divendres, 7 de maig de 2010

L’escola de la vida


Londres, 1961, les restriccions i les grisors de la postguerra encara cuegen en una societat que mai no s’ha caracteritzat especialment pel seu hedonisme. Jenny, una noia de 16 anys, bonica, intel·ligent i esnob, com ho deuen ser totes les noies brillants de la seva edat, es prepara pels exàmens d’entrada a Oxford, mentre somia en una vida bohèmia (versió existencialista) als cafès de la “Rive Gauche”. Jenny coneix un home atractiu que la sedueix pel seu carisma cosmopolita i la possibilitat d’una vida plena d’art, viatges, diversió i bellesa. Caldrà prendre una decisió entre la cultura de l’esforç i la mediocritat de classe mitja en la qual ha viscut tota la vida o un “modus vivendi” de satisfaccions immediates i dubtós fons moral. Enfrontada al primer dilema important de la seva existència, prendrà el camí equivocat, però per això mateix assolirà una nova maduresa. Precisament el tipus d’educació que no se sol impartir a l’escola.

La directora danesa Lone Scherfig, de la qual ja coneixia les seves excel·lents “Italià per a principiants” i “Wilbur es vol suïcidar”, dos brillants exercicis que barrejaven amb mestratge la tragèdia amb la comèdia, presenta en el seu darrer film “An education” un material bastant més convencional. La història es basa en un text autobiogràfic de la periodista Lynn Barber que l’amic Nick Hornby ha convertit en guió. Per la meva sinopsi inicial, ja es veu que el que s’explica és una típica història de formació amb un final del tot previsible, el que no impedeix que el film es contempli amb gran interès i fins i tot plaer.

Són nombrosos els factors que contribueixen a fer agradable l’experiència començant per l’atractiva estètica d’època, on l’austeritat britànica contrasta amb la disbauxa nocturna d’un Londres que aviat seria “swinging” i París apareix com una postal per on passeja Juliette Greco. El guió de Hornby m’ha semblat bo, perquè deixa que cadascun dels personatges defensi les seves raons i no esdevinguin meres siluetes morals. Fins i tot el llop amb pell de xai que sedueix Jenny, té un rerefons patètic que l’humanitza. I el fet que la protagonista sigui una persona intel·ligent, capaç de justificar els seus errors, fa que el seu fracàs sigui doblement interessant.

Òbviament la pel·lícula pertany a Jenny, i la relativament desconeguda Carey Mulligan està brillant en el paper. Encara que tenia 22 anys quan la va rodar, resulta creïble com a adolescent, i la seva bellesa il·lumina d’autenticitat i emoció tot el decurs del film. No sorprèn que la seva interpretació fos guardonada amb múltiples premis (BAFTA, British Independent Film, National Board of Review) ni que estigués nominada a l’Òscar.

Cal rendir-se una vegada més a l’eficàcia de l’escola d’interpretació britànica que fa de cadascun dels personatges un model de credibilitat. Alfred Molina broda un pare de relliscós comportament, que pràcticament empeny la seva filla a la gola del llop, mentre Cara Seymour, la mare, sense pràcticament obrir la boca és una mestra de l’eloqüència gestual. Olivia Williams, a qui vam veure fa poc més d'una setmana com a transsumpte de Cherie Blair, continua demostrant ser una actriu molt intel·ligent i, fins i tot, Rosamund Pike dóna calidesa a un paper de rossa espavilada i amb poques llums que fàcilment podria caure en el tòpic. Peter Sarsgaard, l’astut seductor, és l’únic americà de la troupe i el millor elogi que es pot fer de la seva actuació és que sembla britànic. Ah, i surt l’Emma Thompson, que també ho fa tant bé com sol.

En resum, una pel·lícula que, tot i amagar tramposament els aspectes més sòrdids de la història, té emoció i (com diria la protagonista) “charme”.

17 comentaris:

  1. Darrerament aquest tema ha aparegut a la pantalla uns quants cops, i sota diverses formes i enfocaments. Caldria saber perquè (la forma més edulcorada i prescindible és "Perdona si te llamo amor").
    Sobre "Wilbur", em va semblar una bona proposta, però amb alguna cosa que feia pensar en un "quiero y no puedo". Com una mena d'esborrany per a una cosa millor, ja que la llavor hi és.
    Ho apunto.

    ResponElimina
  2. La història prové de la realitat i d'un relat autobiogràfic i esplèndid de Lynn Barber -crec que es pot llegir en algun lloc de la xarxa- i la realitat, com sol passar i comentes, sempre és força més sòrdida. Amb un to més profund de 'free cinema' hauria sortit ben bé una altra cosa però he de dir que em va agradar força, també.

    ResponElimina
  3. http://en.wikipedia.org/wiki/Lynn_Barber

    ResponElimina
  4. Lluís, és un tema clàssic, el “bildungsroman” (i perdó la pedanteria). Segurament, tots podríem explicar el nostre pas a l’edat adulta.
    Wilbur estava bé, però em quedo amb “Italià per a principiants”.

    ResponElimina
  5. Júlia, vaig llegir que la Lynn Barber no va voler intervenir en la realització de la pel•lícula i després, quan la va veure a la pantalla, confessà que la va seguir amb molt d’interès, com si no sabés com acabaria. I gràcies per l’enllaç!

    ResponElimina
  6. molt bona ressenya! m'agrada que t'hagi agradat, així em queda més temps per altres coses ^^

    ResponElimina
  7. Clídice, m’agrada que t’agradi que m’hagi agradat.

    ResponElimina
  8. Al menys sé quina pel·lícula haig de veure en el propers dies. Crònica realista que no amaga els defectes però alhora ens la fa interessant.
    Gràcies Mr. Avalanche.

    ResponElimina
  9. Espero que la gaudeixis, Glòria!

    ResponElimina
  10. Les teves crítiques cinematogràfiques son precises, mil·limètriques, no hi sobra ni falta res. No ens cal enyorar Mr. Arkadin. L'altre dia vaig anar a veure l'Escriptor; molt bona.

    ResponElimina
  11. M'alegro que t'agradés l'Escriptor. No sempre coincideixen els gustos, però amb la pel·lícula de Polansky hi ha hagut força unanimitat.

    ResponElimina
  12. arribo tard només per afegir que a mi no em va agradar gaire aquesta pel·lícula.
    segurament estava ben feta i era prou distreta com per veure-la a la tele un diumenge a la tarda. però era tot molt previsible i no deia res que no es pogués intuir de lluny. i amb un final totalment hollywood!

    ResponElimina
  13. Kika, en línies generals sí que és previsible, els detalls trobo que no ho són. Visualment la vaig trobar més interessant que una TV-movie i la protagonista és excel·lent. Ja veus, jo li trobo més gràcies.

    I no t'excusis, aquí no tenim horaris.

    ResponElimina
  14. ...la vaig trobar tant i tant previsible que vaig haver de fer mans i mànigues per no sortir, fins i tot la veu de la Greco em resultava empalagosa,...l´'unic que em va agradar és l'Alfred Molina perquè....sóc incondicional.
    La Sra. Lindo, Elvira en va parlar en una de les seves infectes colunmnes de diumenge

    ResponElimina
  15. Ja veig que discrepem, Robert, fins i tot en això de la Lindo, a qui jo no trobo infecta.

    ResponElimina
  16. ...allau, m'encanta discrepar però el què considero molt dolent són les seves columnes del diumenge no la persona en si ni les seves novel·les que no he llegit...

    ResponElimina
  17. Doncs algunes de les seves columnes m'agraden (ella no tant).

    ResponElimina