dissabte, 26 d’abril del 2014

VD: Heliotropo (1)

El segon disc de les Vainica (“Heliotropo” del 1973) no tenia cap relació contractual amb la televisió espanyola i demostra que el duet fantàstic, un cop abandonades al seu destí, podia fructificar per múltiples camins amb l’ajuda de la producció del poeta andalús José María Caballero Bonald i uns arranjaments que podríem considerar de pop orquestral. El disc conté una considerable col·lecció de les seves perles primerenques que toquen registres ben diferenciats i fins i tot antagònics. S’obre amb “Réquiem por un amigo”, un retret irat a l’amic de joventut que ha acabat traint els seus ideals: 

Metamorfosis curiosa


metamorfosis extraña

del que nace mariposa

y se convierte en araña


Sombra pálida eres tú

del amigo aquel que libre fue

en su juventud 
y al que yo admiré
Sombra, mala sombra


que te hizo caer

en un pastel de rica miel

preso de patas en él
Vengo a dejar testimonio


de tu falta de coraje

vendiste tu alma al demonio

por ser un gran personaje

Te erigiste un monumento

de plástico y cartón piedra

y te enredaste en la hiedra

del fuste y del fundamento

Conseguiste llegar alto
y eres pese a tu dinero
un oso más que da saltos
al son del mismo pandero
Réquiem para el que fue amigo
réquiem al que ahora es extraño
ya nada tengo contigo
pálida sombra de antaño




Un tema com “A la sombra de un banano”, d’un hedonisme frívol mancat de tot cervell, devia funcionar com l’antídot imprescindibles per no fer-les semblar un parell de previsibles cantautores amb missatge.

Yo tengo un novio hawaiano


que en el invierno y el verano

está a la sombra de un banano

bailando el ula-ula-ula-u


Le gusta el swing y Marilyn

también adora el pippermint

y al ukelele da sin fin

cantando el ula-ula-ula-u

dubi-dubi-dubi-du...

En canvi “Dos españoles, tres opiniones” és un irònic retrat antropològic acompanyat d’elèctriques guitarres “progres” que ara podria ser encara pertinent, però que a l’Espanya de 1973 devia de sonar definitivament àcid:

Si dices blanco yo digo negro,
si dices rojo yo digo azul
siempre diré lo contrario que tu
Dos no riñen si uno no quiere
pero yo lo haré hasta el fin,
diré no si tu dices que sí
Dos españoles, tres opiniones

No marques mi compás, amigo
si vas delante iré detrás,
antes que contigo

A mi me da igual blanco que tinto
con tal de ser original
y siempre distinto

En este país hay mucha gente
cada cual opina diferente
cada cual con su ego
para luego al final todos borregos

Antón, Antón no pierdas tu son


cada cual con su kirie eleison.



2 comentaris:

  1. TuncCatacrocCricCrac...Soy la Màquina Infernal...!
    I quin deliri de flamenquillo robòtic tan post-Smash...
    De l'Heliotropo també m'enamora la filigrana de les "Coplas del iconoclasta enamorado".

    (La integral Vainica -incloses rareses- en MP3 pesa 391 Mb). Segueix, que ens calen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, flamenco-rock no tinc clar si pre o post-Smash. I les "Coplas" seguien l'endemà, com ja t'hauràs adonat.

      Elimina