Carta al mestre

Sovint Josep m’havia parlat de “La confusió dels sentiments” (així l’anomenava ell) com un dels llibres que més l’havien marcat a la vida; però no ha sigut fins aquest Sant Jordi que me l’ha pogut regalar, ja que la conscienciosa repassada que Jaume Vallcorba està fent a l’obra de Stefan Zweig des de la seva editorial Acantilado no s’ha permès publicar “Verwirrung der Gefühle” fins el mes de gener d’enguany. En aquesta versió, la suculenta “nouvelle” de Zweig es titula “Confusión de sentimientos” i carrega amb el subtítol misteriós “Apuntes personales del consejero privado R. v. D.”

A continuació el paràgraf de l’argument: amb motiu de la seva jubilació un vell catedràtic rep com a present una recopilació dels seus treballs acadèmics els quals, malgrat abastar tota la seva vida, no li sembla que el representin. Rememora els seus primers temps de mal estudiant —alcohol i donotes, en comptes de llibres de text—, l’ultimàtum que li va fer el seu pare i la segona oportunitat per redreçar la seva carrera que visqué a una petita universitat de províncies, on un brillant professor de literatura anglesa li va infondre un immarcescible entusiasme per la matèria que impartia. Aquest veterà ensenyant acabaria encarrilant el futur del jove pupil enmig d’una relació personal contradictòria i no mancada d’ombres. Per què el catedràtic era tan reticent a elogiar els progressos de l’alumne? A què es devien les seves esporàdiques desaparicions? Què volien suggerir les mitges paraules de la seva jove esposa?

“Confusión de sentimientos” és un Zweig de 1926 o sigui que és obra de maduresa, pròpia d’un escriptor de quaranta-cinc anys en la plenitud dels seus recursos: sòlida, ben travada i una mica passada de moda, però que flueix estupendament (i aquí crec que la traducció de Joan Fontcuberta n’és la principal responsable). Dura tot just cent pàgines i conté prou misteri i conflicte humà per no fer defallir el lector. La revelació última de la intriga devia de sonar molt més escandalosa i plena de novetat al primer quart del passat segle XX que en els desencantats temps presents, en els quals la solució es veu fàcilment a venir. I els epítets denigratoris que es dediquen a determinats comportaments poc ortodoxes avui serien considerats políticament incorrectes.

Amb tot, la seva construcció està feta a prova de bombes. I la seva frase final és devastadora; en el millor sentit de la paraula. Obra mestra.