L’illa de la fi del món

Llegint tant com llegeixo només era qüestió de temps que acabés participant en un club de lectura, i no precisament com a mestre de cerimònies. La cita té periodicitat mensual i de moment la primera convocatòria es va celebrar en un local ple de ressons literaris. El llibre a esmicolar va ser “Bressol de gat” de Kurt Vonnegut, traduït per a Males Herbes per Martí Sales.

Sospito que Vonnegut, que als Estats Units és encara un personatge de culte —humanista, pacifista i símbol de la contracultura— no ha tingut gaire fortuna a casa nostra i la majoria de les seves grans novel·les es troben als llimbs de la descatalogació. “Bressol de gat” (“Cat’s Cradle”) és sens dubte un dels seus títols importants i per tant cal congratular-se tant de la seva recuperació com que ja vagi per la segona edició. Va ser publicada originalment l’any 1963 i el llibre es revela digne fill del seu temps amb abundants referències a l’anticomunisme i les amenaces nuclears dels anys de la Guerra Freda.

De fet l’apocalipsi és present des del primer capítol quan el narrador —un personatge que actua més com a testimoni passiu que no pas com agent del guió— declara el seu propòsit de recollir en un llibre el testimoni del que estaven fent alguns americans importants en el moment que es va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Així coneixem Felix Hoenikker i la seva estranya família disfuncional. Felix, Premi Nobel de Física i pare (fictici) de la Bomba Atòmica representa el científic pur que es desentén de les conseqüències morals de les seves investigacions. Vonnegut sabia del que parlava, perquè havia treballat com a relacions públiques al departament de recerca de la General Electric, companyia on s’hi havien refugiat molts científics després dels anys d’esforç bèl·lic.

Aquest inici de la novel·la ve farcit de personatges estrafolaris, d’un seguit d’anècdotes disperses i de la sensació que tot s’hi val. El llibre comença a centrar-se una mica quan apareix l’illa caribenya de San Lorenzo a l’horitzó i sembla que ens trobarem amb una típica història de dictador del Con Sud (estil “El otoño del patriarca”), barrejada amb un “cartoon” guionitzat pels germans Marx.

Dins de la cultura popular “Cat’s Cradle” ha deixat dues herències per la posteritat. La primera és l’Ice9, una configuració cristal·lina de les molècules de l’aigua que converteixen en sòlid tot els líquids amb els que entren en contacte. Pensat inicialment com ajuda pels soldats que lluiten sota una climatologia inclement, acaba esdevenint “deus ex machina” del desenllaç. La segona és el “bokonisme”, religió a la carta i demostració de primera mà que pots treure’t una religió de la màniga. Els seus conceptes originals i els seus preceptes (sovint expressats a través de calipsos) es van desgranant al llarg del llibre amb aquella vaguetat críptica pròpia dels textos religiosos. Per més ironia, encara que el “bokonisme” està prohibit a San Lorenzo, tota la població (començant pel mateix president) n’és secretament devota, potser a causa de l’atractiu que suscita tot allò que està prohibit.

“Bressol de gat” s’articula en 127 capítols breus que fan de molt fàcil llegir; però que resulten bastant eixuts i amb poca ànima poètica, com sol passar-li a qualsevol novel·la d’idees. Els meus companys del club de lectura, tots invariablement més joves que jo, van extreure’n una experiència més plaent i fins i tot van trobar-hi humor on jo només hi veia l’implacable escalpel de la intel·ligència. Segurament Salvador Macip, que és fan del llibre i el reconeix com a inspirador del seu “El joc de Déu” us el vendrà molt millor que jo.

Sobre la fi de les civilitzacions (i 3)

Existeix una edició completa en castellà de la “Decadencia y caída del imperio romano”  a l’editorial Atalanta amb traducció de José Sánchez de León Menduiña. Consta de dos volums, més de mil sis-centes pàgines i un preu no apte per a totes les butxaques. Qui tingui un interès moderat per l’obra de Gibbon, farà bé d’acudir a la versió reduïda que va editar Alba (que també existeix en butxaca). Potser la traducció de Carmen Francí Ventosa no arriba a reflectir l’elegància de l’estil pel qual l’historiador britànic és famós, però és correcta i funcional.

Aquesta edició extractada se centra sobretot en els quatre primers segles de l’imperi, tot i que en un capítol final compila una mena de “grans èxits” amb fragments sobre l’aparició de Mahoma, la caiguda de Constantinoble, l’emperadriu Teodora i les ruïnes de Roma al segle XV. Pel meu gust l’interès de tot plegat és immensament variable i depèn en gran mesura del temps i l’atenció que Gibbon dedica a cadascun dels temes que van apareixent. En tot cas la ràpida desfilada d’una pila d’emperadors intercanviables que no duren més d’un parell de telenotícies arriba a ser fatigant, sobretot quan reben noms tan similars com Valeri, Valent, Valentinià o Constantí, Constant o Constanci.

El que m’ha fet gaudir més d’aquesta obra són les observacions ocasionals que, tot interpretant la història antiga amb ulls del segle XVIII, sembla convidar-nos a interpel·lar el present. Com per exemple, aquesta referència a l’eclosió urbana a les províncies de l’imperi:

Muchas fueron las ciudades de la Galia —las actuales Marsella, Arlés, Nimes, Narbona, Toulouse, Burdeos, Autun, Vienne, Lyon, Langres y Tréveris— cuya antigua condición podría soportar la comparación con el estado actual e incluso salir victoriosa. En cuanto a España, este país floreció como provincia y ha decaído como reino. Agotada por abusar de su fuerza, por América y por la superstición, tal vez su orgullo sufriría si se le pidiera una lista de 360 ciudades, tantas como enumeró Plinio en la época de Vespasiano.

De vegades és una mera nota a peu de pàgina la que ens fa esbossar el somriure a causa de l’elegant puritanisme de Gibbon:

Es bien conocida la deificación de Antínoo, así como sus medallas, estatuas, templos, ciudad, oráculos y constelación, y todo ello sigue deshonrando la memoria de Adriano. No obstante, habría que destacar que de los primeros quince emperadores, Claudio fue  el único cuyos gustos amorosos fueron totalmente correctos.

I ja ficats en safareigs, un comentari sobre la promiscuïtat de la futura emperadriu Teodora:

En una cena memorable, servida por treinta esclavos, Teodora agasajó a diez jóvenes. Su caridad era “universal”.

I sobretot Gibbon em fa xalar quan es posa la gorra d’escèptic i reparteix estopa entre creients de qualsevol filiació:

El teólogo puede dedicarse a la agradable tarea de describir la religión tal cual bajó del cielo, ataviada con su pureza original. Al historiador, sin embargo, corresponde la triste tarea de descubrir la mezcla inevitable de error y corrupción con que se contaminó tras largo tiempo de residencia en la tierra, entre una débil y degenerada raza de seres.

O encara:

Podría parecer extraordinario que Bernardo de Claraval, que registra tantos milagros de su amigo san Malaquías, no mencione los suyos que, a su vez, aparecen cuidadosamente relatados por sus compañeros y discípulos. En la larga historia eclesiástica, ¿existe un solo caso en que un santo afirmara que poseía el don de hacer milagros?

I res més devastador que aquesta revelació del cristianisme com a hereu del paganisme:

Pero los paganos conseguirían vengarse con sutileza. Mientras grandes números de prosélitos paganos acudían en masa a las iglesias y éstas los asimilaban adoptando lentamente, con la adoración de santos y reliquias, un equivalente a la mitología pagana. “Los obispos más respetables —dice Gibbon—, se habían convencido de que los rústicos ignorantes renunciarían con más facilidad a las supersticiones del paganismo si encontraban algún parecido, alguna compensación en el seno del cristianismo. La religión de Constantino consiguió en menos de un siglo la conquista definitiva del Imperio Romano, pero los vencedores quedaron dominados de modo imperceptible por las artes de sus rivales derrotados”.

Potser he fet sonar el text de Gibbon com més atractiu del que li pertoca, però qui se l’hi acosti sense prejudicis segur que hi trobarà un sense fi de sorprenents virtuts.

Sobre la fi de les civilitzacions (2)

Gibbon segons Henry Walt

Ahir vaig deixar Edward Gibbon una mica desolat perquè el seu pare no li permetia prosseguir la seva relació sentimental amb la senyoreta Suzanne Curchod de Lausanne. Sospito que el futur historiador —molt a la manera Freud— preferia evitar la confrontació pública i canalitzar les seves pulsions eròtiques a través dels seus escrits. Així fou com perpetrà la primerenca “Essai sur l’étude de la littérature”, més brillant pels seus mètodes que pels seus resultats i més ben rebuda al continent europeu que a l’Anglaterra natal.

Els anys de bondat i de conreu del prestigi literari foren recompensats per Gibbon Sr. amb el patrocini d’un viatge turístic pels racons més conspicus de l’Europa clàssica, allò que durant el segle XVIII i gran part del XIX fou anomenat “Grand Tour” i al qual sucumbiren tots els plançons de casa bona. Després d’una breu estada a París, Gibbon s’acostà a Lausanne, on la pobra Suzanne encara covava alguna esperança matrimonial; però l’escriptor es mostrà inusitadament fred, tan poc interessat de fet que Rousseau va declinar d’intervenir a favor de la senyoreta. Poc temps després Mademoiselle Curchod va casar-se amb Jacques Necker, qui seria ministre de finances amb Lluís XVI. Tingueren una sola filla, Anne Louise Germaine Necker, que esdevingué cèlebre escriptora i “salonnière” sota el nom de Madame de Staël.

Gibbon encara s’entretingué durant tot un any a Suïssa abans d’encaminar-se a Roma, ciutat que havia de constituir la culminació del seu pelegrinatge. La visió de les ruïnes de l’imperi romà superà qualsevol expectativa i sumí l’autor en un trasbalsament històrico-estètic similar a una prolongada borratxera, de la qual no en sortí fins al cap d’alguns dies. Aquella experiència va plantar la llavor del que seria la gran obra de la seva vida: “Va ser a Roma, el 15 d’octubre de 1764, quan em trobava meditant entre les ruïnes del Capitoli; mentre els frares descalços cantaven les vespres al temple de Júpiter, va sorgir per primer cop a la meva ment la idea d’escriure sobre la decadència i caiguda de la ciutat”.

Però encara trigaria a posar fil a l’agulla, ocupat primer en la infructuosa redacció de textos menors, i més endavant en posar ordre als afers del seu pare mort el 1770. Gaudint de la independència econòmica per primer cop en la vida als trenta-tres anys, Gibbon inicià el seu gran projecte historiogràfic; però lluny de comportar-se com un erudit tancat permanentment a la seva torre d’ivori va procurar cultivar també les ocupacions més mundanes. La seva aparença física —baixet, rabassut i poc elegant— el convertien en objectiu fàcil del ridícul, fet que no l’impedí ser membre del club literari del doctor Samuel Johnson, professor honorari d’història antiga a la Royal Academy (com a successor d’Oliver Goldsmith) i maçó a la Primera Gran Lògia d’Anglaterra. Tal com pertocava al seu estatus, també fou parlamentari durant vuit anys, tot i que no consta que durant aquest període pronunciés un sol discurs.

Publicà el primer volum de “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” el 17 de febrer de 1776 amb un èxit comercial immediat que obligà a imprimir dues noves edicions en un interval de pocs mesos. Pensada inicialment com la història de la ciutat de Roma i més tard com la del seu imperi, la bona acollida va incitar-lo a anar ampliant l’àmbit de l’obra que acabaria abastant des del mandat d’August al segle I fins la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs el 1458. En total foren sis volums, publicats entre 1776 i 1788, i envoltats de crítiques sempre excel·lents a càrrec de llumeneres com David Hume, Adam Smith o Horace Walpole.

Els darrers cinc anys de la vida de Gibbon, un cop acomplerta la tasca per la qual havia nascut, són una mena d’anticlímax de pèrdues personals amanides amb llargs períodes de mala salut. Morí el gener de 1794 als 56 anys a causa d’un hidrocele (lletja acumulació de líquids al sac escrotal) que potser venia patint des de molt abans. Una fi galdosa només suavitzada per una posteritat que ja tenia garantida; perquè —deixant de banda les objeccions d’alguns lectors beats i cristians (i les de tota la historiografia contemporània)— ningú ha pogut negar-li a Gibbon la claredat de pensament, el seu enciclopedisme impossible, la passió del seu discurs o l’elegància literària del seu verb.

Per exemple, el sempre molt anglòfil Jorge Luis Borges tenia Edward Gibbon posat en un pedestal particular. Però, com que no tots podem llegir amb tant de profit textos en anglès antic sense el benefici de la traducció, i a més sis volums de llibre totxo excedeixen el que hom espera de la literatura tradicional, caldrà confessar que de tant en tant preferim la concisió i la imitació de l’elegància. Així, jo que no sóc ni masoquista ni borgià, he optat per la versió d’un tal Dero A. Saunders de l’any 1952 (Alba, 2001).

Espero que l’apunt de demà parli de religió (o de manca de religió). O d’escriptura. Ves a saber.

Sobre la fi de les civilitzacions (1)

Edward Gibbon segons Joshua Reynolds

Qui més qui menys, tots podem presumir d’un passat més brètol del que ho és el nostre present (un dels efectes col·laterals d’aquella malaltia passatgera que es diu “joventut”). Fins i tot l’escriptor Evelyn Waugh, que acabaria sent exemple empolsegat de la literatura més canònica del segle XX britànic, tingué un moment “hooligan” en el seu debut novel·lístic i el titulà “Decline and Fall” (Decadència i caiguda), en record i potser també amb mofa del clàssic de la historiografia anglesa “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” d’Edward Gibbon.

Tant la història com els gustos majoritaris semblen seguir trajectòries de cíclica muntanya russa (de decadència, caiguda i renovada ascendència) i, el que Waugh va considerar digna víctima de la seva iconoclàstia paròdica l’any 1928, podria ser que en els temps presents constituís un admirable exemple de pensament il·lustrat. No debades Edward Gibbon (nascut el 1737 i mort el 1794) fou un fill molt conseqüent del segle XVIII i un d’aquells autors que em retornen en una fase molt particular de la meva vida com si em volguessin confirmar un molt específic missatge.

Fill d’una família rica, però de fortuna declinant, fou el més gran de set germans i l’únic d’ells que va sobreviure a la infantesa. La seva mare morí quan ell tenia nou anys i els seus primers temps estigueren marcats per l’aïllament i la mala salut. Com sol passar amb els nens solitaris, trobà un gran consol en la lectura, tot destacant per la seva precocitat en dominar des de molt aviat gran part de l’obra de Virgili, Terenci i Ovidi. Amb la salut definitivament millorada, els seus estudis a Oxford van ser interromputs al cap de catorze mesos, quan ran de la seva conversió al catolicisme, el seu pare enfurismat el va enviar a Lausanne a casa d’un tal Pavillard, rígid pastor calvinista.

Els cinc anys que Gibbon va passar a la ciutat suïssa no foren especialment feliços, però sí molt productius; ja que Pavillard, malgrat la seva mesquinesa i gasiveria, va estimular-lo intel·lectualment i li va ensenyar a estructurar el seu pensament. Instat pel seu tutor, va decidir ressenyar tots (!) els clàssics llatins (historiadors, poetes, dramaturgs, oradors...), començant pels més antics i acabant amb la decadència de la llengua, empresa que va completar en només catorze mesos. També va aprendre francès, llengua en la qual va escriure les seves primeres obres, i grec per poder llegir  tant “La Ilíada” com els historiadors Herodot i Jenofont.

El Nadal de 1754 va retornar públicament a l'ortodòxia protestant, segurament amb l’única intenció d’acontentar el seu pare, ja que tots els seus escrits posteriors —i aquest és un dels seus trets que me’l fan més atractiu— revelen en ell un teista que, amb arguments racionals, troba risibles totes les religions, sense necessitat d’afavorir les monoteistes per davant de les paganes. El seu moderat escepticisme li causà algun problema amb els seus contemporanis, però a la llarga s’imposaria la solvència de la seva erudició.

Encara a Lausanne va conèixer Suzanne Curchod —primer, impossible i únic amor de la seva vida—, la intel·ligent i simpàtica filla d’un pastor calvinista. El jove va viatjar a Anglaterra l’abril de 1758 per sol·licitar el consentiment patern i per observar de primera mà el funcionament de la seva flamant madrastra (dona que, encabat, va resultar inofensiva i fins i tot agradable). No cal dir que el vell Gibbon s’oposà a aquest enllaç pecuniàriament ruïnós i, com que era el pare qui controlava la bossa del fill, Edward abaixà el cap per necessitat (“Vaig sospirar com un enamorat, vaig obeir com un fill”).

A partir d’aquí Gibbon esdevingué un conco aviat cèlebre entre el públic femení, però sens dubte escarmentat. Suposadament celibatari fins a la mort, algun comentarista maliciós afirmà que la seva futura vida sexual es mouria exclusivament entre notes a peu de pàgina. Com si fos una avançada d’en David Foster Wallace.

I com que ja m’estic allargant en excés, continuaré demà amb més revelacions amoroses i un primer besllum de la caiguda de l'Imperi Romà.

VD: Heliotropo (2)

Les dues cançons que més m’agraden del disc “Heliotropo” són enganyoses com caramels emmetzinats, dolces per fora i alternativament agres o amargues al seu interior. Típic Vainica, en definitiva.

La primera, “Habanera del primer amor”, és un tonada escandalosament “bufona”, amb abús de diminutius i de solos de flauta. Suposo que cap cançó que contingui expressions com “zapatitos de charol” o “capotitas de almidón” ho té fàcil per guanyar-se el respecte; i aquí Carmen i Gloria juguen perillosament a transgredir els límits de la cursileria. Pel meu gust se’n surten, ja que —deixant de banda algunes expressions que em fan molta gràcia— les tres estrofes successives, que intenten descriure el desenvolupament d’un amor entre infantil i adolescent, esdevenen gradualment urgents i fins i tot importants.

Al año nos conocimos

haciendo flanes de arena;

bien pronto nos descubrimos:

tu eras nene y yo era nena

En el verano segundo,

escapamos de la yaya

siguiendo una cucaracha,

y descubrimos que el mundo

no era solo nuestra casa

Tiempo de sol,

zapatitos de charol

Tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

Tiempo de sol,

capotita de almidón

tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

En una tarde de estío,

al cabo de algunos años,

descubrimos el suspiro

con un sentimiento extraño

Piedras y árboles del río

todavía estan grabados

por nuestras manos de niños,

corazones dibujados

con tu nombre y con el mío,

dos corazones flechados,

del primer amor heridos

Inclemente impertinente

hizo el tiempo su labor

nunca dura cosa buena;

descubrimos de repente

con sentimiento y con pena;

se deshizo nuestro amor

como los flanes de arena

Per la seva banda les “Coplas del iconoclasta enamorado” exemplifiquen el poder destructiu de l’enamorament per dir-ho de forma fina. Còmic o terrible, segons els gustos, però indubtablement el tipus de cançó que no se sent cada dia.

Con cemento y hormigón,

para tí, para tí, mi amor, 

voy a hacerte un rascacielos, 
sí, 
para tí, mi amor, sí, sí, 

para tí, mi amor, 

con cemento y hormigón.

Derribando la mansión

porque sí, porque sí, señor, 

del solar de mis abuelos sí, 

para tí, mi amor, sí, sí, 

porque sí, señor, 

derribando la mansión.

Para tí, corazón mío, 

para tí, para tí, mi amor, 

voy a desviar el río, sí, 

para tí, mi amor, sí, 
sí, 
porque sí, señor, 

para tí, mi corazón.

Que el agua con su murmullo, 

con su glu, con su glu-glu-glo, 

puede estorbar nuestro arrullo, 

run-run del amor tuyo, 

run-run de mi corazón 

el run-run de nuestro amor.

Si te aburren los pajaritos

con su pi, con su pio-pi,

con una escopeta, 
Pim-pam-pom, 

con un tiragomas, plim, 

los mataré‚ yo 

para tí, para tí mi amor.

Y te los serviré‚ fritos 

para ti, para tí, mi bien, 

fritos en una sartén, 
crish-crish, 

de los pajaritos fritos en la sartén 

para tí, para tí, mi bien.

Si te asusta el mayordomo 

con su aire de Boris Karloff, 

por tí lo despediré, 
mi amor. 
También a Catalina, 
el aya que me crió 

la voy a despedir yo.

Si te estorba aquel ciprés, 

para tí, para tí, mi bien, 

con placer lo serraré, 
ris-ras, 
para tí, mi bien, 

si te estorba aquel ciprés.
 
Lo plantó tía abuela Inés 

para mí, para mí, mi amor, 

cuando volví de la guerra, 

ris-ras hará la sierra, 

tic-tac-mi corazón 

tiquitictac por tu amor.

VD: Heliotropo (1)

El segon disc de les Vainica (“Heliotropo” del 1973) no tenia cap relació contractual amb la televisió espanyola i demostra que el duet fantàstic, un cop abandonades al seu destí, podia fructificar per múltiples camins amb l’ajuda de la producció del poeta andalús José María Caballero Bonald i uns arranjaments que podríem considerar de pop orquestral. El disc conté una considerable col·lecció de les seves perles primerenques que toquen registres ben diferenciats i fins i tot antagònics. S’obre amb “Réquiem por un amigo”, un retret irat a l’amic de joventut que ha acabat traint els seus ideals: 

Metamorfosis curiosa

metamorfosis extraña

del que nace mariposa

y se convierte en araña


Sombra pálida eres tú

del amigo aquel que libre fue

en su juventud 
y al que yo admiré
Sombra, mala sombra

que te hizo caer

en un pastel de rica miel

preso de patas en él
Vengo a dejar testimonio

de tu falta de coraje

vendiste tu alma al demonio

por ser un gran personaje

Te erigiste un monumento

de plástico y cartón piedra

y te enredaste en la hiedra

del fuste y del fundamento

Conseguiste llegar alto
y eres pese a tu dinero
un oso más que da saltos
al son del mismo pandero
Réquiem para el que fue amigo
réquiem al que ahora es extraño
ya nada tengo contigo
pálida sombra de antaño

Un tema com “A la sombra de un banano”, d’un hedonisme frívol mancat de tot cervell, devia funcionar com l’antídot imprescindibles per no fer-les semblar un parell de previsibles cantautores amb missatge.

Yo tengo un novio hawaiano

que en el invierno y el verano

está a la sombra de un banano

bailando el ula-ula-ula-u


Le gusta el swing y Marilyn

también adora el pippermint

y al ukelele da sin fin

cantando el ula-ula-ula-u

dubi-dubi-dubi-du...

En canvi “Dos españoles, tres opiniones” és un irònic retrat antropològic acompanyat d’elèctriques guitarres “progres” que ara podria ser encara pertinent, però que a l’Espanya de 1973 devia de sonar definitivament àcid:

Si dices blanco yo digo negro,
si dices rojo yo digo azul
siempre diré lo contrario que tu
Dos no riñen si uno no quiere
pero yo lo haré hasta el fin,
diré no si tu dices que sí
Dos españoles, tres opiniones

No marques mi compás, amigo
si vas delante iré detrás,
antes que contigo

A mi me da igual blanco que tinto
con tal de ser original
y siempre distinto

En este país hay mucha gente
cada cual opina diferente
cada cual con su ego
para luego al final todos borregos

Antón, Antón no pierdas tu son

cada cual con su kirie eleison.

Sant Jordi, la crònica

Els jardins Mercè Rodoreda tal com es veuen aquí.

Ara diré una obvietat: Sant Jordi és un dia pèssim per comprar llibres. Els únics avantatges que l’hi trobo és la rebaixa dels preus i la possibilitat d’aconseguir la firma d’un autor conegut i/o admirat. Atès que fa dècades que Charles Dickens i Leopoldo Alas no escriuen dedicatòries, el meu fetitxisme no dóna per gaire més i prefereixo estalviar-me les aglomeracions de la Rambla, el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, indrets que poden constituir el somni humit d’un carterista o d’un assetjador sexual, però mai l’entorn propici per triar i remenar literatura. Així que a casa els llibres que ens regalem per la diada els hem comprat com a mínim el dia abans. Això sí, sempre en els intercanviem en un lloc públic, de manera que després els hem de carretejar amunt i avall (mai no baixem dels quatre o cinc volums per cap) mentre fem la passejada festiva.

Aquest any he passat a buscar el meu home per la feina a primera hora de la tarda i l’he dut al Lletraferit (local absolutament literari) per prendre un cafè i efectuar el bescanvi de presents. El carrer de Joaquim Costa queda una mica apartat del circuit típic de Sant Jordi, però la seva barreja de tradició local, cosmopolitisme migratori i modernitat afable és una aposta gairebé irresistible. A més no hi ha ni una sola paradeta de roses pro viatge de fi de curs (de debò els surt a compte als nostres batxillers muntar aquests “tinglados”, veritables flors d’un dia?), però al basar xinés de la cantonada anuncien “flor de san jordi 1,5€”.

Una cosa bona que té Sant Jordi, i que cal aprofitar, és la seva condició de jornada de portes obertes. En diades antediluvianes anteriors ja vam visitar la Biblioteca de Catalunya i l’Ajuntament; enguany hem entrat a l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot per descobrir la seva magnífica capella barroca i els jardins de Mercè Rodoreda, un paradís menestral que sobrevola el barri. Inspirat per aquesta barreja perfecta de botànica i literatura, he dut J. a conèixer el jardí romàntic i secret que s’amaga a un cop d’ascensor públic al carrer d’Aroles, a l’esquena del Cafè del Liceu. Me’l va presentar una amiga, no és espectacular, però té tot l’encant dels misteris compartits.

Palacio Ignacio de Puig (prop del carrer Boqueria)

 I després el Palau de la Generalitat que per descomptat no coneixia i que presenta una confusa barreja arquitectònica capaç d’aliar sublimitats renaixentistes amb pastitxos medievals de fa cent anys. Com que actualment estem recuperant la sèrie “L’ala oest de la Casa Blanca”, la sala de premsa del soterrani ens ha fet somiar en la C. J. (crec que en Pons no li fa justícia a l’estupenda Allison Janney). En el recorregut hi ha molt Antoni Clavé, molt Torres-García i bastant Subirachs; de Tàpies n’hi ha dos, però són sonats. Malgrat haver-lo vist mil vegades als telenotícies, el pati dels tarongers impressiona. Mentrestant el carilló no para de tocar obsessivament allò que sí sona. Probablement —em dic tot irreflexiu i cofoi— disposem d’una de les seus de govern autonòmic més txules i amb més pedigrí de totes les Espanyes.

Excuseu-me el pecat de presumpció catalanòfila: el 23 d’abril a Barcelona sol predominar un ambient de bon rotllo que dinamita qualsevol sospita de sentit crític. Finalment hem cedit a la temptació, i passeig de Gràcia amunt hem permès que les múltiples multituds (involuntàriament) ens palpessin el cul.

[I, per cert, per què el que en castellà Salamandra ha traduït fidelment com "La analfabeta que era un genio de los números", la Isabel Martí de l'editorial La Campana ho ha convertit en "L'analfabeta que va salvar un país"? Sí, ja ho sabem, la Isabel ho havia fet abans i ho tornarà a fer quan calgui: la paraula "país" conté virtuts miraculoses que no es corresponen a cap explicació racional.]