L’illa de la fi del món

Llegint tant com llegeixo només era qüestió de temps que acabés participant en un club de lectura, i no precisament com a mestre de cerimònies. La cita té periodicitat mensual i de moment la primera convocatòria es va celebrar en un local ple de ressons literaris. El llibre a esmicolar va ser “Bressol de gat” de Kurt Vonnegut, traduït per a Males Herbes per Martí Sales.

Sospito que Vonnegut, que als Estats Units és encara un personatge de culte —humanista, pacifista i símbol de la contracultura— no ha tingut gaire fortuna a casa nostra i la majoria de les seves grans novel·les es troben als llimbs de la descatalogació. “Bressol de gat” (“Cat’s Cradle”) és sens dubte un dels seus títols importants i per tant cal congratular-se tant de la seva recuperació com que ja vagi per la segona edició. Va ser publicada originalment l’any 1963 i el llibre es revela digne fill del seu temps amb abundants referències a l’anticomunisme i les amenaces nuclears dels anys de la Guerra Freda.

De fet l’apocalipsi és present des del primer capítol quan el narrador —un personatge que actua més com a testimoni passiu que no pas com agent del guió— declara el seu propòsit de recollir en un llibre el testimoni del que estaven fent alguns americans importants en el moment que es va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Així coneixem Felix Hoenikker i la seva estranya família disfuncional. Felix, Premi Nobel de Física i pare (fictici) de la Bomba Atòmica representa el científic pur que es desentén de les conseqüències morals de les seves investigacions. Vonnegut sabia del que parlava, perquè havia treballat com a relacions públiques al departament de recerca de la General Electric, companyia on s’hi havien refugiat molts científics després dels anys d’esforç bèl·lic.

Aquest inici de la novel·la ve farcit de personatges estrafolaris, d’un seguit d’anècdotes disperses i de la sensació que tot s’hi val. El llibre comença a centrar-se una mica quan apareix l’illa caribenya de San Lorenzo a l’horitzó i sembla que ens trobarem amb una típica història de dictador del Con Sud (estil “El otoño del patriarca”), barrejada amb un “cartoon” guionitzat pels germans Marx.

Dins de la cultura popular “Cat’s Cradle” ha deixat dues herències per la posteritat. La primera és l’Ice9, una configuració cristal·lina de les molècules de l’aigua que converteixen en sòlid tot els líquids amb els que entren en contacte. Pensat inicialment com ajuda pels soldats que lluiten sota una climatologia inclement, acaba esdevenint “deus ex machina” del desenllaç. La segona és el “bokonisme”, religió a la carta i demostració de primera mà que pots treure’t una religió de la màniga. Els seus conceptes originals i els seus preceptes (sovint expressats a través de calipsos) es van desgranant al llarg del llibre amb aquella vaguetat críptica pròpia dels textos religiosos. Per més ironia, encara que el “bokonisme” està prohibit a San Lorenzo, tota la població (començant pel mateix president) n’és secretament devota, potser a causa de l’atractiu que suscita tot allò que està prohibit.

“Bressol de gat” s’articula en 127 capítols breus que fan de molt fàcil llegir; però que resulten bastant eixuts i amb poca ànima poètica, com sol passar-li a qualsevol novel·la d’idees. Els meus companys del club de lectura, tots invariablement més joves que jo, van extreure’n una experiència més plaent i fins i tot van trobar-hi humor on jo només hi veia l’implacable escalpel de la intel·ligència. Segurament Salvador Macip, que és fan del llibre i el reconeix com a inspirador del seu “El joc de Déu” us el vendrà molt millor que jo.