El dimoni de jove

Un corrent recent del cinema argentí revisa el seu passat immediat en clau de crònica criminal extreta de les pàgines periodístiques de «successos», amb títols com «Plata quemada» (Marcelo Piñeyro, 2000, segons la novel·la de Ricardo Piglia), o «El clan» (Pablo Trapero, 2015). Luis Ortega, que va dirigir la telesèrie «Historia de un clan» en onze capítols sobre aquells mateixos fets que es descrivien a «El clan», firma ara «El ángel» sobre un altre personatge de rerefons negríssim extret de la vida real (i dels arxius de la policia).

Es deia i es diu Carlos Robledo Puch (segur que en un temps anterior el cognom va ser Puig). A principis dels anys 70 va cometre alguns atracaments i (de passada) es va carregar onze persones. La criatura no havia fet encara els 20 anys i gaudia d’una bellesa andrògina i ària (ulls blaus, cabells rossos; la mare era alemanya (però es deia Josefa Aída)). Amb aquest punt de partida tan propens al sensacionalisme, fou inevitable que el bategessin com «El ángel».

La pel·lícula es beneficia de l’actor Lorenzo Ferro, una veritable descoberta des del punt de vista icònic (però també de l’interpretatiu), bell i desvergonyit (tot i que no tan bell com ho era l’original). Però sobretot es beneficia d’un personatge principal que és d’una amoralitat perversa i extraordinària: res no ens atreu tant com la figura del que està disposat a fer el que li vingui de gust, sense pensar en les conseqüències morals o jurídiques. La fascinació del mal, se’n diu; accentuada a més per uns ambients d’avorrida classe mitja, on destaca encara més la sordidesa.

Bons actors acompanyen el protagonista: Mercedes Morán, Cecilia Roth, Luis Gnecco, Chino Darín… Luis Ortega és fill del cantant Palito Ortega, per això li perdonaré que condemni el guapo Chino Darín a cantar el «Corazón contento» del seu pare amb una vestimenta del tot ridícula.

«El ángel» es contempla amb incrèdula fascinació i sense perdre ni un sol moment el seu interès. D’ençà els germans Coen, no havíem vist crims tan horriblement entretinguts.

Notes per a textos nonats

No havia llegit res de la respectada novel·lista i periodista Joan Didion (Sacramento, 1934) i, per aquelles coses de les eventualitats editorials he començat per un dels seus títols menors, «Sur y Oeste» (Random House, octubre de 2018, traducció de Javier Calvo), un llibret que s’inscriu en aquesta moda recent de publicar-ho tot d’un autor conegut, encara que es tracti d’esborranys o textos inacabats. En aquest cas concret es tracta d’una col·lecció de notes destinades a escriure sengles reportatges que mai no van arribar a terme.

La part més important del volum correspon a un viatge que l’autora i el seu marit van emprendre pel sud dels Estats Units l’estiu de 1970. El sud més mític —el dels estats de Mississipi, Alabama i Luisiana—, on encara semblava oberta (i qui sap si també ara) la ferida de la Guerra Civil Americana. Indrets de profundes tradicions i d’aristocràcies de nou encuny, on la segregació racial acabava de ser abolida i la societat encara estava assajant fórmules per assentar els fonaments.

Didion escriu visiblement incomodada per aquests ambients estantissos, amarats de provincianisme i distincions classistes, hi arriba a trobar ressonàncies de malaltia i mort, sobretot en les molses paràsites que pengen dels arbres. Tal és el seu desassossec que no para de buscar en tot moment l’aeroport més proper que la dugui a un entorn més amigable —Nova York, San Francisco— els refugis habituals dels cosmopolites del segle XX.

Malgrat el caràcter instrumental i no acabat d’aquestes notes, el tremp literari de Didion troba prou espai per brillar i oferir-nos una imatge d’aquell Sud definitivament perdut de fa cinquanta anys. Us estalviaré les converses profundament sociològiques (que també n’hi ha).

En junio el aire de Nueva Orleans va cargado de sexo y muerte, no muerte violenta sino muerte por descomposición, por exceso de madurez, por podredumbre, muerte por ahogamiento, por asfixia, por fiebres de etiología desconocida. Es un lugar físicamente oscuro, oscuro como el negativo de una fotografía, oscuro como una radiografía; la atmósfera absorbe su propia luz, nunca refleja la luz, sino que la absorbe hasta que cualquier objeto brilla con una luminiscencia mórbida.

La part dedicada a l’Oest (o sigui Califòrnia) es cenyeix a vint pàgines finals entre impressionistes i poètiques (però poc informatives). Joan Didion hi va viatjar per cobrir el judici de Patty Hearst, però es va despistar pel camí i no en va treure res de bo. Potser constitueix la prova irrefutable de l’escassa consistència d’aquest projecte editorial.

Hollywoo: cementiri de somnis

BoJack mira "Horses" de Patty Smith

Em vaig criar amb els dibuixos animats falsament amables de Disney —«Dumbo», «Bambi», «La Dama i el Vagabond»—, o amb els igualment afables productes de can Hanna-Barbera —«Los Picapiedra», «Pepe Pótamo», «Don Gato», «El león Melquiades y Tristón, la hiena»—; per tant  l’animació televisiva contemporània em sembla molt més esquerpa de pair. El primer toc d’atenció que m’hi va fer adonar aparegué l’any 1987 amb els revolucionaris Simpsons, grup familiar malalt d’icterícia, que s’ha vist succeït posteriorment per altres dibuixos animats de factura moderna i estètica agressiva: coses com «Beavis and Butthead», «Ren and Stimpy», «Family Guy», «Rick and Morty» o «Big Mouth». Tot aquest pròleg per justificar la meva poca propensió a investigar sèries animades de les últimes fornades; per això em van caldre un parell d’empentetes per endinsar-me en l’univers de «BoJack Horseman» que, d’entrada no m’atreia gens visualment. Quin gran error hagués comès si l’hagués passat per alt!

La sèrie, creada per Raphael Bob-Waksberg, es va estrenar el 22 d’agost de 2014 a la plataforma Netflix i ja suma 5 temporades. S’ambienta en un univers paral·lel on els éssers humans conviuen (i cohabiten) amb animals antropomòrfics sense problemes especistes aparents; i més en concret a Hollywood (esdevingut «Hollywoo» al sisè capítol de la primera temporada, quan en un gest romàntic un dels personatges s’emporta la lletra D del cèlebre cartell).

El seu protagonista BoJack Horseman (un humà de cap equí i amb la veu rogallosa de Will Arnett) és un actor en hores baixes, que va gaudir de gran èxit als anys 90 encapçalant la «sitcom» «Horsin’ Around», sobre un cavall que acollia a casa seva tres orfes humans. En l’actualitat malviu sense feina coneguda, perdut en un estupor alcohòlic i un desgavell sexual, dels quals la seva agent i esporàdica amant (una felina Amy Sedaris en el paper de Princess Carolyn) n’és la víctima principal. Potser la sort de BoJack canviarà amb la redacció de les seves memòries que compila la Diane Nguyen (Alison Brie), una humana vietnamita-americana i feminista de tercera generació, insegura en tots dos apartats. Completen el quintet protagonista en Todd Chavez (Aaron Paul, el de «Breaking Bad»!), un penques feliç i humà que viu de gorra a casa d’en BoJack; i Mr. Peanutbutter (Paul F. Tompkins) l’amigable col·lega actor i tanmateix rival d’en BoJack, que presenta les faccions insípides però també trempades d’un Labrador Retriever.

Mr. Peanutbutter amb la seva xicota i altres convidats (s'inclou el senglar que va venir a sopar a Virrei Amat).

Evidentment els primers trets distintius de la sèrie apunten cap als vicis tradicionals de la indústria de l’espectacle en general i el cinema en particular: frivolitat, venalitat, egocentrisme, addiccions diverses, periodisme groc, absurditat congènita, vides inventades i punyalades a l’esquena… És allò que és coneix com a sàtira de tota la vida i que «BoJack Horseman» broda amb incursions precises al sexe i les drogues (no tant al rock&roll). Però no us en anéssiu encara, perquè hi ha moltes més tecles que aquesta sèrie toca bé i rebé, entre les quals no és menor l’amplitud del seu sentit del «gag», que abasta des del significant ruc fins el significat abstrús.

L’animalitat de part de l’elenc inspira bromes (fàcils o no) que permeten que un director d’anatomia artròpode es digui Quentin Tarantulino i que en aquest univers siguin possibles sèries de televisió titulades «Krill and Grace» o «Koalafornication». A cada capítol hi ha un grapat de gags visuals en segon terme que exploten les característiques específiques de cada espècie animal. I ho fa sense subratllar, gairebé traient-li la importància enmig d’un veritable mar de referents.

Com a tot programa seriat i contemporani amb alguna ambició a la cartera, no hi falten els experiments formals, alguns dels quals m’han superat totes les expectatives. Per exemple el capítol que s’esdevé en un mateix edifici durant diferents moments de la seva història; el que reprodueix diverses festes de Halloween i les successives parelles de Mr. Peanutbutter; el que ressegueix el decurs de tres parelles en crisi durant una mateixa nit; o (obra mestra!) el capítol subaquàtic i pràcticament mut en el qual BoJack assisteix a un festival de cinema en ple Món del Silenci.

El magistral capítol al fons del mar (on els cavallets mascles són els que pareixen).

Però on BoJack juga en una lliga pròpia és en la franquesa i la intimitat dels seus temes majors. Aquí es parla sense embuts de morts per sobredosi, abusos sexuals, traumes infantils, alcoholisme, incest, senilitat, pedofília i lobotomies. I es fa en un context que pot ser de sàtira sagnant o d’humor surrealista, però que es pren molt seriosament els seus moments de «pathos». En un ordre de coses lleugerament diferent, «BoJack Horseman» deu ser la primera sèrie d’animació amb un dels personatges protagonistes que es confessa asexual i aquesta tendència és explorada amb considerable serietat, almenys en el marc d’un programa d’aquest tipus.

Ciència i caritat en versió contemporània

A diferència de «The Simpsons», en els quals mitja dotzena d’actors fan les veus de tots els papers de l’auca, aquí cada personatge, per petit que sigui, és interpretat per un comediant diferent. Alguns interpreten versions animades d’ells mateixos —com és el cas de Naomi Watts, Paul McCartney, Wallace Shawn (que, a més, fa de BoJack en una pel·lícula biogràfica sobre el cavall), Jessica Biel, Daniel Radcliffe, Greg Kinnear…—. La presència més recurrent és la de l’«Actriu de Caràcter Margo Martindale» (sempre mencionada mitjançant aquesta tirallonga) i protagonista de diverses martingales criminals a les quals BoJack aboca.

Altres celebritats apareixen en forma física, tot i que la veu l’aporta un actor diferent. És el cas de Beyoncé, Andrew Garfield, J.D. Salinger, o el director de cinema Cameron Crowe. Finalment hi ha els personatges que no es corresponen a cap homòleg real i que manlleven la veu a llumeneres com Candice Bergen, Stanley Tucci, J. K. Simmons, Lisa Kudrow, Matthew Broderick, Angela Bassett, Rami Malek, Melissa Leo, Anjelica Huston, Christine Baranski, Liev Schreiber, Ricky Gervais, Lorraine Bracco, Jeffrey Wright, Archie Panjabi, RuPaul, Eva Longoria… i moltes més estrelles convidades. Un paradís, vaja.

Trauma familiar, retrat/retret a l'oli

Ja veieu que jo estic enamorat de la sèrie i fins i tot de la seva estètica (però no sóc l’únic). El pitjor que se’n pot dir d’ella és que els primers capítols de la primera temporada són els més fluixos, però que aviat el to es redreça (igual com quan la joventut s’arregla amb els anys i l’experiència). Segurament hi ha ara mateix poques sèries més intel·ligents, divertides, transgressores i sorprenents que «BoJack Horseman». Sèries on hi figura un tauró anomenat Sharc Jacobs (interpretat pel sastre Marc Jacobs), on s’introdueix un episodi amb una cançó de Saint Vincent coreografiada per sardines en banyador i on l’editorial Penguin la dirigeix un pingüí autèntic (per desgràcia de la seva família).

Deixant de banda el pròleg d’«Up» a can Pixar, «BoJack Horseman» té el mèrit de ser un dels pocs productes animats que m’han induït a la llagrimeta en algun moment de les seves múltiples temporades. Bravo per ells.

I encara no han dit l’última paraula.

Racisme en blanc i negre

Diuen les bones llengües que amb «BlacKkKlansman» («El infiltrado del KKKlan» en espanyol) Spike Lee ha recuperat el nervi, el múscul, i el mestratge d’antany, confirmat pel «Grand Prix» del jurat a Cannes que va rebre enguany. Segurament exageren, però és innegable que el film no mereix ser menystingut per múltiples raons.

Basat en una crònica del policia retirat Ron Stallworth, que va ser el primer agent negre a la policia de Colorado Springs (Colorado), «BlacKkKlansman» narra la improbable història de com va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan local (per via telefònica) i, amb la complicitat d’un col·lega jueu que li prestava l’aparença física «ària», tingué un paper important en el desmantellament parcial de la seva aberrant organització. El director opta per explicar aquesta història tan delirant de forma poc realista i accentuant-ne el seu vessant més grotesc, amb estètica de cinema de "blaxplotation" i escena de ball incloses.

Com tota pel·lícula declaradament militant les situacions pequen d’esquemàtiques, els personatges no tenen profunditat i la retòrica és un xic mecànica (vegeu el muntatge en paral·lel d’un home vell (Harry Belafonte) narrant el linxament que va presenciar, amb els racistes enardits davant d’una projecció de «El naixement d’una nació» de Griffith. No hi falten tampoc al·lusions gens velades a l’actual president, quan els membres del klan exclamen entusiastes «America First!», o quan algun personatge considera impossible que un blanc supremacista arribi a ocupar la Casa Blanca.

Pel que acabo de dir podeu pensar que «BlacKkKlansman" m'ha desagradat, quan ha estat més aviat tot el contrari. Es tracta d’una cinta molt entretinguda, de vegades divertida, excitant d’altres i fins i tot colpidora. El paper de l’infiltrat el fa John David Washington, que no és tan guapo com el seu pare Denzel i li manca una mica del seu carisma. L’acompanya l’ubic Adam Driver qui, d’ençà la seva intervenció a «Girls», sembla que li hagi tocat la grossa.

La pel·lícula correria el risc de resultar massa lleugera en el pòsit que deixa, si no fos per la inclusió d’un epíleg documental desolador rodat l’any passat (i amb la intervenció de «The Real Donald Trump») que demostra que els conflictes que Ron Stallworth va destapar als anys 70 del segle XX continuen ben vius a la segona dècada del XXI. Finalment en vaig sortir trasbalsat.

Un món de metros: Kobe

Kobe, un milió i mig d'habitants, des del 1977 hi ha dues línies de metro, 30,5 quilòmetres de vies, 26 estacions i el mapa de xarxa més lleig que ha parit mare. Quin malson visual! No sabria ni per on començar a descriure aquest maldecap, encara que potser els símbols de les estacions s'enduen la palma: de grandàries diverses, distribuïts irregularment, uns en format verticals, d'altres en horitzontal. Que també estigui escrit en el nostre alfabet només augmenta l'atapeïment confús. Em sembla que aquesta nit em costarà dormir.

Mestres antics

Fixeu-vos en aquesta senyora pàl·lida i descarada, que es mostra nua, desvergonyida i sense penediment. Es diu Olympia i la va pintar Edouard Manet fa 155 anys (excusin-me la impertinència de la xifra exacta). Al seu costat esquerre hi ha una serventa negra eclipsada per un ram de flors i un gat també negre, quasi invisible.

Abaix hi ha una versió remasteritzada, on Olympia és una taurona amb llacet rosa, la minyona és un peix daurat i el gat és una gata evident amb tetes i cara d'aturada. Que serveixi com a pròleg per parlar el dilluns vinent d'una sèrie realment important, del millor que es pot veure ara a la tele.

La segona tarda a Bukharà

Dinem a l'ombra dels arbres a la terrassa d'un restaurant que sembla molt popular. Davant nostre, a l'altre costat del carrer, s'alça l'Ark, una fortalesa de dimensions enormes que des del segle V fins a 1920 (quan va ser bombardejada per l'Exèrcit Roig) fou la residència dels emirs de Bukharà. Vist des de fora, el conjunt recorda vivament forts similars del Rajasthan. El seu interior és el 80% en ruïnes; però encara conté alguns edificis remarcables i un grapat de museus petits i benintencionats amb armes, ceràmica, bèsties dissecades i roba vella. També hi ha un pati amb un tron i unes vestidures règies, on pots seure i fotografiar-te tot fent el pallasso.

Potser, o sense potser, l'edifici més espectacular de la ciutat és el minaret Kalon i la seva mesquita homònima. El minaret, sobretot, erigit per Arslan Khan el 1127, fou en el seu moment la construcció més alta de tota l'Àsia Central. Són 47 metres de maons en contínua filigrana (+ 10 metres de fonaments subterranis, que inclouen un amuntegament de canyes per esmorteir els efectes d'hipotètics terratrèmols). L'entorn és tan impressionant i la relativa absència de turistes tan palesa, que t'has de pessigar per creure-t'ho. Bukharà encara no és la plaça de Sant Marc a Venècia, però tot arribarà. Collim doncs les roses del dia i acomiadem-nos del minaret Kalon, com ens vam acomiadar definitivament de Venècia vuit anys enrere.

Els companys del grup se'n van a una vetllada de músiques folklòriques, J. i jo preferim anar a veure amb llum de dia la construcció més excèntrica de tot Bukharà. Es diu Char Minar, quatre minarets, tot i que no es tracta en puritat de minarets sinó de la portalada decorativa d'una madrassa de 1807 desapareguda de fa temps. Char Minar pot semblar un tamboret invertit o la interpretació arquitectònica d'un setrill, però no hi ha res igual a tota la superfície de la Terra.

Farts de la monotonia gastronòmica uzbeka, sopem al Bella Italia, un d'aquells restaurants italians escenogràfics, en els que les parets simulen un "cortile" napolità a partir de frescos imperfectes. Els clients semblen tots mafiosos locals —ells lletjos i esquifits, però amb tratjos que aspiren a l'elegància del dòlar; elles (carregades de lluentons i maquillatge) beuen Fanta amb displicència—. Un cantant fa karaoke del bo amb temes que no són gens italians i els clients que toquen el dos li entaforen bitllets per les escletxes de la camisa. La nit del dissabte comença i acaba aquí.