimera era l’exposició “Ramon Llull i l’encontre de cultures” que es pot visitar al vestíbul de l’Edifici Històric fins el 25 de maig.

No us enganyaré, l’exposició (una col·lecció de plafons explicatius en català, castellà, francès i àrab, il·lustrats amb algunes reproduccions fotogràfiques) no deixa de ser una cosa correcteta. Però aquestes àligues bibliòfiles, a través de no sé quins misteriosos contactes, s’ho havien fet venir bé perquè el venerable director de la Biblioteca de Lletres ens donés una molt amable benvinguda institucional i posés a la nostra disposició a la fantàstica Isábena, qui ens va mostrar algunes edicions lul·lianes que s’exposen actualment a la biblioteca, coincidint amb l’exposició.

Però encara hi va haver més, perquè acompanyats d’Isábena vam poder penetrar a la Sala de Manuscrits. Per circumstàncies històriques, la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona, tot i no ser una biblioteca patrimonial, és dipositària dels fons bibliogràfics dels diversos convents espoliats ran de la desamortització de Mendizábal. Així, dins de les seves insuficients parets s’amaga un veritable tresor desconegut. Vam tenir l’oportunitat de veure i fins i tot tocar algun d’aquests exemplars, seleccionats personalment per la nostra guia. Manuscrits, incunables, velles edicions lul·lianes… Confesso que en aquest moment vaig actuar com a admirat convidat de pedra, envoltat de tants experts. Es parlà de vitel·la i de pergamí, de caplletres i cutters…

Em vaig quedar amb una idea interessant. Deia Isábena que la invenció de la impremta va significar, d’entrada, un avanç tecnològic que facilitava la reproducció mecànica, però que no alterà conceptualment la idea del que havia estat un llibre fins llavors. Per exemple, la portada del llibre tal com la coneixem no es va incorporar fins uns anys més tard. Algú dels presents va comentar amb perspicàcia que actualment passa una cosa similar amb els ebooks, que pretenen imitar el “comportament” dels llibres en paper, amb l’animació que simula el pas de pàgina, per exemple.

La cimera va prolongar-se entorn d’unes orxates (es nota que els bibliòfils no són de gaire sexe, drogues i rock & roll). Es va fer una mica de safareig blocaire, però com que els presents són homes seriosos i també gentils, la sang no va arribar mai al mar. La meva idea inicial d’escriure un “¡Hola!” va anar desdibuixant-se durant la tarda.