El límit humà

«Border»/«Gräns» («Frontera») és el segon film de l’iranià instal·lat a Suècia Ali Abbasi i es basa en un conte de John Ajvide Lindqvist, autor en el que ja es va basar Tomas Alfredson per la seva obra mestra vampírica «Let the Right One In». «Border» és de nou un relat amb tocs de fantasia i segurament una de les pel·licules més sorprenents que veureu en molt de temps.

Tina (Eva Melander) és una dona jove de faccions tosques i cos mal girbat que treballa com a agent de duanes en un port suec. Tina gaudeix d’un extraordinari sentit de l’olfacte que li permet detectar la por, la culpa o la vergonya de les persones que passen pel seu davant, una qualitat ideal a l’hora de descobrir qualsevol mena de contraban. Un dia a la feina es topara amb Vore (Eero Milonoff), un home de faccions similars a les seves que li produirà una profunda inquietud.

Poc més podré revelar, si no és que Tina i Vore no són exactament humans, i que el decurs de «Border» ens farà passar per experiències inesperades d’aquelles que fan reflexionar l’espectador sobre la taxonomia dels éssers vius, sobre les nocions del bé i el mal o sobre les afinitats electives (en contra de les afinitats d’espècie). El film té de tot: horror físic, investigació criminal, èxtasi amorós, drama familiar i fins i tot moments de tendresa.

Un conte dolç i cruel absolutament recomanable. No n'heu vist cap d'igual.

Més sèries (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (4)

Homecoming (2018) (Amazon Prime): Sèrie molt publicitada perquè la protagonitza la Julia Roberts. Basada en un podcast de Micah Bloomberg i Eli Horowitz, l'acció intercala dos temps diferents: l'any 2018 en un centre experimental destinat a tractar soldats amb xoc post-traumàtic i quatre anys més tard quan un auditor del Departament de Defensa investiga aquesta institució. Thriller psicològic d'aquells que la revelació del misteri es veia venir de lluny i no causa gran impacte.

Algunes audàcies formals (les imatges del present tenen format quadrat enlloc de rectangular), abundància de plans zenitals, decorats retrofuturistes... Deu capítols de mitja hora no semblen la presentació més adequada per una sèrie dramàtica. Julia Roberts gairebé sempre està bé, però el seu paper aquí no li permet gaire lluïment. Li dona molt bé la rèplica, com a soldat amb trauma, Stephan James. També hi surten Bobby Cannavale i una desaprofitada Sissy Spacek.

River (2015) (Netflix): Una d'aquelles sèries policials que els britànics broden i encara més a la BBC. El guió és d'Abi Morgan (la responsable de la sèrie "The Hour" i de pel·lícules tan sòlides com "The Iron Lady", "Shame" o "Sufragette"). Sis capítols d'una hora on es tracten qüestions com la immigració il·legal, la malaltia mental, les famílies malestructurades, els amors de resolució tòxica i les impossibles segones oportunitats.

Malgrat l'indubtable tensió narrativa, potser la trama és en excés endogàmica (gairebé tots els personatges estan implicats en els elements del crim). "River" se salva per la seva alta temperatura emocional, especialment en aquest turmentat John River a qui se li apareixen els espectres afables de tots els morts que du a l'esquena. Stellan Skarsgård dota d'una immensa humanitat un personatge que voreja la patologia i aguanta sobre les seves espatlles la credibilitat de la sèrie.

Com és de rigor a totes les produccions britàniques, la resta d'actors també ho fa de nassos: gent de prestigi com Nicola Walker o Lesley Manville, o l'Eddie Marsan, que interpreta un enverinador en sèrie del segle XIX. L'Adeel Akhtar ha estat un descobriment posterior molt benvingut. Una joia "antiga" digna de ser redescoberta.

The Looming Tower (2018) (Amazon Prime): ficció històrica basada en un llibre homònim de Lawrence Wright sobre les picabaralles entre la CIA i el FBI, prèvies a l'atac terrorista a les torres bessones. S'hauria pogut evitar? Sembla que potser sí.

Sèrie complicada, on la crònica periodística es barreja amb les relacions eròtiques extra-conjugals. Hi figuren Jeff Daniels, Alec Baldwin, Peter Sarsgaard, Bill Camp i Michael Stuhlbarg. També Tahar Rahim, descobert a "Un prophète" de Michel Audiard. Ambigua benedicció.

Un món de metros: Montpeller

La vila de Montpeller (561.000 habitants) té tram des de l'any 2000. Quatre línies, 86 parades i 56,3 quilòmetres d'extensió. El mapa és dels més lletjos que recordo i per motius de tot tipus: aquest verds i marrons tan lletjos de les línies 3 i 4, els noms de les poblacions en una tipografia incongruent i d'un vermell feridor, aquests cercles vermells antiestètics per indicar les parades on es pot fer transbord, la proliferació de signes convencionals diminuts impossibles de llegir... S'hauria d'ensenyar a les escoles de disseny com a mostra del que no ha de ser el mapa de transport d'una ciutat.

Anys, anys, per molts anys. Sembla ahir que vas néixer...

... i efectivament ahir vas fer 90 anys. Bon Aniversari, Tintín! Bon Aniversari, Milú!

Tres ciutats llombardes: Bèrgam (3)

Si bé l'exterior de la basílica de Santa Maria Maggiore és d'una relativa simplicitat, el seu interior és un deliri bigarrat al·lèrgic als murs nus. Aquí sembla que, des del segle XIII al XVII, tothom ha volgut deixar la seva petja pictòrica i, en general, cal dir que se n'han sortit força bé. Per afinitat electiva envers els primers renaixentistes, voldria quedar-me amb els frescos anònims inspirats en Giotto: són els hereus rics dels nostres romànics i, malgrat això, mereixen un respecte.

Però l'habitual faramalla barroca tampoc queda malament. Aquest amuntegament de figures humanes adoptant postures tràgiques entre marcs daurats, passa per bona si la mires de lluny (que és el que sol succeir a les esglésies grans).

A la basílica hi són enterrats dos músics cèlebres. L'alemany Johann Simon Mayr (1763 - 1845), compositor famós a finals del XVIII i principis del XIX, actualment mig oblidat, va ser el mestre del bergamasc Gaetano Donizetti, que també té la tomba aquí. De Donizetti tots hem sentit, i fins i tot escoltat, alguna cosa: sigui a través d'una llàgrima furtiva o d'un moment de follia (oi, Lucia?)

A la ciutat alta de Bèrgam hi ha un museu donizettià localitzat al Palazzo della Misericordia Maggiore. Només he pogut contemplar el seu pati auster i ja m'ha semblat prou meravella.

En aquest ancestral rovell de l'ou abunden els racons per descobrir. Perdre una estona a Bèrgam no seria mai perdre el temps.

Doble dol

La Marta Orriols (Sabadell, 1975) té la sort infreqüent de publicar els seus llibres simultàniament en català i castellà, almenys això és el que ha passat amb «Aprendre a parlar amb les plantes» (Edicions del Periscopi, octubre de 2018, però també Lumen). Crec que li ha anat força bé, ja que sovint l’han considerada una de les novel·les de l’any, categoria que ha compartit amb «Permagel» d’Eva Baltasar i «Els llits dels altres» d’Anna Punsoda: tres històries escrites per dones, narrades per protagonistes femenines i amb experiències terribles al seu interior.

Confesso que el tremendisme d’«Els llits dels altres» va imposar una barrera que em va dificultar l’apreciació. «Aprendre a parlar amb les plantes», tot i que parteix també d’un fet traumàtic, suscita una empatia de més ampli abast. Vejam: la Paula és metge, té quaranta anys, i una vida encarrilada amb en Mauro, quan aquest li anuncia que la deixa per una altra. L’home mor poc després en un accident de tràfic. És una trista casualitat, però són coses que passen.

El llibre s’ocuparà del procés pel qual haurà de passar la Paula per superar aquesta doble pèrdua, la del lligam amorós i la de l’existència física de l’amant. La Paula és un personatge dur i esquerp, difícil de consolar, i les seves reaccions no seran sempre les que més satisfacin les bones intencions del seu entorn. La independència, gairebé antipatia, de la protagonista és un encert que li evita a la novel·la caure en la previsibilitat. També és molt bona idea de guió que la seva especialització sigui la neonatologia —molt ben documentada, a ulls d’un profà, en els seus detalls més tècnics—; perquè en una novel·la tan lligada a la mortalitat, la presència dels infants prematurs provoca una estranya tensió narrativa, atès que un nadó no equival sempre a un supervivent.

Sense perdre la naturalitat, Orriols empra una prosa gens adotzenada, on es combinen el seny, la sensibilitat i una certa malícia estructural. «Aprendre a parlar amb les plantes» es llegeix no tant pel que passa, com per la manera com passa. Amb tot, el personatge de Quim, amant ideal, fuster viril, m’ha semblat una palla mental (que jo comparteixo entusiasmat).

No em veig capaç de dir res gaire dolent d’aquest llibre, si no és que m’ha costat gairebé un més sencer per acabar-lo. D’acord que les festes nadalenques distreuen sempre la lectura durant desembre a tots els que som propensos a la distracció; però aquesta dilació ha alçat indefinides veus d’alarma. Potser és que la trama perd pistonada, o és que ja s'endevina cap a on tirarà; però la novel·la m'ha semblat d'una agradable correcció, per damunt de la mitja. Em temo que no puc ser més elogiós.

Tres ciutats llombardes: Bèrgam (2)

El cor de la ciutat vella de Bèrgam és la seva Piazza Vecchia. Asseguren que l'arquitecte Le Corbusier la va considerar la plaça més bella d'Europa; però, sense menysprear l'encant que indubtablement té, diria que exagerava una mica. En el seu perímetre hi trobareu els edificis que alberguen gairebé totes les forces vives de la localitat. A l'edifici blanc de dalt, el Palazzo Nuovo, té la seu l'ajuntament i una biblioteca en funcionament des de 1837. La foto està presa des de la Torre del Campanone del Palazzo del Podestà, torre que disposa d'un confortable ascensor, si no no em veuríeu tan amunt. Invisible a mà dreta hi ha el Duomo que és una andròmina neoclàssica digna d'oblit, especialment si al seu costat es troba un parell d'edificis tan espectaculars com aquests.

L'edifici més clar, en primer terme a la dreta, amb façana de filigrana i cúpula granatosa, és la capella Colleoni de Giovanni Antonio Amedeo erigida com a mausoleu del mercenari bergamasc Bartolomeo Colleoni, líder dels exèrcits venecians en les seves campanyes del segle XV. Apart de la seva bigarrada façana, que sembla un catàleg de recursos efectistes de cara a atreure futurs clients, és digna de menció la presència a l'interior d'uns frescos del mestre rococó Giambattista Tiepolo.

 

L'edifici més massiu que ocupa la major part de la imatge, amb el seu campanar, el seu cimbori i la seva entrada excèntrica, és la basílica de Santa Maria Maggiore, edificada a la segona meitat del segle XII; el seu exterior conserva les línies del romànic llombard original. La porta principal s'anomena la dels lleons vermells per raons zoològiques que la pròpia imatge explica.

A la part posterior hi ha la més discreta porta dels lleons blancs, també protegida per una mena de baldaquí d'orfebreria. El marbre blanc i rosa en aquest costat ha esdevingut blanc i gris. Els bons catalans, que hem mamat art romànic de tota la vida, no podrem evitar un orgasme davant d'aquests sumptuosos excessos de l'estil nostrat.