VD: Contracorriente

Serà perquè lluita contra la seva pròpia corrent, però aquest "Contracorriente" de 1976 és de tots els àlbums de Vainica Doble el que més he oblidat i això que, un cop escoltat de nou, trobo que no s’ho mereix. Raons per recordar-lo: la producció de Gonzalo García Pelayo, que en el futur esdevindria cineasta i ludòpata de culte; les col·laboracions de Gualberto al sitar i d’Hilario Camacho a les segones veus; i sobretot la magnífica portada (i contraportada) d’Ivan Zulueta.

La cançó que més m’ha quedat a la memòria és la divertida i àcrata “Déjame vivir con alegría”, potser perquè n’han fet versions Sisa amb Suburbano, Nacho Vegas, Grupo de Expertos Sol y Nieve i sobretot Sergio y Estíbaliz (busqueu-la a You Tube sota el nom de “Un higo chumbo”).

Déjame que descanse un rato al sol,
déjame vivir con alegría,
si he pescado bastante para hoy,
mañana será otro día,
no faltará un caracol.

Yo no cambio tu ananás por mi limón,
yo no cambio tu salmón por mi salmonete,
mete la "Rolley-Flex" en un cajón,
agarra la puerta y vete,
no te quiero en mi rincón.

Y un higo chumbo y una aceituna,
tu nuevo mundo yo descubrí con Colón.
Y una aceituna y un higo chumbo,
vete a tu luna y déjame en mi rincón.

Oscurita es mi pigmentación,
y mi cuerpo es enjuto y resistente,
rubias gentes me tienen compasión
porque me falta algún diente
y entre dientes me río yo.

Con un dátil por alimentación,
con un dátil yo inventé la democracia,
con un dátil yo te gano el maratón,
no me hace ninguna gracia
que me tengas compasión.

Y un higo chumbo y una aceituna,
tu nuevo mundo yo descubrí con Colón.
Y una aceituna y un higo chumbo,
vete a tu luna y déjame en mi rincón.

Realitat augmentada

Vist aquí

Mig matí, truquen a la porta. Una rossa de mitjana edat amb inconfusible accent bielorús (o transilvà) pregunta:
—Em respondrà una enquesta? Seran cinc minuts.
M’agafen en mal moment i li dic que sí.
—Quina edat té? —em pregunta a continuació.
—Cinquanta-vuit.
Consulta un paper tot guixat de bolígrafs; sembla desconcertada.
—Miri, és que em fa falta un altre grup d’edat. Li fa res que posi que té quaranta-quatre anys?
—Cap problema.
—Perquè… no hi viu ningú més jove a la casa?
—Sí, el meu company en té cinquanta.
—La seva senyora?
—No, el meu home.
—D’acord, la seva parella. Posarem que en té quaranta, va bé?
—Ell n’estarà encantat.
De nou uns segons de vacil·lació a càrrec de l’enquestadora:
—Veurà, ara jo hauria d’anotar les seves respostes en una “tablet” —me la deixa entreveure, mig amagada a la seva bossa, com si fos material de contraban—; però faig més via si ho apunto en un paper i després a casa ho transcric. A vostè tant li és, oi que sí?
Dic que sí, encara que al paperot on pretén apuntar les meves respostes a penes hi queda lloc per dues o tres paraules.
—Vejam, és vostè consumidor habitual de llaminadures?
—La veritat és que no.
—Però en els últims dotze mesos…
—No, que jo recordi; potser un caramel al cinema.
—Però li sonen les marques Sugus, Lacasitos, Viuda de Solano, Conguitos, Peta-Zetas..
—Sí, els Conguitos els recordo; però em pensava que els havien prohibit per racistes.
—Molt bé, apunto els Conguitos. Ara l’hi hauria d’ensenyar un espot publicitari a la “tablet” i vostè m’hauria de dir si l’havia vist abans.
—La veritat és que miro molt poca tele.
—Tan se val, és aquell de la xocolata Milka i la vaca; poso com que el coneixia i llestos.
La rossa consulta la seva “xuleta” (més uns apunts de classe que no pas un guió amb cara i ulls).
—Ara digui’m marques de cervesa que li sonin.
—Estrella, San Miguel, Rosita, Negra Modelo…
—Cruzcampo?
—Sí, també.
—I quina li sembla que té més qualitat?
—Si fa no fa…
Apunta la Cruzcampo.
—Ja hem acabat. Ara m’haurà de deixar un telèfon. No ho fan gairebé mai, però de vegades truquen per saber com ha anat l’enquesta. Si li pregunten, els diu que l’entrevista ha durat ben bé vint minuts, que l’hi he ensenyat l’anunci de la “tablet” i sobretot…
—Que tinc quaranta-quatre anys.
—Això mateix!

Kassel, un pròleg

No, el lleurer no és el famós Mistetas.

Pensé: ¿no vine a Kassel a buscar precisamente el instante estético? Sí, pero no sólo para eso, me respondí. Además, ese instante no lo había encontrado nunca a lo largo de mi vida y todo parecía indicar que las cosas iban a seguir igual para mí después de pasar por Kassel. De hecho, ni siquiera sabía qué podía ser verdaderamente un instante estético, pues hasta entonces sólo había alcanzado a tener atisbos de ese instante, no mucho más. Quedé pensativo. ¿Para qué había ido a aquella ciudad? He venido, me dije, sólo para pensar. Quedé pensativo. He venido para construir mentalmente una cabaña, un refugio humano donde meditar sobre el mundo extraviado. Quedé pensativo. He venido para leer algo sobre un buhonero y su muñón y sobre la España irremediablemente tenebrosa. He venido para buscar el misterio del universo y para iniciarme en la poesía de un álgebra desconocida y a buscar un reloj oblicuo y leer sobre el Romanticismo. Quedé pensativo. He venido para investigar cual es la esencia, el núcleo puro y duro del arte contemporáneo. He venido para saber si hay vanguardia todavía en el arte. De hecho, he venido para realizar una investigación sobre Kassel. Quedé pensativo. He venido simplemente para contar a mi regreso lo que he visto. He venido para saber qué son los beatniks. Quedé pensativo. He venido a conocer el estado general de las artes. Quedé pensativo. He venido a recuperar el entusiasmo. Quedé menos pensativo. He venido para luego poder contar el viaje como si hubiera ido a la finca de Locus Solus, o a la Alcarria, a una Alcarria descrita por Roussel, por ejemplo. He venido para acceder a ese instante en el que un hombre parece asumir para siempre quién es. Quedé pensativo. He venido para dejar tranquila a mi mujer unos días. Quedé pensativo. He venido para dudar. Quedé indeciso. He venido para averiguar si tiene alguna lógica que me hayan invitado a Kassel a hacer un número chino. Quedé pensativo.

(Enrique Vila-Matas, “Kassel no invita a la lógica”)

Enfangats

Sembla que hi ha poca discussió a considerar “En la orilla” de Rafael Chirbes (Anagrama, 2013) com una de les grans novel·les espanyoles de l’any passat i el Premio de la Crítica de narrativa castellana 2014 només ha significat la culminació de dotze mesos de triomfal recepció. “En la orilla” és a més un llibre absolutament terapèutic perquè intenta analitzar l’estancada situació present que hem vingut anomenant “crisi” i ho fa des de la perspectiva del llevant valencià, una de les zones més castigades per l’especulació immobiliària més corrupta.

El llibre retrata el moment posterior a l’esfondrament del gran “tinglado” que va convertir l’economia espanyola en model a admirar, quan els seus actors protagonistes (barreja de víctimes i botxins) s’aturen atordits a llepar-se les ferides mentre quantifiquen les pèrdues. Ambientada entre les imaginàries Olba i Misent (que bé podríem situar en el litoral que uneix les províncies d’Alacant i de València), es recolza en la imatge potent de la “riba” del títol, no tant la de la prostituïda platja que imanta el turisme, com la dels aiguamolls que li donen l’esquena: antany font de vida, ara tèrboles aigües on esborrar el testimoni compromès d’alguna pràctica delictiva.

Per descomptat, la rellevància sociològica de “En la orilla” no seria suficient per justificar la seva lectura, si no fos perquè Chirbes compta amb una poderosa veu literària, tot i que una mica passada de moda. I que consti que això ho dic com un elogi, perquè m’agraden aquestes novel·les molt més freqüents als anys seixanta i setanta del segle passat que no pas ara, on una veu obsessiva i circular va revelant de mica en mica una situació, uns personatges, i potser una història, l’abast de la qual no s’entén per complet fins al punt i final. Aquí la veu protagonista és la d’un tal Esteban, propietari de la fusteria del poble, víctima per una banda de la fallida dels promotors immobiliaris locals, però també causa de la ruïna de tots els seus dependents. Altres veus s’interposen a la d’Esteban, sovint la dels seus damnificats (el seu xofer hipotecat, el seu empleat magribí, la colombiana que té cura del seu pare amb Alzheimer).

Si alguna cosa del que he escrit fins ara sona a tòpic descarat, m’afanyaré a testificar que Chirbes procura evitar el relat rodó i rematat amb llaç de seda; només cal veure l’elegància amb la que tracta la impossible història d’amor que amaga a l’interior de les seves pàgines (i la seva evitació de tot subratllat). A la seva contra diré que la veu del seu “Esteban” sona massa articulada i culta per tractar-se de la parla d’un simple fuster de poble. I, és clar, amb un autor nascut als paupèrrims anys 40, no esperéssiu una visió positiva de la vida.

Como en el caso de los que acuden a la iglesia, tu actitud me confirma que lo que mejor soporta el paso del tiempo es la mentira. Te acoges a ella y la sostienes sin que se deteriore. En cambio, la verdad es inestable, se corrompe, se diluye, resbala, huye. La mentira es como el agua, incolora, inodora e insípida, el paladar no la percibe, pero nos refresca.

Capitals anòmales

Un milió d'acordeonistes coreanes: l'infern

Sospito que de forma totalment involuntària l’autor de còmics quebequès Guy Delisle  ha esdevingut el cronista reticent d’algunes de les ciutats més excèntriques del planeta. El primer llibre seu que vaig conèixer va ser “Pyongyang” sobre la seva estada a la capital nord-coreana com a  supervisor de l’elaboració de sèries d’animació franceses (sí, sembla que l’externalització de certs processos creatius ha arribat a aquests extrems). Poc coneixem d’aquest país si no és el seu culte al líder dinàstic, el seu hermetisme informatiu i la seva similitud a les prediccions més pessimistes d’Orwell. No cal dir per tant l’enorme interès que suposa la narració per part d’un occidental de la seva experiència laboral entre treballadors autòctons i dels xocs culturals que se’n deriven.

Com a dibuixant Delisle és tot just correcte; encara que perfectament adequat pel que pretén documentar. En canvi, excel·leix com a narrador, amb una barreja molt ben meditada d’observació, didàctica, construcció i gotes d’humor. Exhibeix la suficient gosadia per tensar les situacions fins a posar a prova el sistema i prou imaginació per produir fèrtils confrontacions, com quan presta un exemplar de “1984” a un col·lega o es posa a interpretar un “reggae” per a diversió del seu equip de treball. “Pyongyang” relata una experiència tan peculiar i tan allunyada del que nosaltres mai viurem que la visita queda totalment justificada.

“Shenzen” és un llibre anterior també motivat pel viatge de Delisle a una altra ciutat proveïdora de mà d’obra barata per a sèries d’animació. La ciutat de Shenzen es troba al sud de la Xina, gairebé a les portes de Hong-Kong, i constitueix un experiment de l’anomenada “economia socialista de mercat”. Dels 30.000 habitants que tenia el 1980 ha passat als deu milions actuals: una megalòpoli dinàmica i d’un capitalisme salvatge. En comparació amb Corea del Nord segurament la Xina ens pot semblar vagament familiar, tot i que Delisle s’ocupa de subratllar tots els malentesos, la seva sensació d’aïllament i les dificultats per enfrontar-se a la cuina local.

“Crónicas de Jerusalén” (premi a Angulema 2012) parteix d’un supòsit lleugerament diferent: aquí Guy Delisle acompanya la seva parella, que és membre de Metges Sense Fronteres, a passar un any a Jerusalem. Els acompanyen els seus dos fills petits, fet que obligarà al dibuixant a enfrontar-se a tots els problemes logístics dels quals tradicionalment s’han ocupat les dones: escolarització dels infants, recerca de servei domèstic, adquisició de queviures, activitats extraescolars… Per descomptat, totes aquestes tasques la descripció de les quals podria fregar el tedi més abismal, si s’executen a l’Israel contemporani sempre comptaran amb algunes complicacions afegides. 

Delisle amb el seu proverbial olfacte revela els punts de conflicte i contradicció d’una de les societats més complexes del planeta i procura no inclinar la balança a favor de cap de les faccions implicades. Malauradament, un cop superades les generalitzacions, la realitat demostra un grau de fragmentació impossible de reconciliar. Ja no és un problema de jueus contra palestins, sinó del divers grau de laïcisme present tant entre els uns com entre els altres, dels il·luminats colons sionistes (no sempre apreciats per la resta d’israelians), dels jueus ortodoxos tan arbitràriament penques, de les diverses faccions cristianes que van a la grenya per tenir cura de l’església del Sant Sepulcre i de la secta dels samaritans que mereixerien un apunt per a ells sols. No conec una invitació a l’ateisme més consistent que aquestes “Crónicas de Jerusalén”.

Tots els llibres citats els ha editat Astiberri. No he llegit encara “Crónicas birmanas” que sembla anar de la mateixa corda. “Como no hacer nada” o “Guía del mal padre” (1 i 2) segurament no pertanyen al gènere de turisme de sofà, però deuen ser també autobiogràfics. Recomano tot Delisle a ulls clucs.

Carta al mestre

Sovint Josep m’havia parlat de “La confusió dels sentiments” (així l’anomenava ell) com un dels llibres que més l’havien marcat a la vida; però no ha sigut fins aquest Sant Jordi que me l’ha pogut regalar, ja que la conscienciosa repassada que Jaume Vallcorba està fent a l’obra de Stefan Zweig des de la seva editorial Acantilado no s’ha permès publicar “Verwirrung der Gefühle” fins el mes de gener d’enguany. En aquesta versió, la suculenta “nouvelle” de Zweig es titula “Confusión de sentimientos” i carrega amb el subtítol misteriós “Apuntes personales del consejero privado R. v. D.”

A continuació el paràgraf de l’argument: amb motiu de la seva jubilació un vell catedràtic rep com a present una recopilació dels seus treballs acadèmics els quals, malgrat abastar tota la seva vida, no li sembla que el representin. Rememora els seus primers temps de mal estudiant —alcohol i donotes, en comptes de llibres de text—, l’ultimàtum que li va fer el seu pare i la segona oportunitat per redreçar la seva carrera que visqué a una petita universitat de províncies, on un brillant professor de literatura anglesa li va infondre un immarcescible entusiasme per la matèria que impartia. Aquest veterà ensenyant acabaria encarrilant el futur del jove pupil enmig d’una relació personal contradictòria i no mancada d’ombres. Per què el catedràtic era tan reticent a elogiar els progressos de l’alumne? A què es devien les seves esporàdiques desaparicions? Què volien suggerir les mitges paraules de la seva jove esposa?

“Confusión de sentimientos” és un Zweig de 1926 o sigui que és obra de maduresa, pròpia d’un escriptor de quaranta-cinc anys en la plenitud dels seus recursos: sòlida, ben travada i una mica passada de moda, però que flueix estupendament (i aquí crec que la traducció de Joan Fontcuberta n’és la principal responsable). Dura tot just cent pàgines i conté prou misteri i conflicte humà per no fer defallir el lector. La revelació última de la intriga devia de sonar molt més escandalosa i plena de novetat al primer quart del passat segle XX que en els desencantats temps presents, en els quals la solució es veu fàcilment a venir. I els epítets denigratoris que es dediquen a determinats comportaments poc ortodoxes avui serien considerats políticament incorrectes.

Amb tot, la seva construcció està feta a prova de bombes. I la seva frase final és devastadora; en el millor sentit de la paraula. Obra mestra.

L’illa de la fi del món

Llegint tant com llegeixo només era qüestió de temps que acabés participant en un club de lectura, i no precisament com a mestre de cerimònies. La cita té periodicitat mensual i de moment la primera convocatòria es va celebrar en un local ple de ressons literaris. El llibre a esmicolar va ser “Bressol de gat” de Kurt Vonnegut, traduït per a Males Herbes per Martí Sales.

Sospito que Vonnegut, que als Estats Units és encara un personatge de culte —humanista, pacifista i símbol de la contracultura— no ha tingut gaire fortuna a casa nostra i la majoria de les seves grans novel·les es troben als llimbs de la descatalogació. “Bressol de gat” (“Cat’s Cradle”) és sens dubte un dels seus títols importants i per tant cal congratular-se tant de la seva recuperació com que ja vagi per la segona edició. Va ser publicada originalment l’any 1963 i el llibre es revela digne fill del seu temps amb abundants referències a l’anticomunisme i les amenaces nuclears dels anys de la Guerra Freda.

De fet l’apocalipsi és present des del primer capítol quan el narrador —un personatge que actua més com a testimoni passiu que no pas com agent del guió— declara el seu propòsit de recollir en un llibre el testimoni del que estaven fent alguns americans importants en el moment que es va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Així coneixem Felix Hoenikker i la seva estranya família disfuncional. Felix, Premi Nobel de Física i pare (fictici) de la Bomba Atòmica representa el científic pur que es desentén de les conseqüències morals de les seves investigacions. Vonnegut sabia del que parlava, perquè havia treballat com a relacions públiques al departament de recerca de la General Electric, companyia on s’hi havien refugiat molts científics després dels anys d’esforç bèl·lic.

Aquest inici de la novel·la ve farcit de personatges estrafolaris, d’un seguit d’anècdotes disperses i de la sensació que tot s’hi val. El llibre comença a centrar-se una mica quan apareix l’illa caribenya de San Lorenzo a l’horitzó i sembla que ens trobarem amb una típica història de dictador del Con Sud (estil “El otoño del patriarca”), barrejada amb un “cartoon” guionitzat pels germans Marx.

Dins de la cultura popular “Cat’s Cradle” ha deixat dues herències per la posteritat. La primera és l’Ice9, una configuració cristal·lina de les molècules de l’aigua que converteixen en sòlid tot els líquids amb els que entren en contacte. Pensat inicialment com ajuda pels soldats que lluiten sota una climatologia inclement, acaba esdevenint “deus ex machina” del desenllaç. La segona és el “bokonisme”, religió a la carta i demostració de primera mà que pots treure’t una religió de la màniga. Els seus conceptes originals i els seus preceptes (sovint expressats a través de calipsos) es van desgranant al llarg del llibre amb aquella vaguetat críptica pròpia dels textos religiosos. Per més ironia, encara que el “bokonisme” està prohibit a San Lorenzo, tota la població (començant pel mateix president) n’és secretament devota, potser a causa de l’atractiu que suscita tot allò que està prohibit.

“Bressol de gat” s’articula en 127 capítols breus que fan de molt fàcil llegir; però que resulten bastant eixuts i amb poca ànima poètica, com sol passar-li a qualsevol novel·la d’idees. Els meus companys del club de lectura, tots invariablement més joves que jo, van extreure’n una experiència més plaent i fins i tot van trobar-hi humor on jo només hi veia l’implacable escalpel de la intel·ligència. Segurament Salvador Macip, que és fan del llibre i el reconeix com a inspirador del seu “El joc de Déu” us el vendrà molt millor que jo.