dimarts, 4 de maig de 2010

17 anys


Agraït haurà d’estar en Marc Cerdó a El Llibreter per la concessió del premi “Exhaurim-lo!” a la seva novel·la “Males companyies” (Club Editor, 2010). Em consta que ran d’aquesta proposta un mínim de dos lectors vam acceptar la seva invitació i vam comprar la novel·la el passat dia de Sant Jordi. Potser sembla poca cosa, però en el nostre migrat mercat, tot suma.

M’he llegit fluidament les seves 180 pàgines en tres o quatre sessions, el ritme és ràpid i el seu llenguatge no m’ha ofert cap dificultat, però he assolit el final del llibre amb una certa frustració, potser perquè no hi he arribat a connectar. Intentaré explicar-me.

“Males companyies” és el relat en primera persona d’un noi de disset anys que viu en un poble prop de Pollença. De la seva vida no sabem més que alguns detalls que ens revela esporàdicament, al seu caprici: viu amb els pares i els avis, té una xicota, té un amic, participa en alguna “rave”, no s’entén amb el pare, de tant en tant comet alguna maldat gratuïta... A l’inici de la novel·la el narrador declara el seu propòsit de fugir de casa, però abans està decidit a fer-ne una de grossa. Mai no explica els seus motius, potser no en té i es limita a actuar, ell contra el món. Aquesta amoralitat de Joan, el protagonista, ha suscitat comparacions amb les figures centrals de “L’estranger” de Camus o “El guardià en el camp de sègol” de Salinger. No em sembla desencaminat com a tret descriptiu, tot i que no és una dada que es pugui prendre en un sentit qualitatiu.

Trobo a “Males companyies” una estructura disjunta, fragmentària, on de vegades perdo la il·lació. És possible que es tracti d’una decisió estilística que vulgui comunicar urgència i aspror; en tot cas, l’autor no té intenció de ser “còmode” pel lector. Encara així, no he sabut descobrir la coherència en l’aplicació d’aquests recursos. Fins i tot el narrador manca d’una veu coherent, de vegades col·loquial, de vegades quasi lírica. No sé si és un estirabot, però sorprèn que un noi d’un mitjà rural que fins al moment no ha mostrat especials inclinacions intel·lectuals, sigui capaç d’identificar els títols i els autors de quatre estampes japoneses que acaba de descobrir en una habitació.

Un dels comentaris que més he llegit a propòsit de la novel·la, es refereix a la seva abundància de “diccionarismes”, és a dir, paraules que ens obliguen a interrompre la lectura per anar a consultar el diccionari. No crec que n’hi hagi per tant. Cerdó va néixer a Pollença l’any 1974, però des del 92 viu i treballa com a professor de català a Barcelona. Per voluntat explícita ha evitat tant l’estàndard com el dialectalisme balear i el resultat és una llengua híbrida completament seva, mèrit que cal aplaudir. Si algú s’ennuega amb la seva lectura, més que a l’autor, caldria culpar a la nostra proverbial mandra per explorar les geografies de la nostra llengua.

“Males companyies” ha estat, en general, molt ben tractada a la catosfera. Em pregunto si, en part, no ha estat com inconscient homenatge a la mare d’en Marc, l’escriptora i estimada blocaire Xesca Ensenyat, desapareguda ara farà un any. Sigui com sigui, el que m’ha quedat és una sensació d’arbitrarietat, d’episodis encadenats sense més propòsit que el de fer avançar la trama. Potser sí que totes les grans històries ja han estat comptades i que, si no vols repetir-les, estàs condemnat a enfilar fets dispersos. Potser sí que aquesta manera de procedir ofereix un reflex més fidel del món que la narrativa clàssica. Però no em satisfà. I tanmateix, no sé perquè, em sento una mica culpable que el llibre no m’hagi agradat.

25 comentaris:

  1. A propòsit del "diccionarisme", vaig a buscar "estructura disjuntiva" i "il·lació" -especialment, perquè fins ara creia que era una disposició guerrera dels troians o en tot cas una llicència sexual del atenencs.
    És que sóc molt ignorant, i per aixo m'alegro que em regalessin un simple Paul Auster, que segur que no comet tanta il·lació.

    ResponElimina
  2. Me n'havien parlat d'aquest llibre, la veritat és que tinc molta curiositat, segurament perquè és el fill de la Xesca, però totes les excuses són bones per llegir un llibre..., el llegiré

    ResponElimina
  3. Lluís, jo sóc d'aquells que els agrada dir al "pa" "estructura disjuntiva" i al "vi" "il·lació".

    ResponElimina
  4. I bé que faràs, Maria. Després em dius que t'ha semblat.

    ResponElimina
  5. Jaja molt bona... em preguntava quina resposta em donaries...

    ResponElimina
  6. Un mínim de tres! Sí, ego quoque, però encara està a la pila.
    Tant de bo jo no perdi la il·lació; però pa mi que jo no en tinc d'això.

    ResponElimina
  7. Em faltava afegir no obstant: gràcies per confirmar-me que no cal llegir-lo. Miraré què ha escrit d'aquí trenta anys, que serà una mica més fiable. Segurament ja no el comentarem, però... Caram! Quina paradoxa vital!

    ResponElimina
  8. Matilde, com que tu no "il·les muy fino", potser t'agrada i tot.

    ResponElimina
  9. Home, Lluís, no crec que et confirmi res, que molts d'altres (com en Biel Mesquida) el recomanen vivament.

    ResponElimina
  10. Home, Allau, ja sabem que la secta mallorquina és una estructura conjuntiva. Què ha de dir en Biel que no il·lacioni amb en Marc? Si fins i tot l'Alzamora es fa fotografiar davant la tomba de Porcel...
    Em penso que de moment, segueixo creient que el millor mallorquí fins avui és Chopin.

    ResponElimina
  11. Home, Lluís, em venen al cap alguns sumptuosos mallorquins com en Blai Bonet i el Bauçà; poc o gens conjuntius, més aviat aïllats.

    ResponElimina
  12. Vaja, he de dir-te que tens una manera molt elegant de fer una crítica negativa d'un llibre. S'agraeix, no sempre ens ha d'agradar tot allò que llegim, però tampoc cal posar-se "en plan" destructiu com fan alguns.
    Jo també estava assabentada del premi "Exhaurim-lo", però entre el meu pressupost limitat i el fet que, al País valencià el mercat de llibres en català és una mica més limitat, Males companyies haurà d'esperar, si no l'han exhaurit!

    ResponElimina
  13. Estret, no sé si la manera és “elegant”, però, com que em considero un lector més i assumeixo que l’autor ha esmerçat un bon esforç per fer el llibre, només exposo una opinió personal. Cal que hi vegi molt mala fe perquè jo tregui les dents.

    Em temo que ni el poder de convocatòria d’El Llibreter haurà aconseguit exhaurir el llibre: t’ho miris com t’ho miris, som quatre gats.

    ResponElimina
  14. Allau,
    A mi m'ha agradat la teva forma d'explicar que el llibre no t'ha fet feliç i que aquest fet et causa cert remordiment. Jo tinc una llista d'espera tan atapeïda que, de moment, no havia pensat llegir aquest llibre i visst el que deixes dit...
    Salutacions!

    ResponElimina
  15. si no t'agrada digues el perquè i amb criteri. O sigui que trobo que això de fer de crític ho fas molt i molt bé (ni en dubtava, of course).

    ResponElimina
  16. Glòria, d'això se'n diu divisió del treball: tu llegeixes "La humiliació" de Roth i jo "Males companyies". I tot això que ens estalviem.

    ResponElimina
  17. De vegades tinc dubtes, Clídice, i si no sóc de fiar?

    ResponElimina
  18. bé, doncs viurem enganyats i feliços no? :)

    ResponElimina
  19. Des de l'entusiasme d'en Mesquida i el Llibreter fins al pla destructiu d'altres hi ha tot un ventall que també depèn molt del moment personal de cadascú. Jo m'he divertit amb la llengua i amb la trama gamberra, però potser perquè feia temps que no llegia lectures gamberres i em vénen de gust.

    Fa poc que un alumne m'ha passat "Fut", de Jim Dodge, que també és molt divertit. Però no hi he trobat "diccionari", per ara.

    ResponElimina
  20. Lleig, Puig, lleig. Només hauries de llegir llibres que incloguin la paraula "diccionari".

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies per la referència al premi literari més petit de Catalunya!

    Sobre el teu comentari, on tu veus manca d'il·lació jo hi veig una deliberada estratègia per defugir la maduresa. És un tema aquest, el de prolongar l'adolescència fins a la quarantena —aproximadament— que des de la literatura —Ferdydurke, per exemple— ha anat interessant cada cop a més gent i ara es troben estudis que l'analitzen des de la sociologia, l'antropologia i altres disciplines. El protagonista pot triar un canvi però decideix ser el mateix nen aviciat tot canviant la mare i l'àvia per una senyora madura de Barcelona que li pagarà el capritxos.

    Si fossis Jordi Llovet, t'intentaria vendre el llibre amb l'argument que Marc Cerdó planteja la impossibilitat de la novel·la de formació en l'actualitat, i ho resol molt bé.

    Respecte a les motivacions per fer-la grossa, em sembla força evident que el nen aviciat i impacient —un protagonista molt antipàtic: Marc Cerdò en fa una caracterització molt i molt exacta— no suporta la covardia dels qui van perdre la guerra i acluquen els ulls davant la prepotència dels nous rics, i es revenja de tot l'odi acumulat que ha patit des de petit amb una entremaliadura certament desmesurada. La revenja —i aquí potser sobreinterpreto una mica— seria, doncs, no contra els feixistes rics sinó contra el vençuts porucs: demostrar-los què podien ha ver fet, i si n'era, de fàcil.

    Evidentment, aquest comentari no és cap retret: si el llibre no et fa el pes, no passa res. Sí que volia, però, aportar algun element de judici que em sembla pertinent.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies, Llibreter, per exercir tant bé d'advocat defensor. Des de la meva lectura, diria que sobreinterpretes, però estàs en el teu dret de lector per fer-ho.

    Sé que no em retreus res, jo tampoc ho faig. I si l'any que ve tornes a convocar el premi, sóc capaç de caure-hi de nou.

    Salutacions.

    ResponElimina
  23. Però no sobreinterpreto gens si dic que l'entremaliadura mortal és concretament una revenja contra el pare, tan assenyat, i que li recorda constantment que és un nen aviciat.

    T'agraeixo moltíssim la franquesa amb què has parlat del llibre. I l'oportunitat d'explicar-me i compartir dues raons que m'han menat a considerar-lo una obra excepcional i radicalment contemporània.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  24. Jo me´l vaig comprar a la Laie la setmana passada. A veure quan tindré temps de llegir-me'l...

    ResponElimina
  25. Sort, Salvador, espero que t'agradi més que a mi.

    ResponElimina