diumenge, 27 d’abril del 2014

VD: Heliotropo (2)


Les dues cançons que més m’agraden del disc “Heliotropo” són enganyoses com caramels emmetzinats, dolces per fora i alternativament agres o amargues al seu interior. Típic Vainica, en definitiva.

La primera, “Habanera del primer amor”, és un tonada escandalosament “bufona”, amb abús de diminutius i de solos de flauta. Suposo que cap cançó que contingui expressions com “zapatitos de charol” o “capotitas de almidón” ho té fàcil per guanyar-se el respecte; i aquí Carmen i Gloria juguen perillosament a transgredir els límits de la cursileria. Pel meu gust se’n surten, ja que —deixant de banda algunes expressions que em fan molta gràcia— les tres estrofes successives, que intenten descriure el desenvolupament d’un amor entre infantil i adolescent, esdevenen gradualment urgents i fins i tot importants.

Al año nos conocimos


haciendo flanes de arena;

bien pronto nos descubrimos:

tu eras nene y yo era nena

En el verano segundo,

escapamos de la yaya

siguiendo una cucaracha,

y descubrimos que el mundo

no era solo nuestra casa

Tiempo de sol,


zapatitos de charol

Tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

Tiempo de sol,

capotita de almidón

tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

En una tarde de estío,


al cabo de algunos años,

descubrimos el suspiro

con un sentimiento extraño

Piedras y árboles del río

todavía estan grabados

por nuestras manos de niños,

corazones dibujados

con tu nombre y con el mío,

dos corazones flechados,

del primer amor heridos

Inclemente impertinente


hizo el tiempo su labor

nunca dura cosa buena;

descubrimos de repente

con sentimiento y con pena;

se deshizo nuestro amor

como los flanes de arena



Per la seva banda les “Coplas del iconoclasta enamorado” exemplifiquen el poder destructiu de l’enamorament per dir-ho de forma fina. Còmic o terrible, segons els gustos, però indubtablement el tipus de cançó que no se sent cada dia.

Con cemento y hormigón,


para tí, para tí, mi amor, 

voy a hacerte un rascacielos, 
sí, 
para tí, mi amor, sí, sí, 

para tí, mi amor, 

con cemento y hormigón.

Derribando la mansión


porque sí, porque sí, señor, 

del solar de mis abuelos sí, 

para tí, mi amor, sí, sí, 

porque sí, señor, 

derribando la mansión.

Para tí, corazón mío, 


para tí, para tí, mi amor, 

voy a desviar el río, sí, 

para tí, mi amor, sí, 
sí, 
porque sí, señor, 

para tí, mi corazón.

Que el agua con su murmullo, 


con su glu, con su glu-glu-glo, 

puede estorbar nuestro arrullo, 

run-run del amor tuyo, 

run-run de mi corazón 

el run-run de nuestro amor.

Si te aburren los pajaritos


con su pi, con su pio-pi,

con una escopeta, 
Pim-pam-pom, 

con un tiragomas, plim, 

los mataré‚ yo 

para tí, para tí mi amor.

Y te los serviré‚ fritos 


para ti, para tí, mi bien, 

fritos en una sartén, 
crish-crish, 

de los pajaritos fritos en la sartén 

para tí, para tí, mi bien.

Si te asusta el mayordomo 


con su aire de Boris Karloff, 

por tí lo despediré, 
mi amor. 
También a Catalina, 
el aya que me crió 

la voy a despedir yo.

Si te estorba aquel ciprés, 


para tí, para tí, mi bien, 

con placer lo serraré, 
ris-ras, 
para tí, mi bien, 

si te estorba aquel ciprés.
 

Lo plantó tía abuela Inés 

para mí, para mí, mi amor, 

cuando volví de la guerra, 

ris-ras hará la sierra, 

tic-tac-mi corazón 

tiquitictac por tu amor.

2 comentaris:

  1. Recordo, amb els 'flanes de arena' de fons, l'edat tendra dels blocs, quan existien les "Manches Solares" ("manches" perquè eren en llingua asturiana)... I qui sap on paren ara!
    El "Manches" era un fenomenal recull -d'uns centenars d'LP's- de la més progressiva i bizarra música espanyola. Que volies el sitar del Gualberto, o l'Horizonte dels tardorals Lone Star? Doncs d'allà te'ls baixaves de franc. Així és com vaig aconseguir la integral Vainica, I recordo com els comentaris ja reflectien la dualitat de parers que susciten les "Doble": un o sí o no. O bé et fascina el seu món delirant de conillets enrabiats i d'aixetes gotejant, o bé et resulta insuportable; com si no hi cabessin grisos en la seva acceptació.
    Tot rumiant en aquesta mena de fi sedàs -calat fet de "Vainica" o rella quàntica, si es vol-, crec que filtra la disponibilitat onírica i sentimental del moment de cadascú; una variable fluctuant que s'incrementa amb els anys. Potser pel jove, que abraça sense contemplacions l'instant de la modernitat que li pertoca, se li'n fot la yaya i el pio-pio; i, tanmateix, això no vol dir que més endavant no hi acabi combregant. Afegiré que, quan era un jove d'aquests que deia, amb cabell i tenyit de panotxa, vaig poder escoltar-les en directe durant una de les meves temporades a Madrid. Eren temps del seu Heliotropo, de la "Nana para una estrella recién nacida", amb incursions obligades a clàssics com "Ser un Rolling Stone". Crec que vaig a escriure un tema que titularé "Ser una Vainica Doble"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi vaig arribar tard a conèixer-les de debò (tard com els anys 80, vaja); però van ser molt reconegudes i reivindicades per l'indie espanyol dels 90.

      Elimina