Diuen les bones llengües que amb «BlacKkKlansman» («El infiltrado del KKKlan» en espanyol) Spike Lee ha recuperat el nervi, el múscul, i el mestratge d’antany, confirmat pel «Grand Prix» del jurat a Cannes que va rebre enguany. Segurament exageren, però és innegable que el film no mereix ser menystingut per múltiples raons.
Basat en una crònica del policia retirat Ron Stallworth, que va ser el primer agent negre a la policia de Colorado Springs (Colorado), «BlacKkKlansman» narra la improbable història de com va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan local (per via telefònica) i, amb la complicitat d’un col·lega jueu que li prestava l’aparença física «ària», tingué un paper important en el desmantellament parcial de la seva aberrant organització. El director opta per explicar aquesta història tan delirant de forma poc realista i accentuant-ne el seu vessant més grotesc, amb estètica de cinema de "blaxplotation" i escena de ball incloses.
Com tota pel·lícula declaradament militant les situacions pequen d’esquemàtiques, els personatges no tenen profunditat i la retòrica és un xic mecànica (vegeu el muntatge en paral·lel d’un home vell (Harry Belafonte) narrant el linxament que va presenciar, amb els racistes enardits davant d’una projecció de «El naixement d’una nació» de Griffith. No hi falten tampoc al·lusions gens velades a l’actual president, quan els membres del klan exclamen entusiastes «America First!», o quan algun personatge considera impossible que un blanc supremacista arribi a ocupar la Casa Blanca.
Pel que acabo de dir podeu pensar que «BlacKkKlansman" m'ha desagradat, quan ha estat més aviat tot el contrari. Es tracta d’una cinta molt entretinguda, de vegades divertida, excitant d’altres i fins i tot colpidora. El paper de l’infiltrat el fa John David Washington, que no és tan guapo com el seu pare Denzel i li manca una mica del seu carisma. L’acompanya l’ubic Adam Driver qui, d’ençà la seva intervenció a «Girls», sembla que li hagi tocat la grossa.
La pel·lícula correria el risc de resultar massa lleugera en el pòsit que deixa, si no fos per la inclusió d’un epíleg documental desolador rodat l’any passat (i amb la intervenció de «The Real Donald Trump») que demostra que els conflictes que Ron Stallworth va destapar als anys 70 del segle XX continuen ben vius a la segona dècada del XXI. Finalment en vaig sortir trasbalsat.
Basat en una crònica del policia retirat Ron Stallworth, que va ser el primer agent negre a la policia de Colorado Springs (Colorado), «BlacKkKlansman» narra la improbable història de com va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan local (per via telefònica) i, amb la complicitat d’un col·lega jueu que li prestava l’aparença física «ària», tingué un paper important en el desmantellament parcial de la seva aberrant organització. El director opta per explicar aquesta història tan delirant de forma poc realista i accentuant-ne el seu vessant més grotesc, amb estètica de cinema de "blaxplotation" i escena de ball incloses.
Com tota pel·lícula declaradament militant les situacions pequen d’esquemàtiques, els personatges no tenen profunditat i la retòrica és un xic mecànica (vegeu el muntatge en paral·lel d’un home vell (Harry Belafonte) narrant el linxament que va presenciar, amb els racistes enardits davant d’una projecció de «El naixement d’una nació» de Griffith. No hi falten tampoc al·lusions gens velades a l’actual president, quan els membres del klan exclamen entusiastes «America First!», o quan algun personatge considera impossible que un blanc supremacista arribi a ocupar la Casa Blanca.
Pel que acabo de dir podeu pensar que «BlacKkKlansman" m'ha desagradat, quan ha estat més aviat tot el contrari. Es tracta d’una cinta molt entretinguda, de vegades divertida, excitant d’altres i fins i tot colpidora. El paper de l’infiltrat el fa John David Washington, que no és tan guapo com el seu pare Denzel i li manca una mica del seu carisma. L’acompanya l’ubic Adam Driver qui, d’ençà la seva intervenció a «Girls», sembla que li hagi tocat la grossa.
La pel·lícula correria el risc de resultar massa lleugera en el pòsit que deixa, si no fos per la inclusió d’un epíleg documental desolador rodat l’any passat (i amb la intervenció de «The Real Donald Trump») que demostra que els conflictes que Ron Stallworth va destapar als anys 70 del segle XX continuen ben vius a la segona dècada del XXI. Finalment en vaig sortir trasbalsat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada